Camí del cos

Ella escriu un poema i l’altra traça línies sobre un llenç immens. I mentrestant, en una novel•la, algú escriu que el cos del que l’ha deixat —el cos dolç i suculent— sembla que reposi en plena estatura dins del seu. I jo ara noto com vols sortir del meu, com si la pell et fos frontera i els ossos entrebancs. Dónes voltes durant la nit i crides durant el dia. Sembla que encara no sàpigues que ets tu qui no sap trobar la sortida, qui no aconsegueix netejar-se la sang impregnada sobre la carn. Com qui no troba la porta de casa seva, com qui ha vist el seu pis de trenta metres quadrats convertit en un palau. Et faré un mapa, si vols, per iniciar el camí de tornada, perquè no hagis de recórrer, encara una altra vegada, les mans, els braços, les aixelles, els pits, la panxa. Perquè vagis directa, si vols, a la gola, a la llengua, a les dents, als llavis. El punt de partida i l'última parada.  L’únic lloc per on saps que podràs sortir de mi i, un cop fora, eixugar-te de paraules.