El cor, avui en dia, fa pensar en quelcom ingenu, carrincló. En la meva joventut, encara era possible nombrar-lo sense torbament. Ara, en canvi, és un terme que ningú no fa servir mai. Les escasses vegades que se'l cita, només és per fer referència al seu mal funcionament: no es tracta del cor sencer, sinó només d'una isquèmia coronaria, l'una lleugera disfunció auricular; però d'ell, en tant que centre de l'ànima humana, ni se'n parla. Moltes vegades m'he preguntat sobre les causes d'aquest ostracisme. <<Qui es refia del propi cor, és un ximple>>, deia l'Augusto quan citava la Bíblia. Per què hauria de ser ximple? Potser perquè el cor s'assembla a una cambra de combustió? Perquè hi ha foscor, dintre, foscor i foc? La ment és moderna, tant com el cor és antic. Qui s'escolta el cor -pensem nosaltres aleshores-, s'acosta al món animal, a tot allò incontrolat; qui fa cas de la raó, s'acosta a les reflexions més elevades. I si les coses no fossin així, en canvi, sinó tot el contrari? Si fos aquest excés de raó el que destrueix la vida?
Vés on et porti el cor, Susanna Tamaro
[Seix Barral, 2000]
2 comentaris:
"...por su exceso la ama...se arrojan a sus corazones en ese foso de circo. Se aman y eso basta."
jo crec en els dos... en els cinc... en nosaltres, en un i tot...
Publica un comentari a l'entrada