Pep

El Madrid ha guanyat la Lliga. El Chelsea o el Bayern guanyaran la Champions. Potser perdrem la Copa del Rei contra un Athletic Club de Bilbao fantàstic. I què? Jo després d’ahir entenc, una mica més que abans, que he viscut una cosa única en el futbol. I com ho agraeixo!

D'acord amb el Pérez de Rozas per una vegada

Excusas de mal perdedor

DIARI SPORT, 10 de maig. Emilio Pérez de Rozas

Sé que esto que te voy a contar te encantará, te enorgullecerá, pero que sepas que, en Catalunya, hay gente que, desaparecido Jiménez Losantos de la COPE, suele oírte por las mañanas en Radio Marca para ponerse como una moto e ir al trabajo con ganas de comerse el mundo. No te conocen. Tú, como escribiste un día en el diario que dirigías en Mallorca, tienes suficiente con “dos minutos” para darte cuenta de que una persona es “honrada y cabal”. Lástima que luego, a ese político que tú intuiste honesto, lo detuviesen, entre otras cosas, por supuesto delito de abusos a menores. Tú, que conseguiste salvar la piscina en terreno público de tu amigo y protector, estás a punto de asistir a la fallida del último megaproyecto de otro amigo y protector, Florentino Pérez. Y como tienes poder y un diario a tu disposición (nadie ha aparecido más fotografiado que tú en tus propias páginas), te atreves a hacer la portada que hiciste ayer (“Empujón hacia el título”, era) denunciando la injusticia de que el Barça va a ganar la Liga porque los árbitros le ayudan, por el ‘villarato’, idea que hubieses comprado por todo el oro del mundo, por la que hubieras regalado media piscina, pero que, mira por dónde, se le ocurrió a tu rival de kiosco. Yo te entiendo, no te comparto, pero sé que para ti, para la gente que desayuna, come y cena contigo ha de ser muy duro que este Barça, tras conquistar seis títulos, os arrebate la Liga de los 250 millones de euros. Pero me temo que, al margen de calentarnos por las ondas y herirnos con determinadas portadas (también al gremio, también), deberás de conformarte, tú y FP, con derribar a Manuel Pellegrini, un pieza menor para las cacerías periodísticas que tú sueles organizar en plan escopeta nacional. Que tras 37 partidos y una auténtica lengua de lava futbolística, la que emana de la boca del volcán azulgrana, digas, enseñes, hables, escribas y cuentes que el supuesto, el ficticio, el simulado penalty de Piqué a Kanoute decidirá esta Liga, es la demostración de que tu misión en esta profesión es salvar el nombre, el prestigio y la imagen de tus amigos, que espero hayas escogido en más de dos minutos, y las piscinas de tus amos y protectores. Puede que hicieras, que ordenaras, esa portada en contra de muchos de los miembros de tu redacción, puede. Eres el director y, entre tus atribuciones, está hacer la portada que creas conveniente, que más llame la atención, que más venda. No lo dudo. Pero sabes que esa portada no es verdad. Sabes que el Barça, si la gana, pues aún quedan 90 minutos tan apasionados e inciertos como los 3.330 anteriores, la habrá ganado en buena lid y con el mejor fútbol de las últimas décadas. Te duele, te da rabia, pero así es. Será.

L'ovació final

Em poso la samarreta. Avui fa un dia radiant de primavera, quasi d’estiu. Pel carrer em creuo amb barcelonins i no barcelonins que van vestits igual que jo. Una dona d’uns 80 anys porta penjada de la seva bossa la bufanda del Barça. Una càmera em para per fer-me unes preguntes sobre el partit. Només són les 10 del matí. “Patirem avui?”, “Guanyarem avui?”, “Què farem avui?”. Coneguts m’ho pregunten, desconeguts també. Em costa reaccionar quan sento que algú parla del Barça, i veig que es dirigeix cap a mi. “Que fas propaganda del Barça?” No, simplement faig equip, li responc. És un soci que porta la insígnia de plata, un home gran, però no és dels pessimistes. Està orgullós de les noves generacions barcelonistes que estan pujant. Avui la ciutat somriu, almenys jo la veig somriure. Passi el que passi, el dia d’avui ha d’acabar amb una ovació final.

Valors esportius

Quina vergonya.

Futbol, diners i preguntes

Tot i el meu amor pel futbol, sempre m’he quedat perplexa, i no en el bon sentit, al pensar que tants diners es mouen per un simple esport. Quan ahir es va anunciar el fitxatge més car de tota la història, la pregunta de “¿com pot ser…?” se’m va fer encara més gran. 96 milions d’euros, quasi res per algú que pot viure, i reviure, del que més li agrada, que ha estat anomenat millor jugador del món i que tot i haver de ‘suportar’ el pes de la fama i de la pressió esportiva, no em fa cap pena.
96 milions d’euros, la xifra sembla una broma de mal gust. Sent culé, ni que deixi a part el fet que és un fitxatge del Florentino Pérez, i que és Cristiano Ronaldo, ho trobo igualment una bestiesa, és quelcom que encara fa més criticable el món del futbol. Per sort, alguns han pronunciat la seva negativa enfront d’aquest fet. Alguns fins i tot demanen que s’investigui a fons la qüestió “d’on han sortit aquests diners?”
En canvi, també m’he trobat amb gent que defensa un traspàs de diners tan gran, amb l’argument de que el futbol és un dels gran entreteniments de la societat, i que per tant s’ha de pagar car per poder veure jugar als millors del món, comparant-ho amb els gran cantants. Però la per la xifra, ho trobo incomparable. El president de la FIFA tampoc ha trigat en pronunciar-se a favor del traspàs, dient que això demostrava que el mon del futbol està sa.
Però la gran pregunta és: què importa que el món del futbol estigui sa? Si la resta del món està en crisis? I també cal plantejar-se que si mou tants diners, i si ningú mai ha fet res per parar-ho, és que deu tenir repercussions positives que van més enllà del món futbolístic d’entreteniment, i aleshores caldria treure-li la banalitat que moltes vegades se li intenta aplicar.

L'emoció d'un dia

Himne Chamipons League

Assaborim el moment més dolç...Barça Barça Barça!

Portem des de novembre parlant del possible triplet del Barça. En el seu moment Guardiola ja va avisar que parlar de guanyar títols tan aviat era una bogeria i, efectivament, ho era. Crec que Guardiola ha estat capaç de mantenir els peus a terra a tots els jugadors i aficionats del Barça, i no dubto que és gràcies a això que estem on som ara.
Parlar del triplet, quan quedaven encara vint jornades de lliga per jugar, quan estàvem a quarts de finals de la Copa del Rei, i només a vuitens de finals de la Champions, només va afegir pressió. Semblava que si el Barça no ho aconseguia seria un fracàs, quan hi ha equips que farien qualsevol cosa per guanyar com a mínim una d’aquestes competicions, només una!
Va arribar un punt on ja no m’agradava sentir aquesta paraula, que semblava sonar i estar escrita a tot arreu; TRIPLET, TRIPLET, TRIPLET…com un mal son. He patit absurdament en cada partit decisiu per seguir aspirant a les tres competicions, perquè ja no era només el fet de voler que el Barça guanyés, sinó que m’imaginava el que passaria si la possibilitat del triplet s’esfumés.


Possibles titulars de la premsa de Madrid:

DESAPARECE EL "DREAM TEAM II"

CAE EL IMPERIO CULÉ

ADIÓS AL TRIPLETE: FRACASO Y ¿CRISIS?


Sí, ja sabem com de catastrofistes poden ser certes portades dels diaris esportius. Per molt que s’intenti no fer-ne cas, és impossible, i ens haguéssim acabat creient el fracàs.
Però mica en mica hem anat avançant, patint més o menys, amb alts i baixos (més alts que baixos). Al classificar-nos per la final de la Copa ja vam poder estar una mica més tranquils, però encara quedava molt per fer. A la lliga el Reial Madrid no afluixava, i anava guanyant terreny. Ja tampoc era només el fet de no guanyar la lliga, sinó donar-li a l’etern rival. Però en un dels clàssics més transcendents dels últims anys, es va tancar quasi per complet la competició nacional…2 a 6, i no cal dir res més.
Tot ja es veia millor, amb dos títols més a prop que mai. Però ningú ha estat tranquil durant aquesta setmana, tot el contrari. El partit del Barça – Chelsea va crear una certa desconfiança entre certs sectors de l’afició, i ahir, dia 6 de maig, només es parlava de la visita a Stamford Bridge. I tothom ja sap el que va passar: xut de don Iniesta, i cap a Roma.
I sí, ara ja puc parlar de triplet, puc sentir-ho tantes vegades com algú m’ho vulgui dir, puc estar eufòrica i puc somniar de forma més real que mai en aconseguir el que només quatre clubs de futbol han aconseguit al llarg de tota la història; guanyar Lliga, Champions i Copa en la mateixa temporada.
El proper 13 de maig veurem a Mestalla la batalla futbolística entre els dos “Reis de Copa”, el Barça i l’Atlètic de Bilbao. Només dos setmanes després, el 27 de maig, a Roma es viurà la gran final europea, que enfrontarà l’actual campió, el Manchester United, i l’equip que ha fet el millor futbol durant tots aquests mesos, el Barça. El partit que tothom esperava, el més lògic, el més espectacular a nivell futbolístic. I la lliga? Doncs pot caure aquest mateix diumenge si el Barça guanya i el Madrid no ha aconseguit vèncer el València el dia abans. I si no és aquest cap de setmana, serà el pròxim.
Estem a tocar dels tres títols, no hem guanyat res, però la possibilitat de fer-ho no podria estar més pròxima. Ja no hi ha por de no arribar, no hi ha por de caure a mig camí. Estem, estem aquí, i això ningú ens ho pot treure. Que potser no aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser no. Que potser aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser sí. Només sé de ben segur que ara estem en la situació en que tots els equips voldrien estar, en un moment que qualsevol desitjaria que fos etern, estem en el moment més dolç de tots…assaborim-lo al màxim...

A gaudir d’aquest gran equip!

Força Barça!

...i cap a Roma!