Mil nits

Ja deu fer més de mil nits que ens vam deixar d'estimar. Però encara sé veure el moment en que t'apropaves tant amb el teu somriure que jo em perdia en la teva felicitat. S'ho menjava tot. I què li vas dir? El que vaig poder. El que vaig saber. Què li has de respondre a algú que et fa la pregunta que has enterrat sota dies i nits? El que pots. Que no ho sé, que mai ho he acabat de saber del tot. Que un dia vaig deixar d'intentar entendre-ho; potser per massa complicat, tot i que crec que per massa senzill. No pot ser que d'una cosa tan senzilla sorgeixi tant de dolor. És qüestió de simplificar el mal, de no espantar, de fer veure que el temps ho cura tot i que les ferides cicatritzen. Però que no sabeu que el temps és circular? Una nit qualsevol recordaràs les seves llàgrimes i et faran el mateix mal que quan les tenies a tocar; quan et van inundar la pell i el poc amor que et quedava. I ploraràs amb elles perquè ha tornat aquella nit de tardor. Tot retorna, aquella nit també, quan ja ni la recordaves, quan l'havies exiliat de la memòria. Torna com si fos ella la que no oblida, la que és més enllà del que tu intentes deixar enrere. Tornen a mullar-te les mateixes llàgrimes mil nits després. Em pregunto quantes nits han de passar per deixar d'estimar.