M’agradaria poder llegir el poema que escriu Orlando durant
quatre segles. Saber quantes estrofes i versos el composen. Quina rima té. Quantes
vegades surt la paraula mort, amor, naturalesa, solitud, “vida i amant”. Notar
la diferència d’estil entre quan era jove o adult, home o dona, si és que canvia
en absolut. I poder escoltar la seva veu; a vegades metàl·lica, a vegades de
foc. Sentir com li batega el món sota la columna vertebral, entendre com podia
estar morta i enamorar-se apassionadament en un minut estirada sobre la gespa. Viure en aquella
serenor al veure que el temps t’ha eludit i que per tu no compte. Que no
existeixen ni els minuts ni les hores ni els mesos; només el canvis d’estació. I
que la vida transcorre a través de pols oposats; fred i calor, odi i amor,
solitud i companyia, destrucció i creació, jo i altre, vida i mort, tot en un
mateix moment intemporal i difús; inabastable.
5 comentaris:
a mi també m'agradaria..
no he llegit Orlando, però l'apunt és ben bonic. m'ha agradat això de què la vida transcorre a través de dos pols oposats.
un bes
ai, sóc coralet!
Ho havia endevinat;)!!!
Te'l recomano, doncs!
delesparaules
em va encantar llegir Orlando en el seu moment... i continuo morint-me de ganes de rellegir-lo, però sobretot del que tinc ganes és de llegir el seu poema...
Publica un comentari a l'entrada