Del seu Déu

In the child's mind a breach now appeared: between what she believed she knew of herself, essentially, and her essence as others seemed to understand it.

NW, Zadie Smith

Parlava d’essència 

com qui parla d’un déu. 

Del seu Déu.

Irreductible i insubstituïble. 

Irremeiable.

Omnipresent i invisible.

Tortuós. Dubtós. 

Immortal.

El vers

Llegeixo poesia

per omplir l'absència

de mi mateixa.

Encara

És la cara del diluvi

és l'eterna gota en caure

és el mar que crida vine

és el jo que diu encara. 

M'apropo

Des de la quietud que m’obligo
penso en els crits que et fan melodia;
prims, tímids, caòtics i serens.
Et penso des de la meva fortalesa,
des de les paraules que van mirar-se
fins a unir-se i crear poesia.
He estat allà però he tornat,
estic lluny d’on vaig marxar
però més a prop de mi.

Absència

Fa dies que t’espero,
i sento com t’aproximes
amb cada hora
                            eterna
de primavera.
Camines a prop meu
sense fer soroll,
sense fer mirada.
Travessem una ciutat
que canto de memòria.
Però quan et toco,
                                  quan et parlo,
tot és aire.
On ets?
               On ets?
                              On ets?
O ets
                  només
absència?

Si fos una poesia seria
més fàcil de recordar. Les paraules
sonarien precises, fluirien
malgrat el pas del temps. Les imatges
es mantindrien nítides, com el dia
que les vam crear. Damunt el paper
no es confondrien les respostes,
i totes les preguntes guardarien
el sentit original. No hi hauria
necessitat de repetició, i tot
simplement seria.

Les primeres paraules

Fa 6 anys vaig escriure el meu primer poema. Recordo on era quan vaig posar sobre el paper el primer vers. Es va obrir un món dins meu. El vaig escriure sense por. I també sense tècnica, sense pensar en el ritme, sense buscar la paraula més precisa. Potser no es pot considerar poesia. M'és ben igual. Després tot et ve el damunt i arriba un punt on ja ni t'atreveixes a posar-te davant d'un full en blanc amb la intenció de crear. Trobo a faltar aquella llibertat, la més important; la que em regalava a mi mateixa.

El so de l'amistat

Shhh, no parlis, tan sols escolta’m,
i si les meves paraules no t’arriben,
tranquil•la, no escoltis, tan sols mira’m.
Els meus ulls,
els veus brillants? Els veus grisos?
No pots veure la meva ràbia i la meva pena?
No pots veure la meva felicitat i la meva alegria?
Doncs tranquil•la, no em miris, tan sols abraça’m.
Amb la meva abraçada pots saber com em sento,
pots entendre el que t’estic demanant,
pots sentir el que t'estic dient.
Ara sí, contesta’m,
contesta’m amb el silenci de l’amistat,
tranquil•la, jo l’entendré.

El Tot

Avui més jo.
més jo en tu
més tu en mi
Avui més tu.

Avui i avui.
jo i avui
avui i tu
Avui i avui.

Que sí.
a mi
a tu
Que sí.

Tot i res.
jo i jo
tu i tu
Tot i res.

Tot i tot.
tu i jo

Des del desconeixement de la ciència

Desafiem
el temps
la lògica,
el món
Pensem
en eternitats
impossibles,
reals
Estimem
les paraules
que surten de tu
de mi
de les preguntes
que responem amb la imaginació
i el voler.

Solitud

La solitud és la que borra,
la que esquerda l’aire ponent.
En ella trobem la llàgrima seca
incrustada en el gris de la pell.
Com el mar que no troba l’onada
i el foc que no sap què cremar,
rega amb força les ànsies
de buscar el batec temorós.
Els arbres que abans respiraven
l’anhel de la bella estació,
ja no ballen amb fulles de vida,
sinó nus sota el fred silenciós.
No es veu la fi de l’abisme,
ni es preveu el cop imminent,
tan sols cauen les llàgrimes
infectades del negre més fosc.
Desperta la solitud solemne
entre el xiuxiueig viu del passat
i les paraules aspres de l’avui.