De la vida basada en aparençes? De la consciència progressiva de la mediocritat d’un mateix? Del fracàs insalvable? Qui té por de la dependència més ferotge? De la humiliació de quedar-se despullat davant d’uns desconeguts? De no ser capaç de controlar quasi res? Qui té por de començar un joc que permeti deixar la Virginia Woolf enterrada i que algun dia aquest joc s’acabi?
3 comentaris:
jo tinc tot això... ;)
m'ha agradat molt això de "la consciència progressiva de la medicocritat d'un mateix"...
bé, m'ha agradat molt l'apunt.
besos
...es delante desconocido cuando sucede...y no tiene que ver con piedad...sucede y sucede...se pierde control porque no se sabe què...què hay...què controlar...ni si hay que controlar...y entonces uno pierde y pierde...y la vida se transforma en una parodia...y todo aquello tan indestructible se vuelve contra uno...y uno no puede destruirse màs porque es parte de esa misma destrucciòn...y se decide abrazar por completo una creencia que no se sabe de dònde proviene.
Es delante de un desconocido cuando sucede.
O be… Qui té por.. de la vida en recerca del misteri? De la consciencia progressiva de la possibilitat de transcendència? De allunyar tot fracàs d’individualisme esfereïdor amb la confiança…? I qui te por... de la dependència filial? De quedar-se nu sense vergonya amb una nova innocència? De no voler controlar quasi res per providència? Qui té por de començar un joc que permeti deixar la Virginia Woolf enterrada i que algun dia aquest joc s’acabi... en veure-la de nou viva, feliç, somrient? Qui té por del vertader Virginia Woolf?
Publica un comentari a l'entrada