Per aquesta zona sempre hi ha activitat. La setmana passada que si la Diada, aquest cap de setmana que si la Mercè. Al Passeig Lluís Companys mai paren de construir escenaris musicals i casetes efímeres. És com viure al mig de la festa constantment. I m’agrada estar aquí. M’agrada el llit on dormo i la llum que em desperta. L’habitació encara està a mig fer però és que a vegades no hi ha temps de res. Pocs matins són de despertar mandrós i de cafè tranquil a la sala d’estar mirant per la finestra. Però avui sí. Avui he descobert que això que fan els protagonistes de Mi vida en 65 minutos no és tan estrany. Mirar com la rentadora renta és sorprenentment addictiu. No ho hagués dit mai. I així passa el matí.
3 comentaris:
tsss tsss... les fotos tenen copyright!
;)
Tot sembla que roda, com la rentadora, però es aparença, perquè el temps pasa i no torna enrera, i per aixó cada moment es únic. Es important adquirir visió d'eternitat, que dona to nou sempre al avui i ara... Quina ilusiò! I quina mandra...!
Jo també m'aturo a veure com gira la rentadora, és una mica com si el món es parés...
Publica un comentari a l'entrada