divendres, 29 de març de 2013

Encara

És la cara del diluvi
és l'eterna gota en caure

és el mar que crida vine
és el jo que diu encara

dijous, 28 de març de 2013

28.3.1941

Let us again pretend that life is a solid substance, shaped like a globe, which we turn about in our fingers. Let us pretend that we can make out a plain and logical story, so that when one matter is despatched —love for instantce—we go on, in an orderly manner, to the next. I was saying there was a willow tree. Its shower of falling branches, its creased and crooked bark had the effect of what remains outside our illusions yet cannot stay them, is changed by them for the moment, yet shows through stable, still, and with a sterness that our lives lack.

The Waves, Virginia Woolf
[Harcourt, 1978]

Pretendamos de nuevo que la vida es una sustancia sólida, en forma de globo, a la que damos vueltas en nuestros dedos. Pretendamos que podemos elaborar una historia sencilla y lógica, de modo que, después de despachar un asunto —el amor, por ejemplo—, podamos proseguir, en orden, y despachar el siguiente. Decía que había un sauce. Su lluvia de ramas descendentes, su arrugada y retorcida corteza, producían el efecto de lo que queda fuera de nuestras ilusiones pero carece de la capacidad de refrenarlas; de lo que queda alterado de momento por esas ilusiones pero se ve estable, quieto y con la dureza de la que carecen nuestras vidas. 

Las Olas, Trad. de Andrés Bosch
[Lumen, 2010]

dissabte, 23 de març de 2013

i a totes les cases hi haurà llum

Creixen malgrat tot les tulipes que ja no recordo si vaig arribar a plantar mai. Però creixen malgrat tot. I ha tornat el març una mica traïdor, segons tu. A mi ja fa uns anys que em treu i em dóna l'aire com li plau. Ara toca morir. Ara toca viure. Et llegeixo per llegir-me, per reafirmar el viatge sense mapes, agrair que se m'engrunin totes les certeses i acceptar la tristesa que no té a veure amb el que et passa, sinó amb el que ets. Però quanta alegria que entra per la finestra i inunda el menjador. Quanta primavera sense cortina, i quanta, quanta llum als ulls! Quin absolut plaer acompanyar-te a través de l'oceà.

[Després de la lecutra de Creixen malgrat tot les tulipes de Sònia Moll Gamboa
Viena Edicions, 2013]

divendres, 22 de març de 2013

la vida té vida pròpia

Camino amb els ulls embenats damunt la corda fluixa del desig, i esventro caixes de Pandora quan el dolor supura a les genives.
des del trapezi
Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll Gamboa 
[Viena Edicions, 2013]

dijous, 21 de març de 2013

Paparazzi

Avui la lluna m'ha pillat in fraganti. 


dimarts, 19 de març de 2013

Vora la nit

Et juro que porto molts dies dormint poques hores i pensant que m'esforçaré per dormir-ne més la nit següent. Però res. El que passa és que s’hi està molt bé vora la finestra. Sí. A vegades passa per davant un marató i sonen timbals i altres vegades els porticons estan mig tancats i no veig res, però s’hi està bé igualment. M’agrada la nit i m’agrada passejar-la sense parar, per molt que la gent ja no corri. A més, les pàgines s’acumulen i sí, tinc son, però quina manera de perdre el temps, dormint, quan hi ha carrers per llegir i paraules per on caminar. S'està bé vora la finestra i vora el món que dorm mentre tu intentes mantenir els ulls oberts. 

dissabte, 16 de març de 2013

Sibyl Vane


Et penses que vas al teatre, així, com si res. Veuràs el clàssic de Calderón de la Barca i clar que és probable que se’t posin els pèls de punta quan sentis ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son. Fins aquí tot normal. Però resulta que no. Que els actors són   M A J Ú S C U L S, el text l'escoltes com per primera vegada, i davant teu es produeix, precisament això, un somni teatral. I t’ho mires amb el tors tirat cap endavant, les mans agafades, i el cos fent petits salts incontrolables de tanta adrenalina acumulada. Quan s’acaba t'adones que et tremolen les cames, que no pots aplaudir prou, i que et poses de puntetes per tal d’impulsar cap enfora cada emoció del teu cos, igual que feia Rosaura. Sempre de puntetes.

[La vida es sueño, Calderón de la Barca
Versión de Juan Mayorga
Dirigida por Helena Pimenta]

dijous, 14 de març de 2013

Primavera

Decía Hemingway que cuando la primavera llega a París, incluso si es una primavera falsa, la única cuestión está en encontrar el lugar donde uno pueda ser más feliz. Recuerdo muy bien el primer día de la primavera de 1974, no el primer día oficial de la primavera, sino un día espléndido de abril, recuerdo muy bien la fecha, el 9 de abril, un día en que de pronto cesaron por completo las lluvias y todo el mundo dejó atrás la ropa de invierno y se llenaron las terrazas de los cafés. Todo invitaba a la felicidad, un grave contratiempo para mi estado habitual de desesperación juvenil. París es una ciudad gris y lluviosa, pero cuando llega la primavera y se llenan las terrazas y cantantes callejeras que parecen salir de todos los rincones cantan La vie en rose, la ciudad se convierte en el mejor lugar del mundo para, aunque uno no quiera y prefiera la vida en negro, poder ser feliz. 

París no se sacaba nunca, Enrique Vila-Matas
[Anagrama, 2003]

divendres, 8 de març de 2013

De l'engruna

Bon dia, amor que triomfes de l'ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t'arbres amb l'esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l'enderroc, i et fas mina de boscos
i de l'engruna en treus una altra festa.

L'ombra de l'altre festa - Maria-Mercè Marçal

dijous, 7 de març de 2013

Records daurats

Memories are infinitely richer than their origins, I discovered; to travel back can only estrange one even from memory itself. And because memory is often all that a life or a self is built on, returning home can take away exactly that.
Legend of a Suicide, David Vann
[Penguin Books, 2008]

dimarts, 5 de març de 2013

Compartir la pluja

És fàcil deixar que la pluja et caigui al damunt i fer veure que no t’agrada. Ahir la nit l’escoltava des del llit i pensava que no queia prou forta. Jo llegia sobre tempestes de neu i trets cap al sostre i volia que plogués més, que plogués tant que la ciutat es paralitzés. Tenir l’excusa perfecte per quedar-me prop de la paret granate i desitjar més gotes, més llampecs i més asfalt mullat. La finestra ben tancada, el nòrdic ben arrapat al matalàs. És març.