No es tracta de que tot vagi a poc a poc per poder-ho
controlar. Ja ho vaig dir fa unes setmanes que no, les emocions no s’han de
dosificar. O vaig dir el contrari? Ai, ara no ho recordo. La qüestió és que a
vegades fa tant vent que és igual com de bé t’hagi quedat el cabell després de
la dutxa matinal. És igual si trobes un aixopluc en un bar, perquè les parets
acabaran tremolant. Estarem ben acompanyats i intentarem acompanyar igual de bé.
Que canviaran els paisatges de Barcelona i se’ns tornarà a fer evident que sabem
molt poc de tot. I de nou quin plaer. A més a més, si entrem en una botiga on
podem comprar cent llengües vermelles a dos euros, després anem a casa per
compartir una cervesa mentre a fora comença a ploure, i al cap d’una estona
entra la tardor com llum, només ens quedarà que somriure. No?
2 comentaris:
"Estarem ben acompanyats i intentarem acompanyar igual de bé"... el millor dels regals, donar i rebre, i un bon somriure per acabar (i per començar, i per continuar...) :-)
o repetits... novetat o retorn, coneixement o reconeixement... parlem d'eternitat? i que segueixi girant, si us plau... com la taula de la sala d'estar!
Publica un comentari a l'entrada