Room in Rome

"Una noche de pasión que ¿cambiará sus vidas?"
-->

Una habitació amb una terrassa que observa Roma. Dos noies que al principi no tenen ni una gota de química. Un petó amb poc sentit i cap mena de senyal de que és la primera vegada. Un diàleg forçat, discontinu i volent ser més profund del que pot arribar a ser en aquells moments. Dos quadres que tenen tanta relació amb les protagonistes que és massa casualitat. Històries reals i fictícies que et comencen a introduir una mica més en el joc de l’habitació. Però massa poc fonamentat. Per què mentir? Sí, a través de la mentida acaben arribant a la veritat. Però per què s’esforcen a arribar-hi si des de bon principi no ho trobaven necessari? Per què posar-ho tot en joc si per cap de les dues era res transcendental? Va de baix, molt baix, a dalt. Però mai acaba d’arribar al cim. Es forcen massa les metàfores. La química acaba apareixent, però no saps ben bé d’on. La música és fantàstica però en algunes escenes no acaba d’encaixar. Un balanceig constant entre coses bones i coses dolentes que, en el meu cas, s’acaba decantant cap el costat de “no, no m’ha agradat”. Potser perquè penso que amb una història així s’havien d’explicar coses diferents, coses que no s’han vist ja en tantes i tantes altres pel·lícules d’amor. Sembla que pel fet de que sigui una història entre dues dones l’esquema ja estigui trencat. Hauria d’haver-hi molt més. I quin estereotip trenques quan es tracta tot com una fantasia i no com a una possible realitat? És que no és una realitat? I per què doncs acaba la pel·lícula amb l’hegemonia de les convencions heterosexuals?

Loving Strangers - Russian Red