Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.  

Sail on Silver Girl

No recordaves haver aguantat tant el somriure. Ara el veus i te’l mires amb ulls desconfiats, i tornes a sentir aquella veu dins teu que deia somriu, somriu, somriu, no paris de somriure, que cauràs. Fins ara només recordaves aquelles últimes nits a una casa que no era la vostre, l’últim gelat al centre del poble, la constant repetició d’una sola cançó; una vegada i una altra i una altra...com si no fos suportable deixar-la d’escoltar, com si fos necessària per poder treure tota la tristesa que s’amuntegava dins teu quasi sense tu saber-ho. Perquè no hi podies pensar. Era inconcebible i tu et creies prou forta per poder aturar el temps. Però es veu que això no és possible, i només vas ser capaç d’ignorar-li les últimes hores per negar-li el compte enrere. I no n’hi va haver, això sí que ho vas aconseguir. La cançó seguia sonant i tu estaves preparada per dormir una altra nit, i tot les que fos, a la llitera de dalt; eternitzant aquell estat d'entremig de dues vides. Però vas haver de prémer l’stop perquè la resta del món seguís girant per pura inèrcia. I les maletes, que no saps quant de temps portaven al passadís, ja no hi eren; estaven allà, ben col•locades, en el maleter. Va desaparèixer l'entremig, la pausa, la resistència. I vas fer, pas a pas, cada un dels 5871 quilòmetres sense parar. Una marató en tota regla. Sort que vas poder aguantar el somriure per no caure.

La força del cop

T’has deixat caure i caus sense adonar-te que potser no hi ha ni xarxa ni terra per trencar el descens. Crec que, fins i tot, no t’adones de la velocitat ni del descontrol que ha pres el teu cos; sempre has tendit a la caiguda. Tant, que potser no saps ni que caus. O potser encara et penses que podràs determinar la força del cop. Avui a les deu de la nit s’entreveia llum per la part alta del cel i el blau era el de l'insomni d’agost. La lluna lluïa nit i per tota la ciutat se la veia closa entre petjades d’avió; tres línies de fum arran la cara. Ella segueix en peu mentre a tu se’t desdibuixen els voltants.

Revolta

Ahir no t’esperava, i en aquesta no espera vas aparèixer; quan estaves lluny, quan ja marxaves, quan jo escoltava paraules d’altra que he arribat a creure meves. I la casualitat, com sempre, impulsivament, ens va deixar sense opció, sense raó, sense no espera i no voler. Que és bo, també, que t’estripin el seny i que unes paraules encadenades et portin a un lloc que ni elles mateixes coneixien. Aleshores hi ha la plaça del costat de casa, la veu que llegeix el que voldria escriure i el gust amarg i desitjat de la cervesa. Persisteix la teva mirada, la meva paraula i la seva revolta constant.

Encara

És la cara del diluvi

és l'eterna gota en caure

és el mar que crida vine

és el jo que diu encara. 

Passejar

Escriure històries sobre la ciutat en blanc.

I què fàcil és rellegir-les. 

El gust de la cervesa

Aquell va ser un dia de silenci despullat i mirada de reüll.

Petites veritats (Núm. He perdut el compte)

Avui he vist un gat negre i m'he despertat amb una sorpresa a la italiana. He passejat pels carrerons de Barcelona amb algú que no feia més que donar-me cops i molestar-me sense parar. És adorable. M'he passat una hora dins una llibreria i he aconseguit no comprar-me res. Em queden poques pàgines del llibre que des del setembre tenia ganes de llegir i aconseguiré acabar-me'l abans que s'acabi l'any. Us juro que tot això és veritat. Ara, de certeses grandiloqüents no m'atreveixo a fer-ne gaires, només que l'últim dia de l'any sempre és assolellat. 

Ambició

Una taula petita, les bones amigues, la cervesa de casa, la nostra llengua amb les nostres paraules que miren ben lluny.

Drets d'autor

Nous paisatges

No es tracta de que tot vagi a poc a poc per poder-ho controlar. Ja ho vaig dir fa unes setmanes que no, les emocions no s’han de dosificar. O vaig dir el contrari? Ai, ara no ho recordo. La qüestió és que a vegades fa tant vent que és igual com de bé t’hagi quedat el cabell després de la dutxa matinal. És igual si trobes un aixopluc en un bar, perquè les parets acabaran tremolant. Estarem ben acompanyats i intentarem acompanyar igual de bé. Que canviaran els paisatges de Barcelona i se’ns tornarà a fer evident que sabem molt poc de tot. I de nou quin plaer. A més a més, si entrem en una botiga on podem comprar cent llengües vermelles a dos euros, després anem a casa per compartir una cervesa mentre a fora comença a ploure, i al cap d’una estona entra la tardor com llum, només ens quedarà que somriure. No?

Les quatre parets

Diuen que és la meva última nit a casa. Ma mare li diu a mon pare que em faci tornar les claus i ell diu que faran una barricada perquè no pugui entrar. Jo no me’ls crec. A més, l’habitació nova està buida. Té un escriptori i un llit i una prestatgeria i un armari. Però no té llibres ni pòsters ni roba ni cartes ni fotografies ni papers per tot arreu. Que encara tornaré algun dia per poder-me despertar sota aquella finestra de cel blau i pluja gris. Tornaré per escoltar tots els secrets que les quatre parets encara no m’han dit. I tornaré perquè sí, perquè és meva i està viva de mi. Això sí, segueix la paret granate i, amb el setembre, torna aquí també.

Sistema nerviós simpàtic

Amb la mateixa adrenalina que deu sentir un pingüí al lliscar panxa avall sobre el gel.

Racons

Tu em podràs trobar a la Font de Montjuïc, tu a la plaça on hi ha Ramon Berenguer, tu al Carrer dels Comtes amb la Plaça Sant Iu, tu a l'Ateneu Barcelonès, tu a les escales del pati de la Biblioteca Nacional de Catalunya, tu al portal darrere la Catedral, tu al Bracafè del Carrer Casp, tu al Carrer Marina amb Gran Via i tu a la Plaça Sant Felip Neri. 

Mentida num. 13

Prenc total control sobre cos i voluntat quan passejo la nit de Barcelona.

El mateix

Que camino per aquesta ciutat sense por, sense destí, sense pressa i sense pes. Veig els mateixos carrers i arbres i bancs, estic sota el mateix cel, respiro el mateix aire i trepitjo el mateix terra. Però sempre és igual de nou. I que no canviï.

Matins i Barcelones

Spring is making promises outside. 


Little Numbers - BOY

Arena

Pots pujar ràpid o lent, depenent de les ganes que tinguis d’arribar, o de la força que tinguis per pujar. I un cop en el graó més alt, si mires a baix sents el vertigen que tant ens agrada sentir a tots. Aquella sensació de saber que si caus, i creieu-me que pots caure, et faràs mal. Però tampoc no pateixes massa perquè tens prou equilibri per sentir-te segura en la inseguretat. Si t’asseus i mires endavant surts del museu i voles pels terrats de Barcelona. I pots tornar-te invisible o ser el centre d’atenció. Tot depèn del rol que vulguis prendre; si vols ser espectador o actor, si puges o et quedes a baix, si estàs sola o acompanyada...o potser cal no pujar, no tocar, només mirar. Què avorrit, això. Però bé, hi ha dies per tot.

Arena, Rita McBride

Absència

Fa dies que t’espero,
i sento com t’aproximes
amb cada hora
                            eterna
de primavera.
Camines a prop meu
sense fer soroll,
sense fer mirada.
Travessem una ciutat
que canto de memòria.
Però quan et toco,
                                  quan et parlo,
tot és aire.
On ets?
               On ets?
                              On ets?
O ets
                  només
absència?

Amunt

Lleugeresa de nit

sobre un camí

que no s'acaba.