Cafè de mitjanit

La cafetera no funciona. Ja no funcionava aquest migdia i, pel que veig, encara segueix igual. Quasi millor. Qui es pren un cafè amb llet amb gel a dos quarts de quatre de la matinada? Però la nit me’l demana. Igual que em demana que m’aixequi del llit i faci no sé ben bé què. Els dies d’agost són mandrosos i jo em rebolco en la mandra ara que puc. Però les nits no. Les nits són d’una activitat extrema. Que si ara m’estiro al llit i miro el sostre, que si algú em pregunta per cada un dels pensaments que se’m passa pel cap en cadena, que si ara un cafè, que si ara obre el llibre, que si ara engega la tele per veure què repeteixen de les olimpíades. És un no parar. He de preparar el menjar i pensar quin llum posaré a l’habitació. Il·luminarà prou? Tu sí que ets un il·luminada. Vull un cafè i la cafetera no funciona. No ho entenc. No vull aigua perquè no té gust de res i el te no m’agrada. Quina desgràcia. És una d’aquelles coses que m’agradaria que m’agradés; per allò típic de seure davant la llar de foc —aquella que hi ha a cada pis de Barcelona— una nit d'hivern amb una tassa d'infusió entre les mans. També m’agradaria estirar-me al llit i dormir de cop. Però les nits apassionants em criden i jo mai he sigut de resistir-me massa a les petites temptacions.