Cartes II

Tothom escriu cartes que mai envia. T'he trobat a faltar. I hi escriu frases que sap que mai seran llegides. On menys m'ho esperava. Pel simple plaer de posar sobre paper el que sembla que no es pugui dir. T'he trobat en tots els racons d'una ciutat que no havíem viscut, ni en paraules, juntes. Per imaginar que tanca el sobre i posa l'adreça i compra un segell que deixarà la boca amarga. Veure't aparèixer en un desig llunyà. Pesant. D'un altre abril. I pensar que aquell qui la rebi ja ho sap. Que no et trobo a faltar els llavis, la pell, les mans. I té una carta escrita, també. Res, quatre línies. Et trobo a faltar mirant-me, simplement. Que tampoc s'enviaran mai.

I s'apaga

Quan no obre els ulls recordo les nits en que jo no parava de moure'm i ella dormia quieta al meu costat. El seu son sempre era més tranquil i més despert que el meu. Ahir hi havia dues noies parlant assegudes a la platja mentre un home jugava amb una llanterna al port. A tots se'ls intuïa feliç. La llum de casa seva ja no hi era. Ara l'agost queda atrapat entre les dues muntanyes i s'apaga. Com sempre; la pluja de finals de mes. Com mai; la soledat. No havia arribat mai tanta soledat fins aquí. Cada any un mar diferent. Aquest any m'he banyat en el mar més bonic que havia vist mai. Però ni el mar més serè sap calmar la tempesta. Però és això, no, l'agost? Retrobar paisatges que saps que un dia deixaran de ser teus. Sembla que ja no em portoqui tanta estona de cel. Els moviments no són segurs i les paraules se'm rifen. Bona sort i vigileu amb no temptar-la. Com m'agrada dormir i jugar a aquí. Però s'escapen la nit i l'aigua. I jo que m'he d'agafar amb pinces.

Muntanya avall

"I em toqui el destí que em toqui i em passi el que em passi, —hi haurà sempre un caminar i un escalar muntanyes: al capdavall, només es tenen vivències d'un mateix."

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Et sorprèn el propi somriure perquè no t'imaginaves tanta alegria. Sola, ben amunt, el vent t'acaba de despentinar els cabells i et regala aire després de la pujada. Somrius a través del cansament i el somriure esdevé un riure eufòric i apassionat. Que ho vols tot; que els núvols devorin les muntanyes, que l'aigua es prengui a glops el sol, i que aquest, amb la seva llum, incendiï tot allò que tingui al seu davant. Que et cremes, aquí dalt, et cremes en la teva pròpia foguera i rius; com voldries renovar-te, si primer no t'haguessis tornat cendra? La violència es transforma en carícia i res no fa por. Ho sents? No entens qui voldria posar veu a les frases que s'escolten en el silenci. Hi ha llocs on no arriba la paraula dita, només el soroll dels quatre elements i els seus mil colors. Tot gira i tu gires, fora de control. Així ho vols: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Hi ha llocs on el cos arriba abans que l'ànima i necessites un temps per tornar-te a reconèixer. I ho fas, ben amunt, amb aquell somriure que t'ha sorprès i que s'ha transformat en la quinta essència d'aquest paisatge. Ja fa fred i et queden molts graons per baixar. No te'n pots saltar ni un. Aniràs corrent muntanya avall.

Primavera

Decía Hemingway que cuando la primavera llega a París, incluso si es una primavera falsa, la única cuestión está en encontrar el lugar donde uno pueda ser más feliz. Recuerdo muy bien el primer día de la primavera de 1974, no el primer día oficial de la primavera, sino un día espléndido de abril, recuerdo muy bien la fecha, el 9 de abril, un día en que de pronto cesaron por completo las lluvias y todo el mundo dejó atrás la ropa de invierno y se llenaron las terrazas de los cafés. Todo invitaba a la felicidad, un grave contratiempo para mi estado habitual de desesperación juvenil. París es una ciudad gris y lluviosa, pero cuando llega la primavera y se llenan las terrazas y cantantes callejeras que parecen salir de todos los rincones cantan La vie en rose, la ciudad se convierte en el mejor lugar del mundo para, aunque uno no quiera y prefiera la vida en negro, poder ser feliz. 

París no se sacaba nunca, Enrique Vila-Matas

[Anagrama, 2003]

De neu

Gran nevada, Lexington 2001

Winter is coming - Radical Face

Superfícies

Hola, soy Calma. Y tú?

Tormenta.

De tardor

Tan, tan.

¿Quién es?

El Otoño otra vez.

Federico García Lorca

Són amables els núvols

de tardor.

Com la música.

Feliu Formosa

aprovechemos el otoño

antes de que el futuro se congele

Mario Benedetti

Te recuerdo como eras en el último otoño.

Eras la boina gris y el corazón en calma.

En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.

Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Pablo Neruda

Let me be the scarlet flame

On a windy autumn morn.

William Stanley Braithwaite

Una gota de pluja cau de la fulla. ¿I tu?

Feliu Formosa

Novembre m’omple els ulls de claredats.

Miquel Martí i Pol

Listen.

With faint dry sound,

Like steps of passing gohsts,

The leaves, frost-crisp’d, break from the trees

And fall.

Adelaide Crapsey

Fall, leaves, fall; die, flowers, away;

Lengthen night and shorten day;

Every leaf speaks bliss to me

Fluttering from the autumn tree.

Emily Brönte

Lleugeresa

No m’angoixa que la lluna faci el que li dóna la gana. Si un dia vol aparèixer a les tres del migdia i un altre a les set de la tarda és ben lliure de fer-ho. Si se’n vol anar al cap de cinc hores o al cap de set, que ho faci. Nosaltres ja la trobarem, sempre l’acabem trobant. I si les nits ens deixen sense son no ens queixarem. Buscarem escenaris de nit on es pugui fer de dia i mai deixarem que la llum ens interrompi les paraules. Vinc d’un mar d’uns verds i uns blaus dels més clars que he vist mai. Encara duc la sal a la pell i la sorra entre els cabells. Vinc de mi. Sonen notes musicals i veig somriures. Sento desig de mar i de mirada i d’esclats de riure. Que no s’ho creuen. Que jo tampoc. Però tampoc pensava que la pinassa de tres branques fos tan difícil de trobar...i mira. Que camino sobre l’aigua i no m’enfonso. S’acaba l’agost de tots els colors amb un silenci lleuger.

Tots els colors - Maria Coma

Mai, sempre, tot, res

Que mai et deixa. 

Que sempre dóna. 

Que tot torna. 

Que res s'acaba.

Lluna

Descripcions:

- La puta merda d'escletxa al cel.

          A.

- Per sobre dels pins la lluna difumina Llafranc amb un taronja hipnotitzador...

          E.

- Sembla un bri de mandarina.

          I.

Jo m'oblido

Ara el vent bufa suau i aparta la xafogor dels últims dies. Fa calor i avui he enyorat despertar-me davant d’aquella finestra que t’apropa el mar durant la nit compartida. Aquí arriben poques coses; el sol d’agost, les onades del mar, paraules damunt pàgines i a vegades música a través del vent. També arriben els gols del Barça i la suor del volei. Hi ha una tranquil·litat que la pell va absorbint a poc a poc. A vegades el meu cap se’n va a l’abjecció del Raval o al Gordon o a la Rita. I dins meu, en algun racó, hi ha algú que va fent el compte enrere. Jo el faig callar amb una bona capbussada i llavors s’oblida que els dies tenen vint-i-quatre hores i que realment van passant. Jo m’oblido i visc en la infinitud del mar.

Coordenades

Allà on no arriba ni la poesia, ni l’aigua de mar, ni el so del piano, ni la paraula sincera, ni l’abisme del futur, ni el silenci de la nit, ni la flama que crema, ni el passeig per Barcelona, ni la foto del passat, ni la mà amiga, ni la llengua de l’amant, ni la carta rebuda, ni el sol d’agost. 

Notes i paraules

Entre jardins

Desemparança

Tota de blanc

Pòmuls sortits

De dona eslava

Que s'han clavat

En els meus ulls

I algun desmai

Mogut pel vent

Passo de llarg

La silueta

Neons blau cel

On sonen passos

De vianants

En ple carrer

D'amples voreres

On ella sol

Sembla regnar

Fràgil i esvelta

Tota de blanc

Posada en venda

Posada en venda

Ara es retalla

Contra la llum

D'aparadors

Amb maniquins

D'estanc bistro

Papereria

Antiquariat

Atapeït

Desemparança

Que ens fa semblants

Caminar lent

Per les voreres

Amples tan sola

Posada en venda

I els ulls es claven

En els meus ulls

Tota de blanc

Talons altíssims

La soledat

On sona Haydn

Berlín adéu

Lietzenburgerstrasse 1976 - Feliu Formosa

Lietzenburgerstrasse 1976 - Sílvia Pérez Cruz

El vertigen

Sento pluja,

gotes fredes,

sobre el cabell

rinxolat.

La nit fa olor de castanyes

No sents l'eco

com ressona

vora l'arbre

despullat?

Es desperta un nou dia (Paraules breus III)

No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

89 (Immediacions, I)

La ciutat que t'envolta, i jo per penetrar-hi.

29 (Immediacions , I)

Feliu Formosa

Passejo

Ara fa tres anys...

I think I'll go to Boston

A Boston durant sis mesos de l’any que ve. De gener a finals de maig, potser fins i tot una mica més. Allà on durant l’hivern neva sovint i per Nadal posen música pel carrer. Allà on el vidres del Hancock il·luminn cada matí i cada vespre la resta de la ciutat amb pintura taronja. Diuen que podré resseguir les passes que ja vaig fer  amb 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11 anys, ficar-me pels mateixos racons que vaig descobrir tota sola, i mirar des del futur allò que un dia va ser present. Podré sentir dir el meu nom amb les ‘a’s quasi ‘o’s i gaudir al intentar ficar-me una altra vegada dins l’accent americà. Es veu que m’esperen, que estan contents. I jo, que torno i deixo, al  igual que deixaré al tornar. I això sembla que ja comença, que es posa en marxa, la muntanya russa sentimental...ui si sentimental...

Que és Boston, Barcelona, Lexington i el granate de la meva habitació.

Que és el 8 el que ho fa tot, i la il·lusió la que li dóna força.

Chillida - Leku

"Desde el espacio
con su hermano el tiempo
bajo la gravedad insistente
con una luz para ver como no veo.
Entre el ya no y el todavía no
fuí colocado.
El asombro ante lo que desconozco fue mi maestro.
Escuchando su inmensidad.
He tratado de mirar, no sé si he visto."

- Eduardo Chillida