No hi ha manera
de caminar sense xocar i a un pas continuat. Però aquesta és la gràcia. Aquest
any no toca anar amb tirants, els núvols de tant en tant amenacen i el vent
bufa fort per enredar-te els cabells. Veus la rosa més perfecte, la menys
perfecte, i la que t’acompanya al llarg de tot el dia, que, sens dubte, és la
millor. I en aquell altre pètal vermell hi ha la barreja més primitiva de
tristesa i il·lusió, llum i foscor. I tot surt sense saber ben bé com ni d’on, però surt. I és que en el fons, i no tant en el fons, et busco igual que et
buscava ahir i abans d’ahir i l’altre. Potser sense la intenció de trobar-te. O
sí.
1 comentari:
m'agraden els crits, i els silencis... què passa després dels crits amb el drac?
Publica un comentari a l'entrada