Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.