És tan fàcil com dir que tot és una mica diferent. Però jo em pregunto el per què, i tu em dius que simplement ho visqui. I tens raó. Però el “per què?” s’ha convertit en un mal vici, i la meva ment s’alimenta d’ell sense quedar-se mai plena. Ja hauria d’haver après a fer dieta, però va engolint sense trobar mai cap resposta. Aquest és el problema; quan les preguntes no construeixen sinó que destrueixen. I quan no sabem parar per tal d’aconseguir un mínim d’equilibri. Deu ser difícil caminar sobre aquella corda que queda just al mig del pensar i el fluir, de la transcendència i la lleugeresa, de la realitat interior i la realitat exterior. Molt difícil. Potser tant o més que saber distingir la veu més sincera entre totes les altres. Mira que hauria de ser fàcil. Potser només és qüestió de confiar.
3 comentaris:
No hi ha espai entre transcendir i ser lleuger, ni entre fluir i confiar,...l'espai és en un etern present. I jugues tu sola amb el present a les mans. Cap més carta. Però és fàcil guanyar..
a mi a vegades m'han dit que és un exercici genial el de fer callar la ment, el no sentir-te ella, sinó ella part de tu...i dir-li: ja prou, ara no et vull escoltar més... i lliurar-se als antres centres, a l'emoció, l'acció, l'intuició, el sexe... jo encara m'entreno, però trobo que és un bon exercici, d'altre manera ens arrossega allà on ella vol, i no som només això...
Molt be! Confiar és el secret. Cum-fidere... La raò amb la fe, son com les dugues ales que batent-les a l'una, eleven la integritat de la persona humana vers la seva plenitud. La raò no és mer raciocini, ni la fe és tan sols credulitat. La confiança en la raò és camí de la veritat arrelada en la realitat; la confiança en la fe és apertura de men i de cor en fron de la realitat. Obre la men i els ulls i confia en el que veus i entens i deixe't de suspicacies.
Publica un comentari a l'entrada