Ouse

No one told me about the darkness. No one told me about the rain. No one told me about the solitude. Follow the riverbank, they said. Just follow the riverbank. Ignore all other paths. I went against the brown tide, through the treeless nearby. No one told me about the cold, the autumn fog, the grey grass. Just follow the river, just follow the rocks. It's a long way, they said. But no one told me about the loss, about the silence. The dense water, the ground breaking with waves. There was no music to open the gate. Just bare hands with drops of rain. Black birds in the distance. Can you imagine the night? The unravelling of his pain? The blindness of the fire. The weeping of the elm. And she; unvanquished, unyielding. No one told me about Death.

Sense cortines

És aquest març de finestres obertes que deixen entrar a casa tota la pols dels plataners. Del vent que no et deixa caminar. De les rajoles i els vidres tintats d’aquell espai on sembla que només hi pugui entrar la llum i la paraula. El març d’ell traient-se el jersei quan tot just comença a tocar-li el sol a l’esquena. El de girar la pàgina del calendari i trobar-te amb flors vermelles. El dels riures de la nit abans, plena de flors, també. I és cada un dels tres petons d’aquella nit en la foscor i la música, quan encara només reconeixies aquells llavis per la veu que pronunciaven. Un, dos, tres. Ràpids. Seguits. Repetits. I l’espontaneïtat de tot el que és nou. És, també, el març de l’oceà que no s’acaba. Que et desborda. De la profunditat que ja fa temps que has deixat d’explicar-te; que ja no et cal saber ni els quilòmetres ni els colors. Que acceptes tots els blaus, grisos i negres. És aquest març sense cortines.

I s'apaga

Quan no obre els ulls recordo les nits en que jo no parava de moure'm i ella dormia quieta al meu costat. El seu son sempre era més tranquil i més despert que el meu. Ahir hi havia dues noies parlant assegudes a la platja mentre un home jugava amb una llanterna al port. A tots se'ls intuïa feliç. La llum de casa seva ja no hi era. Ara l'agost queda atrapat entre les dues muntanyes i s'apaga. Com sempre; la pluja de finals de mes. Com mai; la soledat. No havia arribat mai tanta soledat fins aquí. Cada any un mar diferent. Aquest any m'he banyat en el mar més bonic que havia vist mai. Però ni el mar més serè sap calmar la tempesta. Però és això, no, l'agost? Retrobar paisatges que saps que un dia deixaran de ser teus. Sembla que ja no em portoqui tanta estona de cel. Els moviments no són segurs i les paraules se'm rifen. Bona sort i vigileu amb no temptar-la. Com m'agrada dormir i jugar a aquí. Però s'escapen la nit i l'aigua. I jo que m'he d'agafar amb pinces.

Sota el sol

Aquest any l’agost arriba per sorpresa i m'agafa desprevinguda; fora de temps, fora de lloc, fora de mi. Em troba entre dues dones que parlen per contagiar-me el silenci i jo les escolto per aprendre a callar i callo. Però estic preparada perquè les hores passin a poc a poc i desitjo les nits d’insomni i els cafès amb llet de matinada. És fàcil acostumar-s’hi. I el mar, que sempre és el mar, vindrà amarat dels records de mil agostos del passat. I m’acceptarà aquest com un de més; feixuc i mandrós, com si res no hagués canviat. Ara he entès que m’agrada la soledat d'agost; aquella que t’atropella quan veus que tot s’atura i que tu no pots parar, la que et permet una passió desenfrenada vers el que se t’ha escapat de les mans. M'agrada la soledat d'agost perquè em comprèn entre flames i sota les aigües.  Arriba l'agost amb la força d'un fantasme que vol renéixer després d'haver mort sota el sol. 

28.3.1941

Let us again pretend that life is a solid substance, shaped like a globe, which we turn about in our fingers. Let us pretend that we can make out a plain and logical story, so that when one matter is despatched —love for instantce—we go on, in an orderly manner, to the next. I was saying there was a willow tree. Its shower of falling branches, its creased and crooked bark had the effect of what remains outside our illusions yet cannot stay them, is changed by them for the moment, yet shows through stable, still, and with a sterness that our lives lack.

The Waves, Virginia Woolf

[Harcourt, 1978]

Pretendamos de nuevo que la vida es una sustancia sólida, en forma de globo, a la que damos vueltas en nuestros dedos. Pretendamos que podemos elaborar una historia sencilla y lógica, de modo que, después de despachar un asunto —el amor, por ejemplo—, podamos proseguir, en orden, y despachar el siguiente. Decía que había un sauce. Su lluvia de ramas descendentes, su arrugada y retorcida corteza, producían el efecto de lo que queda fuera de nuestras ilusiones pero carece de la capacidad de refrenarlas; de lo que queda alterado de momento por esas ilusiones pero se ve estable, quieto y con la dureza de la que carecen nuestras vidas. 

Las Olas, Trad. de Andrés Bosch

[Lumen, 2010]

Vas incendiar

Tu, amb la teva inconsciència. Amb les teves mans. Amb el teu impuls i el teu soroll a reixa metàl·lica. Vas deixar la llauna al terra, te’n recordes? I jo la vaig tirar sense voler amb una puntada de peu. La cervesa barata queia i nosaltres no hi vam fer res. Què valenta semblaves, aquella nit, i què poruga jo, davant d'un abisme que després resultaria ser un petit esglaó cap a enlloc.

Coses que m'agraden

M'agraden els migdies de divendres.
M'agrada l'oficina de la Mònica.
M'agrada l'amanida feta amb una mica de carinyo.
M'agrada que sigui l'hora del cafè.
M'agrada estar a tretze graus al sol.
M'agrada celebrar el dia d'avui.

Nevertheless, life is pleasant, life is tolerable. Tuesday follows Monday; then comes Wednesday. The mind grows rings; the identity becomes robust; pain is absorbed in growth. Opening and shutting, shutting and opening, with an increasing hum and sturdiness, the haste and the fever of youth are drawn into service until the whole being seems to expand in and out like the mainspring of a clock. How fast the stream flows from January to December! We are swept on by the torrent of things grown so familiar that they cast no shadow. We float, we float…

The Waves, Virginia Woolf

[Harcourt, 1978] 

[Calendari Impedimenta 2013]

El gust de la cervesa

Aquell va ser un dia de silenci despullat i mirada de reüll.

Efemèrides

La casa està sola i els fantasmes s’amaguen entre les parets. L’olor d’eucaliptus ho ha envaït tot però jo encara tinc mocs. El llit està per fer, els klínex estan per tot arreu, i la roba trigarà en assecar-se. La Sílvia em mira des de la portada de la revista i jo la felicito pel gran concert del dissabte, ella i la seva veu estaven precioses. A la porta s’hi ha afegit una mà. Ara ja hi ha dues mans dretes, dues mans esquerres i un peu dret. Arriben els sopars, els dinars i els redinars; i jo tinc ganes d’escudella i carn d’olla, pel•lícules que acaben més que bé i sol d’hivern. En aquests dies tan globalitzadament festius, tots recordarem les efemèrides més personals mentre cantem ha nascut un minyonet i fum, fum, fum.

Fi: March 28th (1941)

Et vas omplir de pedres les butxaques. Per poder-te quedar en les profunditats, i ja no pujar mai més a la superfície. Per no poder tornar. Per no haver de tornar i viure entre realitat i ficció, exterior i interior, dolor i felicitat; tot en un sol món. En uns segons tot es va desplomar: la inseguretat, la descripció, la tortura i la necessitat creativa. De manera inconscient i amb cautela vas anar forjant una consciència segura i arrelada. I amb la ploma teixies un món amb ànima, que respirava l’aire que tu mateixa havies inspirat al llarg dels dies més quotidians i els dies plens de guerra. Quina guerra, la teva. I la de tots. Però vas aconseguir entendre i construir i explicar i, sobretot, expressar. I vas escollir l’aigua, vas escollir tancar els ulls. I encara ara segueixes fluint. 

You filled your pockets with stones. To be able to stay in the depths and never come back up to the surface. To not be able to return. To not have to return and live between reality and fiction, exterior and interior, pain and happiness; all in one world. In a few seconds everything collapsed; the insecurity, the description, the creative torture and necessity. In an unconscious way and with caution you forged a rooted and secure consciousness. And with your pen you wove a world with a soul, which breathed the air that you yourself had inspired during the most normal of days and the days filled with war. What a war, your own. And all of ours. But you were able to understand and construct and explain and, above all, express. And you chose water, you chose to close your eyes. And still now you keep on flowing.

Somni d'una nit d'estiu

Porto un parell de dies pensant que avui farà un mes just que vaig tornar d’Estats Units. Amb tot plegat m’he oblidat de que, en realitat, ahir, va fer deu anys. Es va acabar Boston, o va començar Barcelona. Es pot mirar com vulguis.

Ara fa tres anys...