“Vull ser la paraula dels silencis del món”. Què paradoxal,
no? Vull entendre, vull crear, vull rebre sense tenir por, vull ser una rolling stone. Tots tenim por, bé que ho sabeu. Ara, quan expressem
aquesta por i no surten llàgrimes sinó somriures, voldrà dir que tot haurà
valgut la pena. Que no haurem deixat que les paraules se’n vagin amb el
vent, que no haurem deixat de cantar, escriure, ballar, pintar…no haurem deixat
que la flama dins nostre s’apagui. “Sé que llegeixes aquest poema”, perquè
necessites agafar-te a la paraula, necessites trobar un sentit que vagi més
enllà del que ja entens, necessites no estar davant d’una pàgina en blanc. Jo necessito
moltes coses i, al mateix temps, poquíssimes. A vegades és tan fàcil com que
t’arrenquin un somriure que per tu era inimaginable. Que gran. Sé que
llegeixes aquest poema i que te’l tornaràs a llegir més tard. Perquè necessites
sentir així, sense més, entre moviments i silencis i il·lusions,
eternament.
between bitterness and hope
turning back once again to the task you cannot refuse.
I know you are reading this poem because there is nothing else
left to read
there where you have landed, stripped as you are.
Adrienne Rich (versos del poema From an Atlas of the Difficult World)
1 comentari:
...la ley fundamental de tu ser màs ìntimo...un sentido màs allà de lo que entiendes...decir "quieres ser el silencio de mi boca"...no saber què decir...no saber què decir...
Publica un comentari a l'entrada