La cafetera no
funciona. Ja no funcionava aquest migdia i, pel que veig, encara segueix igual.
Quasi millor. Qui es pren un cafè amb llet amb gel a dos quarts de quatre de la
matinada? Però la nit me’l demana. Igual que em demana que m’aixequi del llit i
faci no sé ben bé què. Els dies d’agost són mandrosos i jo em rebolco en la
mandra ara que puc. Però les nits no. Les nits són d’una activitat extrema. Que
si ara m’estiro al llit i miro el sostre, que si algú em pregunta per cada un
dels pensaments que se’m passa pel cap en cadena, que si ara un cafè, que si
ara obre el llibre, que si ara engega la tele per veure què repeteixen de les olimpíades.
És un no parar. He de preparar el menjar i pensar quin llum posaré a l’habitació.
Il·luminarà prou? Tu sí que ets un il·luminada. Vull un cafè i la cafetera no
funciona. No ho entenc. No vull aigua perquè no té gust de res i el te no m’agrada. Quina
desgràcia. És una d’aquelles coses que m’agradaria que m’agradés; per allò típic de seure davant la llar de foc —aquella que hi ha a cada pis de Barcelona— una nit d'hivern amb una tassa d'infusió entre les mans. També m’agradaria
estirar-me al llit i dormir de cop. Però les nits apassionants em criden i jo mai
he sigut de resistir-me massa a les petites temptacions.
3 comentaris:
...m'encanta aquesta entrada...
És possible que l'ésser no pensi en res de res?
Què penses? ;)
(A mi tmb m'ha agradat molt l'entrada)
R.
si has aconseguit que t'agradi la cervesa, aconseguiràs que t'agradi el te... tot és qüestió de trobar un(a?) estímul amb suficient intensitat...
;)
Publica un comentari a l'entrada