Em perdonareu l’ansietat, l’avorriment, l’obsessió, l’espera, la distracció, l’estrès i tot allò que tinc i que pago amb vosaltres. Que des de que tinc consciència no us deixo viure, no us deixo ser. Condiciono les vostres passes endavant i les vostres caigudes endarrere sense pensar ni un sol moment en què voleu vosaltres. Egoista de mi, que creixo sense deixar-vos créixer; petites ungles meves.
4 comentaris:
me perdonaràn mis uñas mordidas con pasiòn, me perdonaràn mis cabellos descuidados, me perdonaràn mis pies si no los masajeo tan frecuentemente...pero es que he conocido otra parte de mì
El perdó és una de les coses mes sublims. És adonar-te’n que la palla de l’ull de l’altre és molt mes petita que la biga del teu. És entendre que les coses grans no venen del cap, de la raó, ni de les idees, ni tampoc de les paraules, sinó del cor. És voler que l’altre gaudeixi de lo millor que tens: de la pau...
Homeeee si, però aquest perdó és divertit! Jo també els hi hauria de demanar perdó, a les meves. Per més pintaungles d'olor fatídic que hi posi, sempre són curtes i lletjotes.
:)
Publica un comentari a l'entrada