dimecres, 27 de maig del 2009
dijous, 21 de maig del 2009
...i Amor.
A veces te hundes, caes
en tu agujero de silencio,
en tu abismo de cólera orgullosa,
y apenas puedes
volver, aún con jirones
de lo que hallaste
en la profundidad de tu existencia.
Amor mío, qué encuentras
en tu pozo cerrado?
Algas, ciénagas, rocas?
Qué ves con ojos ciegos,
rencorosa y herida?
Mi vida, no hallarás
en el pozo en que caes
lo que yo guardo para ti en la altura:
un ramo de jazmines con rocío,
un beso más profundo que tu abismo.
No me temas, no caigas
en tu rencor de nuevo.
Sacude la palabra mía que vino a herirte
y déjala que vuele por la ventana abierta.
Ella volverá a herirme
sin que tú la dirijas
puesto que fue cargada con un instante duro
y ese instante será desarmado en mi pecho.
Sonríeme radiosa
si mi boca te hiere.
No soy un pastor dulce
como en los cuentos de hadas,
sino un buen leñador que comparte contigo
tierra, viento y espinas de los montes.
Ámame tú, sonríeme,
ayúdame a ser bueno.
No te hieras en mí, que será inútil,
no me hieras a mi porque te hieres.
El pozo - Pablo Neruda
.Secrets.
en tu agujero de silencio,
en tu abismo de cólera orgullosa,
y apenas puedes
volver, aún con jirones
de lo que hallaste
en la profundidad de tu existencia.
Amor mío, qué encuentras
en tu pozo cerrado?
Algas, ciénagas, rocas?
Qué ves con ojos ciegos,
rencorosa y herida?
Mi vida, no hallarás
en el pozo en que caes
lo que yo guardo para ti en la altura:
un ramo de jazmines con rocío,
un beso más profundo que tu abismo.
No me temas, no caigas
en tu rencor de nuevo.
Sacude la palabra mía que vino a herirte
y déjala que vuele por la ventana abierta.
Ella volverá a herirme
sin que tú la dirijas
puesto que fue cargada con un instante duro
y ese instante será desarmado en mi pecho.
Sonríeme radiosa
si mi boca te hiere.
No soy un pastor dulce
como en los cuentos de hadas,
sino un buen leñador que comparte contigo
tierra, viento y espinas de los montes.
Ámame tú, sonríeme,
ayúdame a ser bueno.
No te hieras en mí, que será inútil,
no me hieras a mi porque te hieres.
El pozo - Pablo Neruda
.Secrets.
dilluns, 18 de maig del 2009
Mario Benedetti (1920-2009)
"Personalmente, no he estado en Japón ni conozco su lengua. Tampoco soy un experto en la historia y el desarrollo del haiku. Sí tengo bien leídos y disfrutados, en buenas traducciones, numerosos haikus en la pauta clásica, que es la que siempre me ha cautivado. Está de más decir que no me considero un haijin (así se denomina en japonés al que escribe haikus) rioplatense. Simplemente, el haiku clásico, como forma lítica, se me figuró siempre un desafío. Con solo 17 sílabas y con una distribución invariable (5-7-5) el haiku es en sí mismo una unidad, un poema mínimo y no obstante completo. De ahí su visión instantánea, su condición de chispazo, a veces su toque de humor o de ironía. Encerrar en 17 sílabas una sensación, una duda, una opinión, un sentimiento, un paisaje y hasta una breve anécdota empezó siendo un juego. Ahora, con el perdón de Bashoo, Buson, Issa y Shiki, ya considero el haiku como un envase propio, aunque mi contenido sea inocultablemente latinoamericano."
M. Benedetti
Nuevo rincón de haikus
a los que buscan
aunque no encuentren
a los que avanzan
aunque se pierdan
a los que viven
aunque se mueran
11
lo más amargo
de lo triste es el fin
de la alegría
22
debo aprender
a defenderme pero
también de mí
27
mis viejas huellas
las del suelo y del alma
siguen conmigo
37
en los insomnios
dialogo con los techos
y me convencen
44
cada crepúsculo
es tan sólo un ensayo
del sueño eterno
49
prohibir un libro
es la forma más facil
de promoverlo
62
en tiempos duros
no hay refugio más sano
que la tristeza
77
guerra más guerra
así transcurre el mundo
¿y la paz cuándo?
100
yo por si acaso
cuando hay lluvia de estrellas
abro el paraguas
112
estos poemas
¿serán malos o buenos?
pero son míos
116
poquito a poco
las gotas van creando
sus aguaceros
119
es casi ley
los amores eternos
son los más breves
162
no se conocen
cópulas del cigarro
con la cigarra
166
lloro de risa
a veces pero nunca
río de llanto
194
no te me duermas
la noche es un silencio
lleno de estrellas
242
cualquier filósofo
se aburre porque toma
la vida en serio
Petita selecció d'un gènere poètic minoritari, d'aquests "chispazos" literaris, que mostren la genial sensibilitat i lucidesa d'un home que ha deixat, per sempre més, una gran petjada humana en la literatura.
Mario Benedetti
dilluns, 11 de maig del 2009
Històries
Es tracta d’històries, que t’explico i que m’expliques, sobre cels de foc i oceans de pluja, de princeses que van saltant per les estrelles quan nosaltres estem dormint. Van agafades de la mà i, tot i que es deixen anar, mai es separen. A vegades, si el somni és tranquil, les pots arribar a sentir. Parlen i riuen com si l’univers sencer fos seu, a vegades m’he arribat a pensar que realment ho és. Molts es desperten, segurs d’haver-les sentit però, un cop oberts els ulls, elles ja han saltat a l’estrella més pròxima, massa llunyana pels nostres sentits. Si t’explico la història potser t’adormiràs escoltant-la, potser els teus ulls s’aniran tancant involuntàriament fins que ja res els pugui tornar a obrir. Potser d’aquesta manera les somniaràs; i sentiràs com els seus ulls d’àngel refresquen la pell calorosa i tapen la nit més fred. Elles es resistiran a la son i seguiran conquistant cada racó de l’espai. I quan tothom dormi, quan no quedi una ànima desperta, es banyaran en els oceans de foc i tornaran cap els cels de pluja.
dijous, 7 de maig del 2009
Assaborim el moment més dolç...Barça Barça Barça!
Portem des de novembre parlant del possible triplet del Barça. En el seu moment Guardiola ja va avisar que parlar de guanyar títols tan aviat era una bogeria i, efectivament, ho era. Crec que Guardiola ha estat capaç de mantenir els peus a terra a tots els jugadors i aficionats del Barça, i no dubto que és gràcies a això que estem on som ara.
Parlar del triplet, quan quedaven encara vint jornades de lliga per jugar, quan estàvem a quarts de finals de la Copa del Rei, i només a vuitens de finals de la Champions, només va afegir pressió. Semblava que si el Barça no ho aconseguia seria un fracàs, quan hi ha equips que farien qualsevol cosa per guanyar com a mínim una d’aquestes competicions, només una!
Va arribar un punt on ja no m’agradava sentir aquesta paraula, que semblava sonar i estar escrita a tot arreu; TRIPLET, TRIPLET, TRIPLET…com un mal son. He patit absurdament en cada partit decisiu per seguir aspirant a les tres competicions, perquè ja no era només el fet de voler que el Barça guanyés, sinó que m’imaginava el que passaria si la possibilitat del triplet s’esfumés.
Possibles titulars de la premsa de Madrid:
DESAPARECE EL "DREAM TEAM II"
CAE EL IMPERIO CULÉ
ADIÓS AL TRIPLETE: FRACASO Y ¿CRISIS?
Sí, ja sabem com de catastrofistes poden ser certes portades dels diaris esportius. Per molt que s’intenti no fer-ne cas, és impossible, i ens haguéssim acabat creient el fracàs.
Però mica en mica hem anat avançant, patint més o menys, amb alts i baixos (més alts que baixos). Al classificar-nos per la final de la Copa ja vam poder estar una mica més tranquils, però encara quedava molt per fer. A la lliga el Reial Madrid no afluixava, i anava guanyant terreny. Ja tampoc era només el fet de no guanyar la lliga, sinó donar-li a l’etern rival. Però en un dels clàssics més transcendents dels últims anys, es va tancar quasi per complet la competició nacional…2 a 6, i no cal dir res més.
Tot ja es veia millor, amb dos títols més a prop que mai. Però ningú ha estat tranquil durant aquesta setmana, tot el contrari. El partit del Barça – Chelsea va crear una certa desconfiança entre certs sectors de l’afició, i ahir, dia 6 de maig, només es parlava de la visita a Stamford Bridge. I tothom ja sap el que va passar: xut de don Iniesta, i cap a Roma.
I sí, ara ja puc parlar de triplet, puc sentir-ho tantes vegades com algú m’ho vulgui dir, puc estar eufòrica i puc somniar de forma més real que mai en aconseguir el que només quatre clubs de futbol han aconseguit al llarg de tota la història; guanyar Lliga, Champions i Copa en la mateixa temporada.
El proper 13 de maig veurem a Mestalla la batalla futbolística entre els dos “Reis de Copa”, el Barça i l’Atlètic de Bilbao. Només dos setmanes després, el 27 de maig, a Roma es viurà la gran final europea, que enfrontarà l’actual campió, el Manchester United, i l’equip que ha fet el millor futbol durant tots aquests mesos, el Barça. El partit que tothom esperava, el més lògic, el més espectacular a nivell futbolístic. I la lliga? Doncs pot caure aquest mateix diumenge si el Barça guanya i el Madrid no ha aconseguit vèncer el València el dia abans. I si no és aquest cap de setmana, serà el pròxim.
Estem a tocar dels tres títols, no hem guanyat res, però la possibilitat de fer-ho no podria estar més pròxima. Ja no hi ha por de no arribar, no hi ha por de caure a mig camí. Estem, estem aquí, i això ningú ens ho pot treure. Que potser no aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser no. Que potser aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser sí. Només sé de ben segur que ara estem en la situació en que tots els equips voldrien estar, en un moment que qualsevol desitjaria que fos etern, estem en el moment més dolç de tots…assaborim-lo al màxim...
A gaudir d’aquest gran equip!
Força Barça!
...i cap a Roma!
Parlar del triplet, quan quedaven encara vint jornades de lliga per jugar, quan estàvem a quarts de finals de la Copa del Rei, i només a vuitens de finals de la Champions, només va afegir pressió. Semblava que si el Barça no ho aconseguia seria un fracàs, quan hi ha equips que farien qualsevol cosa per guanyar com a mínim una d’aquestes competicions, només una!
Va arribar un punt on ja no m’agradava sentir aquesta paraula, que semblava sonar i estar escrita a tot arreu; TRIPLET, TRIPLET, TRIPLET…com un mal son. He patit absurdament en cada partit decisiu per seguir aspirant a les tres competicions, perquè ja no era només el fet de voler que el Barça guanyés, sinó que m’imaginava el que passaria si la possibilitat del triplet s’esfumés.
Possibles titulars de la premsa de Madrid:
DESAPARECE EL "DREAM TEAM II"
CAE EL IMPERIO CULÉ
ADIÓS AL TRIPLETE: FRACASO Y ¿CRISIS?
Sí, ja sabem com de catastrofistes poden ser certes portades dels diaris esportius. Per molt que s’intenti no fer-ne cas, és impossible, i ens haguéssim acabat creient el fracàs.
Però mica en mica hem anat avançant, patint més o menys, amb alts i baixos (més alts que baixos). Al classificar-nos per la final de la Copa ja vam poder estar una mica més tranquils, però encara quedava molt per fer. A la lliga el Reial Madrid no afluixava, i anava guanyant terreny. Ja tampoc era només el fet de no guanyar la lliga, sinó donar-li a l’etern rival. Però en un dels clàssics més transcendents dels últims anys, es va tancar quasi per complet la competició nacional…2 a 6, i no cal dir res més.
Tot ja es veia millor, amb dos títols més a prop que mai. Però ningú ha estat tranquil durant aquesta setmana, tot el contrari. El partit del Barça – Chelsea va crear una certa desconfiança entre certs sectors de l’afició, i ahir, dia 6 de maig, només es parlava de la visita a Stamford Bridge. I tothom ja sap el que va passar: xut de don Iniesta, i cap a Roma.
I sí, ara ja puc parlar de triplet, puc sentir-ho tantes vegades com algú m’ho vulgui dir, puc estar eufòrica i puc somniar de forma més real que mai en aconseguir el que només quatre clubs de futbol han aconseguit al llarg de tota la història; guanyar Lliga, Champions i Copa en la mateixa temporada.
El proper 13 de maig veurem a Mestalla la batalla futbolística entre els dos “Reis de Copa”, el Barça i l’Atlètic de Bilbao. Només dos setmanes després, el 27 de maig, a Roma es viurà la gran final europea, que enfrontarà l’actual campió, el Manchester United, i l’equip que ha fet el millor futbol durant tots aquests mesos, el Barça. El partit que tothom esperava, el més lògic, el més espectacular a nivell futbolístic. I la lliga? Doncs pot caure aquest mateix diumenge si el Barça guanya i el Madrid no ha aconseguit vèncer el València el dia abans. I si no és aquest cap de setmana, serà el pròxim.
Estem a tocar dels tres títols, no hem guanyat res, però la possibilitat de fer-ho no podria estar més pròxima. Ja no hi ha por de no arribar, no hi ha por de caure a mig camí. Estem, estem aquí, i això ningú ens ho pot treure. Que potser no aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser no. Que potser aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser sí. Només sé de ben segur que ara estem en la situació en que tots els equips voldrien estar, en un moment que qualsevol desitjaria que fos etern, estem en el moment més dolç de tots…assaborim-lo al màxim...
A gaudir d’aquest gran equip!
Força Barça!
...i cap a Roma!
dimarts, 5 de maig del 2009
La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Em vaig endinsar en aquest llibre sense saber ben bé què em trobaria, i a la segona pàgina ja estava totalment submergida en aquesta novel•la que em costa de descriure. No hi ha molta acció, no hi ha un o dos o tres únics personatges principals, no hi ha un narrador que ho explica tot. És una novel•la plena de cartes escrites per moltes persones, clar que hi ha unes més importants que altres, però m’atreviria a dir que a tots se’ls trobaria a faltar si no hi fossin, tots aporten el seu gra de sorra en aquesta història entranyable. Per què sí, és entranyable; cada un dels personatges (per molt que puguin ser males persones), el lloc on es produeixen els fets, la història que s’explica.
El llibre està escrit amb tendresa, amb humor, amb la màxima cura sobre la caracterització dels personatges, i amb una ironia subtil que fa que somriguis, i que el mateix títol ja insinua. No hi ha res com veure a algú davant d’un llibre amb un somriure als llavis, no hi ha res millor que trobar-te endinsat en un món diferent en el que vius, i que la felicitat que et produeix es vegi reflectida en la realitat. Crec que és la grandesa d’aquest llibre, que està escrit tan humanament, que és impossible no acabar adorant cada un dels personatges i tot el que escriuen. Potser el que captiva més és la innocència d’alguns d’ells, que a la vegada es barreja amb la seva gran intel•ligència en la vida.
La novel•la, tot i ser de ficció, està basada en fets reals. Guernsey, una petita illa entre Gran Bretanya i França, va ser envaïda pels alemanys durant la II Guerra Mundial. En aquest context, l’autora crea la història d’una societat literària formada de manera accidental a causa de l’ocupació. Aquest grup donarà lloc als nexes entre tots els personatges de la novel•la, i arribarà fins a Londres, on una escriptora popular entrarà en contacte amb la societat i s’interessarà per la seva història. Suposo que a l’escriptora londinenca, Juliet Ashton, li passa el mateix que ens passa a nosaltres els lectors, s’enamora de les persones que viuen a la petita illa del canal. Però, no com nosaltres, la Juliet té la sort de poder-los conèixer en persona...no sabeu com l’envejo...
Us diria que és una novel•la sense res d’especial, però amb tot alhora. Que està escrita amb la intenció, crec jo, d’explicar una història terriblement dura amb amor, alegria i una innocència que no treu importància a la crueltat dels fets. Et deixa amb les ganes d’anar fins a França i agafar el primer vaixell que et porti fins a Guernsey per anar fins la punta de cada penya-segat i travessar els seus camps respirant la brisa marina...abans no sabia ni que existia, i ara és un dels meus destins obligats.
L’altre dia parlava de les dolces cançons i, si utilitzo l’adjectiu també per alguns llibres, aquest és un dels seus màxims exponents...
Us deixo amb un petit fragment
Fragment d'una carta de la Juliet Ashton a Sidney Scott, el seu editor i gran amic.
El llibre està escrit amb tendresa, amb humor, amb la màxima cura sobre la caracterització dels personatges, i amb una ironia subtil que fa que somriguis, i que el mateix títol ja insinua. No hi ha res com veure a algú davant d’un llibre amb un somriure als llavis, no hi ha res millor que trobar-te endinsat en un món diferent en el que vius, i que la felicitat que et produeix es vegi reflectida en la realitat. Crec que és la grandesa d’aquest llibre, que està escrit tan humanament, que és impossible no acabar adorant cada un dels personatges i tot el que escriuen. Potser el que captiva més és la innocència d’alguns d’ells, que a la vegada es barreja amb la seva gran intel•ligència en la vida.
La novel•la, tot i ser de ficció, està basada en fets reals. Guernsey, una petita illa entre Gran Bretanya i França, va ser envaïda pels alemanys durant la II Guerra Mundial. En aquest context, l’autora crea la història d’una societat literària formada de manera accidental a causa de l’ocupació. Aquest grup donarà lloc als nexes entre tots els personatges de la novel•la, i arribarà fins a Londres, on una escriptora popular entrarà en contacte amb la societat i s’interessarà per la seva història. Suposo que a l’escriptora londinenca, Juliet Ashton, li passa el mateix que ens passa a nosaltres els lectors, s’enamora de les persones que viuen a la petita illa del canal. Però, no com nosaltres, la Juliet té la sort de poder-los conèixer en persona...no sabeu com l’envejo...
Us diria que és una novel•la sense res d’especial, però amb tot alhora. Que està escrita amb la intenció, crec jo, d’explicar una història terriblement dura amb amor, alegria i una innocència que no treu importància a la crueltat dels fets. Et deixa amb les ganes d’anar fins a França i agafar el primer vaixell que et porti fins a Guernsey per anar fins la punta de cada penya-segat i travessar els seus camps respirant la brisa marina...abans no sabia ni que existia, i ara és un dels meus destins obligats.
L’altre dia parlava de les dolces cançons i, si utilitzo l’adjectiu també per alguns llibres, aquest és un dels seus màxims exponents...
Us deixo amb un petit fragment
A banda del meu interès pel seu interès en la lectura, m'he enamorat de dos homes: l'Eben Ramsey i en Dawsey Adams. En Clovis Fosey i en John Booker m'agraden. Vull que l'Amelia Maugery m'adopti, i jo vull adoptar a la Isola Pribby. Deixaré que percebeu els meus sentiments per L'Adelaide Addison (Srta.) llegint les seves cartes. La veritat és que estic vivint més a Guernsey que a Londres, de moment faig veure que treballo amb una orella parada esperant sentir com el correu cau dins la bústia, i quan el sento, baixo les escales a tota pressa, esbufegant pel proper fragment d'història.
Fragment d'una carta de la Juliet Ashton a Sidney Scott, el seu editor i gran amic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)