22 de setembre.

I de nou ha sonat el despertador. No feia massa que l'havia sentit per última vegada, ja que a l'estiu, per molt que no ho sembli, també existeix el temps i els horaris i les obligacions...a vegades. Però avui ha sonat diferent, i la son era més aclaparadora que en qualsevol dia dels passats mesos, i l'aigua de la dutxa estava més freda tot i que estava a la temperatura de sempre. Per la finestra, veia un cel matiner i, al sortir al carrer, es notava en l'aire que avui era un dia poc comú. Caminava, fent el camí de sempre, encenent el cigarro al mateix lloc, escoltant Facto, per començar bé, molt bé. Els peus se m'han mullat, perquè aquella gespa sempre està mullada, no sé perquè, però sempre ho està. I tornem i escoltem i aprenem i critiquem i xerrem i ens mirem...i jo que ho havia oblidat, se m'havia anat del cap, sort que ella m'ho ha dit, que avui no només és un dia diferent per les raons òbvies, sinó perquè avui comença, SÍ SÍ!, comença...no el curs, ni la rutina...no...avui comença la tardor.