Muntanya avall

"I em toqui el destí que em toqui i em passi el que em passi, —hi haurà sempre un caminar i un escalar muntanyes: al capdavall, només es tenen vivències d'un mateix."

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Et sorprèn el propi somriure perquè no t'imaginaves tanta alegria. Sola, ben amunt, el vent t'acaba de despentinar els cabells i et regala aire després de la pujada. Somrius a través del cansament i el somriure esdevé un riure eufòric i apassionat. Que ho vols tot; que els núvols devorin les muntanyes, que l'aigua es prengui a glops el sol, i que aquest, amb la seva llum, incendiï tot allò que tingui al seu davant. Que et cremes, aquí dalt, et cremes en la teva pròpia foguera i rius; com voldries renovar-te, si primer no t'haguessis tornat cendra? La violència es transforma en carícia i res no fa por. Ho sents? No entens qui voldria posar veu a les frases que s'escolten en el silenci. Hi ha llocs on no arriba la paraula dita, només el soroll dels quatre elements i els seus mil colors. Tot gira i tu gires, fora de control. Així ho vols: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Hi ha llocs on el cos arriba abans que l'ànima i necessites un temps per tornar-te a reconèixer. I ho fas, ben amunt, amb aquell somriure que t'ha sorprès i que s'ha transformat en la quinta essència d'aquest paisatge. Ja fa fred i et queden molts graons per baixar. No te'n pots saltar ni un. Aniràs corrent muntanya avall.