Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Filosofia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Filosofia. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 d’agost del 2013

Muntanya avall



"I em toqui el destí que em toqui i em passi el que em passi, —hi haurà sempre un caminar i un escalar muntanyes: al capdavall, només es tenen vivències d'un mateix."

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Et sorprèn el propi somriure perquè no t'imaginaves tanta alegria. Sola, ben amunt, el vent t'acaba de despentinar els cabells i et regala aire després de la pujada. Somrius a través del cansament i el somriure esdevé un riure eufòric i apassionat. Que ho vols tot; que els núvols devorin les muntanyes, que l'aigua es prengui a glops el sol, i que aquest, amb la seva llum, incendiï tot allò que tingui al seu davant. Que et cremes, aquí dalt, et cremes en la teva pròpia foguera i rius; com voldries renovar-te, si primer no t'haguessis tornat cendra? La violència es transforma en carícia i res no fa por. Ho sents? No entens qui voldria posar veu a les frases que s'escolten en el silenci. Hi ha llocs on no arriba la paraula dita, només el soroll dels quatre elements i els seus mil colors. Tot gira i tu gires, fora de control. Així ho vols: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Hi ha llocs on el cos arriba abans que l'ànima i necessites un temps per tornar-te a reconèixer. I ho fas, ben amunt, amb aquell somriure que t'ha sorprès i que s'ha transformat en la quinta essència d'aquest paisatge. Ja fa fred i et queden molts graons per baixar. No te'n pots saltar ni un. Aniràs corrent muntanya avall.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Entranyes

Goseu primer creure en vosaltres mateixos —en vosaltres i en les vostres entranyes! Qui no creu en si mateix, sempre menteix.

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

[Traducció de Manuel Carbonell. Quaderns Crema, 2007]

dilluns, 26 de novembre del 2012

L'abisme més petit

Un abismo hay entre tomar y dar: el abismo más pequeño es el más difícil de salvar.

Ecce Homo (citant Així parlà Zaratustra), Friedrich Nietzsche

divendres, 23 de novembre del 2012

Bufar i fer campanyes

Alguns comencen la campanya de Nadal.

Altres segueixen amb la campanya electoral. 

I ell ja fa temps que va fer la campanya contra la moral.


Con este libro empieza mi campaña contra la moral.

(En referència a Aurora) Ecce Homo, Friedrich Nietzsche

dimarts, 24 de juliol del 2012

Únicament un silenci profund

Con esto parece alcanzado un final y clausurada de manera necesaria la evolución del conjunto: el impulso insaciable y apasionado que animaba y elevaba a este espíritu ha terminado finalmente por consumirlo y devorarlo. Para nosotros, los que estamos fuera, lo cubre de ahora en adelante la más completa oscuridad; se adentra en un mundo de experiencias internas totalmente individuales, frente al que los pensamientos que hasta aquí lo acompañaron tienen que detenerse: únicamente un silencio profundo y estremecedor se extiende ante nosotros. Pero no solo sucede que no podamos seguir a su espíritu en la última de sus transformaciones, alcanzada merced al sacrificio de sí mismo; es que tampoco debemos seguirlo: en ello, precisamente, yace para él la prueba de su verdad, que ha llegado a unificarse por entero con todos los secretos y misterios de su interior. En su postrera soledad, Nietzsche nos abandona cerrando las puertas tras de sí.

Friedrich Nietzsche en sus obras, Lou Andreas Salomé
[minúscula, 2005]



dijous, 5 de juliol del 2012

1, 2, 3...

Un movimiento que jamás se detiene, que constantemente refluye en sí mismo, tal es en verdad la característica específica del pensamiento de Nietzsche. Las posibilidades combinatorias no son infinitas; por el contrario, son muy limitadas, pues el impulso motor que siempre empuja hacia delante, que se lacera a sí mismo sin dar tregua a los pensamientos, concuerda de manera absoluta con la idiosincrasia íntima de su personalidad de modo que incluso cuando los pensamientos parecen divagar, permanecen firmemente vinculados al mismo proceso psicológico que una y otra vez los obliga a someterse a las necesidades dominantes. Veremos en qué medida la filosofía de Nietzsche describe efectivamente un círuclo y cómo, a modo de conclusión, en algunas de sus más íntimas y secretas experiencias intelectuales el hombre adulto se acerca de nuevo al muchacho que fue, de manera que las siguientes palabras podrían servir para caracterizar la andadura de su filosofía: «¡Mira, un río que tras muchos meandros fluye de nuevo hacia la fuente!» (Així parlà Zaratustra). No es ninguna casualidad que, en su último período creador, Nietzsche fuera a parar a su doctrina mística del eterno retorno: la imagen del círculo, de un cambio eterno en una repetición eterna, pende como un símbolo mágico y un signo esotérico sobre el portal de entrada a sus obras. 

Friedrich Nietzsche en sus obras, Lou Andreas-Salomé
[minúscula, 2005]

...com en un vals...1, 2, 3, 1, 2, 3..."el 4 mai no arriba per mai no parar de girar..." (Udol)


Blue Danube - Richard Strauss

dimarts, 3 de juliol del 2012

Embolcalls

«¿Cómo puede el hombre conocerse a sí mismo? Este es un asunto oscuro y misterioso; y si la liebre tiene siete pieles, bien  podría el hombre despellejarse siete veces setenta, que ni aun así podría exclamar: ¡Ah! ¡Por fin! ¡Este eres tú realmente! ¡Ya no hay envolturas!" [...] ¿Qué es lo que ha atraído a tu espíritu? ¿Qué lo ha dominado y, al mismo tiempo, embriagado de felicidad? Despliega ante tu mirada la serie de esos objetos venerados y, tal vez, te revelen (...) una ley, la ley fundamental de tu ser más íntimo. Compara estos objetos, observa (...) cómo forman una escalera por la que tú mismo has estado ascendiendo para llegar hasta lo que ahora eres; pues tu verdadera esencia no se halla oculta en lo más profundo de tu ser, sino a una altura inmensa por encima de ti...»

(Fragment citat de Schopenhauer el pensador, Friedrich Nietzsche) Friedrich Nietzsche en sus obras, Lou Andreas-Salomé

[minúscula, 2005]

dissabte, 30 de juny del 2012

N.

Quien quisiera examinar a Nietzsche desde su importancia como teórico del pensamiento, desde eso que quizá la filosofía futura pudiera aprender de él, se apartaría desilusionado sin haber penetrado en el núcleo de su significado. Porque el valor de sus pensamientos no radica en su originalidad teórica, no en eso que puede fundamentarse o refutarse de forma dialéctica, sino absolutamente en la violencia íntima con la que, en sus obras, una personalidad habla en cuanto personalidad; en eso que, según su propia expresión, bien podría refutarse, pero que será «imposible de matar».

Friedrich Nietzsche en sus obras, Lou Andreas-Salomé

[minúscula, 2005]


dilluns, 21 de maig del 2012

Intuïció

Life is to be understood, Bergson had proclaimed, not through the brain or mechanical reason, but through poetic intuition. A manifesto for Virginia Woolf to whom as poet and woman, intuition is core and kernel.

Virginia Woolf. The Will to Create as a Woman, Ruth Gruber

[Carroll and Graf, 2005]

Una intuïció no té solta ni volta,
és sols un bri de llum en la tenebra,
o un llenç blanc que s'esquinça
fendit per la veu negra de la nit.
Una intuïció no té base ni sostre,
no creu en res,
és un primer principi,
no té pàtria, no té mare,
no exigeix sacrifici ni obediència,
ni projecta cap ombra,
ni aspira a ser feliç.
Una intuïció és un buit, és una esberla,
un pont sense pilars del no-res al no-res,
com un poema.

Poema II - Francesc Josep Vélez

dilluns, 7 de maig del 2012

El jo errant

But what could be more absurd? It is, in fact, on the stroke of six; it is a winter’s evening; we are walking to the Strand to buy a pencil. How, then, are we also on a balcony, wearing pearls in June? What could be more absurd? Yet it is nature’s folly, not ours. When she set about her chief masterpiece, the making of man, she should have thought of one thing only. Instead, turning her head, looking over her shoulder, into each one of us she let creep instincts and desires which are utterly at variance with his main being, so that we are streaked, variegated, all of a mixture; the colours have run. Is the true self this which stands on the pavement in January, or that which bends over the balcony in June? Am I here, or am I there? Or is the true self neither this nor that, neither here nor there, but something so varied and wandering that it is only when we give the rein to its wishes and let It take its way unimpeded that we are indeed ourselves? 

Street Haunting, Virginia Woolf
[Penguin, 2009]


Però què podria ser més absurd? Són, certament, prop de les sis; és un vespre d’hivern, estem caminant cap a la botiga per comprar un llapis. Com, doncs, podem estar també en un balcó en el mes de juny portant perles? Què podria ser més absurd? Però és la bogeria de la naturalesa, no la nostre. Quan ella va començar la seva obra mestre, la creació de l’home, s’hauria d’haver concentrat en una sola cosa. Però en canvi, girant el cap, mirant sobre l’espatlla, va permetre que en cada un de nosaltres entressin instints i desitjos que estan constantment en desacord amb el ser principal, per tant som trencats, jaspiats, tot una barreja; els colors han corregut. El jo veritable és aquest que està dret sobre el paviment al gener, o és aquell que s’inclina sobre el balcó al juny? Estic aquí, o estic allà? O és que el veritable jo no és ni això ni allò, ni aquí ni allà, però quelcom tan variat i errant que és només quan cedim les regnes als seus desitjos i permetem que prengui el seu camí que som, en efecte, nosaltres mateixos?

Street Haunting, Virginia Woolf

dimecres, 25 d’abril del 2012

A.

No hay amor feliz, ni felicidad sin amor. No hay amor feliz si el amor carece de objeto. No hay felicidad sin amor si el amor se alegra de su objeto.

La felicidad, desesperadamente, André Comte-Sponville
[Paidós, 2001]

dimecres, 18 d’abril del 2012

Interior

Per als desvetllats, el món és un de sol, i comú.
En adormir-se, cadascú es gira
vers un món propi.

Heràclit d'Efes

dimecres, 7 de març del 2012

Senyor poeta,

Avui m'he tornat a submergir en les teves paraules, síl·labes, lletres, idees, emocions i essències...i et torno a dir gràcies. 


Tot això va passar i no va passar,
tot tornarà a no passar un altre cop,
però tornarà,
tot quedarà en suspens,
enmig de l'aire,
talment un episodi
damunt la corda fluixa del funàmbul,
en lluita contra l'atzar,
contra la gravetat,
contra la pèrfida atracció dels àngels del senyor.
Res d'això va passar, però tornarà a passar.

Etern retorn - Francesc Josep Vélez


 (Presentació de L'essència de la pols, de Francesp Josep Vélez. Dia 8 de març a les 19h a La Casa del Llibre, Rambla Catalunya 37)



diumenge, 19 de febrer del 2012

La supremacia del res

La "nada" se presenta a la conciencia de la generalidad como inactividad, como vacío, y por este motivo es rechazada e incluso es considerada peligrosa para nuestra vida. En realidad, esta "nada" no significa el vacío, sino la acción en una esfera en la que el hombre no ha intentado penetrar hasta ahora.

Inobjetividad y suprematismo, Kazimir Malèvitx

dijous, 16 de febrer del 2012

No sabríamos

Para mi, la Vida y la Muerte (y con más importancia, la Muerte), no son enigmas que tengan que ver con actitudes emocionales o filosóficas y contextos, sino que se trata de cuestiones que conciernen al arte. No siempre voy a conseguir lo que me proponga. No todas mis películas van a estar logradas y ser valiosas en cuanto que obras de arte, pero la fuerza de mis convicciones y opciones vitales me obliga a esforzarme para que lo sean... El arte prepara a la persona para la muerte... Si nunca nos hubiéramos encontrado en el arte con el sentimiento de la muerte - en las películas, en las páginas de un libro o en un cuadro - cuando nos viéramos confrontados por la realidad de la muerte no sabríamos como soportarlo. No sabríamos cómo comportarnos; no sabríamos como amortiguar el golpe y protegernos.

'The Foundations of film art: an interview with Alexander Sokurov', Kirill Galetsky

diumenge, 11 de desembre del 2011

Oscil·lar entre innombrables dualitats

Així, l’home que s’avança i obre la imaginària unitat del jo a una duplicitat és gairebé un geni, almenys, una excepció poc corrent i interessant. Ni el jo més ingenu no és una unitat, sinó un món dels més complexos, un petit univers estrellat, un caos de formes, de graduacions i situacions, d’herències i possibilitats. La tendència individual a considerar el propi caos com una unitat i parlar del jo com d’un fenomen senzill, ben conformat i delimitat, aquest engany tan corrent sembla que és una necessitat per a tot home (fins per al millor), una exigència vital com respirar i menjar. (…) És clar que el pit, el cos, sempre és un; les ànimes que hi viuen, en canvi, no són dues, ni cinc, són innombrables.

El llop estepari, Hermann Hesse
[labutxaca, 2010]

dimarts, 25 d’octubre del 2011

L'eterna cançó no compresa

―Ahora echaremos una siesta —dijo Schultze.
—¿Otra?—
―Sí; yo por lo menos, sí.
Se tendieron en el mismo sitio, y como la reverberación del cielo era grande, se echaron el ala de los sombreros sobre los ojos.
—No es natural dormir tanto ―murmuró Ossorio.
—No importa ―replicó el alemán con voz confusa—. Yo no sé por qué hablan todos los filósofos de que hay que obrar conforme a la naturaleza.
―¡Pchs! —murmuró Ossorio―; yo creo que será para que el mundo, los hombres, las cosas, evolucionen progresivamente.
—Y ese progreso, ¿para qué? ¿Qué objeto tiene? Mire usted qué nube más hermosa ―dijo interrumpiéndose el alemán—; es digna de Júpiter.
Hubo un momento de silencio.
―¿Decía usted —preguntó Ossorio― que para qué servía el progreso?
—Sí; tiene usted buena memoria. Es indudable que el mundo ha de desaparecer; por lo menos en su calidad de mundo. Sí; su materia no desaparecerá, cambiará de forma. Algunos de nuestros alemanes optimistas creen que como la materia evoluciona, asciende y se purifica, y como esta materia no se ha de perder podrá utilizarse por seres de otro mundo, después de la desaparición de la Tierra. Pero, ¿y si el mundo en donde se aprovecha esta materia está tan adelantado, que lo más alto y refinado de la materia terrestre, el pensamiento de hombres como Shakespeare o Goethe, no sirve más que para mover molinos de chocolate?
―A mí todo esto me produce miedo; cuando pienso en las cosas desconocidas, en la fuerza que hay en una planta de éstas, me entra verdadero horror, como si me faltara el suelo para poner los pies.
—No parece usted español ―dijo el alemán—; los españoles han resuelto todos sus problemas metafísicos y morales que nos preocupan a nosotros, los el Norte, en el fondo mucho menos civilizados que ustedes. Los han resuelto, negándolos; es la única manera de resolverlos.
―Yo no los he resuelto —murmuró Ossorio―. Cada día tengo motivos nuevos de horror; mi cabeza es una guarida de pensamientos vagos, que no sé de dónde brotan.
—Para esa misticidad —repuso Schultze―, el mejor remedio es el ejercicio. Yo tuve una sobreexcitación nerviosa, y me la curé andando mucho y leyendo a Nietzsche. ¿Lo conoce usted?
—No. He oído decir que su doctrina es la glorificación del egoísmo.
―¡Cómo se engaña usted, amigo! Crea usted que es difícil de representarse un hombre de naturaleza más ética que él; dificilísimo hallar un hombre más puro y delicado, más irreprochable en su conducta. Es un mártir.
―Al oírle a usted, se diría que es Budha o que es Cristo.
—¡Oh! No compare usted a Nietzsche con esos miserables que produjeron la decadencia de la humanidad.
Fernando se incorporó para mirar al alemán, vio con asombro que hablaba en serio, y volvió a tenderse en el suelo.
Comenzó a anochecer; el viento silbaba dulcemente por entre los árboles. Un perfume acre, adusto, se desprendía de los arrayanes y de los cipreses; no piaban los pájaros, ni cacareaban los gallos... y seguía cantando la fuente, invariable y monótona, su eterna canción no comprendida...

Camino de perfección, Pío Baroja 

dimarts, 5 d’abril del 2011

Vivint indeterminadament dins d'un món determinant

Estudiar i llegir Sartre m’ha portat a converses del passat, tant amb altra gent com amb mi mateixa. Crec que una de les coses que més valoro de la filosofia es la seva capacitat de ser universal i al mateix temps absolutament personal. Per què diferents persones estan més o menys d’acord amb diferents pensadors? O maneres de fer filosofia? Per què prefereixen aquests més que no pas aquells? És perquè uns tenen més raó que els altres? És perquè la lògica s’imposa per damunt de tot? O és perquè ens identifiquem amb les coses a partir de la manera, única i personal, en que pensem, sentim i, simplement, vivim?

…there is no given self to be true to; that our existence precedes our essence; and that we invent ourselves as we go along. This means we make our own identity in and through our free decisions and actions. Accordingly our ‘essence’ is nothing other than that which we choose to be. We are what we are – good, bad or indifferent – not because we were born like that, or created so by God, or t so by our environmental conditioning, genetic heritage, family upbringing or social and religious training, but because we made ourselves like that.

Sartre does not, of course, wish to deny that we choose within limits. He is the first to acknowledge that our existence is always situated in a concrete historical context. I do not choose to be born, nor do I choose my physical or biological condition, not what economic class or political state or national culture I am born into. But I do choose how to exist within the limitations of thee circumstances. (…) Man is what he makes of himself in spite of the conditioning influences of his factual circumstances.

(
Sobre Jean-Paul Sartre dins el llibre) Modern Movements in European Philosophy, Richard Kearney

dimecres, 16 de febrer del 2011

El secret

For the secret of man's being is not only to live but to have something to live for.

The Brothers Karamazov (The Grand Inquisitor), Fiodor Dostoievski

divendres, 4 de febrer del 2011

Voluntat de poder

Poder sobre què?