Et penses que vas al teatre, així, com si res. Veuràs el clàssic de Calderón de la Barca i clar que és probable que se’t posin els pèls de punta quan sentis ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son. Fins aquí tot normal. Però resulta que no. Que els actors són M A J Ú S C U L S, el text l'escoltes com per primera vegada, i davant teu es produeix, precisament això, un somni teatral. I t’ho mires amb el tors tirat cap endavant, les mans agafades, i el cos fent petits salts incontrolables de tanta adrenalina acumulada. Quan s’acaba t'adones que et tremolen les cames, que no pots aplaudir prou, i que et poses de puntetes per tal d’impulsar cap enfora cada emoció del teu cos, igual que feia Rosaura. Sempre de puntetes.
[La vida es sueño, Calderón de la Barca
Versión de Juan Mayorga
2 comentaris:
va, bon dia! que el diumenge t'espera de puntetes...!
Me n'has fet venir moooltes ganes...
Publica un comentari a l'entrada