Degoteig

Es van definint projectes. Segueixes posant-te vermella. Aquell sorollet encara no ha parat. El llibre no t'acaba d'agradar. Detestes la paraula massa. La maleta està per desfer. Només queden 59 hores. Ets una pesada delesparaules. "Les meves contradiccions són les meves esperances", i la meva desesperació. 

Diversitat

La vida transcorre entre petons publicats, udols de poetes i piles de roba per rentar.

Réquiem por el papel

Article del diari El Pais: Réquiem por el papel, Jorge Volpi (15.10.2011):

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Requiem/papel/elpepiopi/20111015elpepiopi_12/Tes

I per qui no el vulgui llegir sencer, algunes cites que donen una idea general de l'article: 

¿Cómo alguien podría siquiera sugerir que su labor se ha vuelto obsoleta? ¿Que, más pronto que tarde, su noble profesión se volverá una rareza antes de desaparecer? ¿Que en pocos años su arte se despeñará en el olvido? Los monjes no pueden estar equivocados: han copiado manuscritos durante siglos. Imposible imaginar que estos vayan a desaparecer de la noche a la mañana por culpa de un diabólico artefacto. ¡No! En el peor de los casos, los manuscritos y los nuevos libros en papel habrán de convivir todavía por decenios. 

Los argumentos de estos simpáticos copistas de las postrimerías del siglo XV apenas se diferencian de los esgrimidos por decenas de profesionales de la industria del libro en español en nuestros días. Frente a la nueva amenaza tecnológica, mantienen la tozudez de sus antepasados, incapaces de asumir que la aparición del libro electrónico no representa un mero cambio de soporte, sino una transformación radical de todas las prácticas asociadas con la lectura y la transmisión del conocimiento. Si atendemos a la historia, una cosa es segura: quienes se nieguen a reconocer esta revolución, terminarán extinguiéndose como aquellos dulces monjes.

Sin duda quedarán unos cuantos nostálgicos que continuarán acumulando libros-de-papel -al lado de sus añosos VHS y LP-, como seguramente algunos coleccionistas en el siglo XVII seguían atesorando pergaminos. Pero la mayoría se decantará por lo más simple y transportable: la biblioteca virtual.

Pero, si se llegan a adecuar precios competitivos, con materiales adicionales y garantías de calidad, la venta online terminará por definir su lugar entre los consumidores (como la música).
En español casi no se consiguen textos electrónicos. Así es, pero si entre nuestros profesionales prevalece el sentido común en vez de la nostalgia, esto se modificará en muy poco tiempo.

La regla básica de la evolución darwiniana se aplicará sin contemplaciones: quien no se adapte al nuevo ambiente digital, perecerá sin remedio.
Las librerías físicas desaparecerán. Este es el punto que más escandaliza a los nostálgicos. ¿Cómo imaginar un mundo sin esos maravillosos espacios donde nació la modernidad?

Réquiem por el papel és un article de l’escriptor mexicà Jorge Volpi, on es compara l’aparició actual del llibre electrònic amb l’aparició de l’impremta en el segle XV. Seguint amb aquesta analogia, els llibres d’avui en dia farien el rol dels manuscrits de segles enrere, minuciosament copiats pels monjos que equivaldrien als editors actuals. Volpi expressa tots els peròs que hi troben els “nostálgicos del libro-de-papel”, i els contra argumenta amb la seguretat que només és qüestió de temps de que tots ens adonem que és el millor per la cultura i que, per tant, desapareguin els llibres de paper completament. 

Jo em considero una d’aquestes persones nostàlgiques; no concebo passejar pel carrer i no passar per davant de cap llibreria, entrar a una biblioteca i no passar-me una llarga estona buscant un llibre que sembli que hagi desaparegut de la faç de la terra, estar fent un treball i no tenir quatre llibres oberts, tots marcats amb post-its i subratllats amb llapis. Tot això és poc pràctic, no? És a dir, per què necessitem llibreries si el llibre electrònic “ofrece el mejor de los mundos possibles: el acceso imediato al texto que se busca a través de una tienda online”? Per què perdre el temps a les biblioteques amb llibres de paper si en les de llibres electrònics serà tan fàcil com buscar un arxiu en un ordinador? O per què marcar els llibres quan tindrem la possibilitat de “encontrar de inmediato una palabra, personaje o anècdota”? Per què? Doncs perquè són detalls que, a alguns, ens fan la vida més bonica. Així de simple. Igual que alguns prefereixen buscar a l’enciclopèdia del prestatge abans que a la wikipèdia, o aquells que prefereixen enviar una carta abans que un e-mail. Tinc una amiga que preferia fer els plànols de l’assignatura de projectes a mà més que no pas amb ordinador. Potser trigava més, potser era més difícil fer marxa enrere, però mira: també gaudia més.

No estic en contra del llibre electrònic, de fet entenc que té avantatges: no pesa, pots portar més d’un llibre al mateix temps, serà més econòmic, es difondrà més...sí, tot em sembla molt bé. Jo del que em queixo és que es valori tant una cosa com la immediatesa, quan és precisament aquesta la que ens ha convertit en éssers impacients que només volem més, més i més. I ara és el llibre electrònic com en el seu temps ho va ser internet i el mòbil (per parlar de tecnologies recents) fins que arribem a un punt on el sistema operatiu de les Blackberries falla i durant quatre dies la gent es torna boja. Però després tots paguem una bona quantitat de diners per anar de vacances i “desconnectar” del món. Valorem la tranquil·litat, la privacitat, el temps...i en canvi ens omplim la vida amb elements que ens neguen aquestes coses. Caiem, a més a més, en l'error de pensar que ens seria impossible viure sense tot el que tenim. 

Ei, que jo sóc la primera que té compte de Facebook, que té milers de cançons en un aparell minúscul i que, per exemple, escriu en aquest bloc. I entenc que el món en que vivim ara no era concebible fa 500, 300 o 100 anys, i que segurament a nosaltres ens és impossible imaginar el que hi haurà segles més enllà. Progressem; hi ha avenços tecnològics, científics, intel•lectuals...i en principi tot hauria de ser pel bé dels éssers humans. Però no hi ha coses que ens fan la vida més fàcil, més pràctica, més senzilla, però també menys feliç? O és que ara no concebem la felicitat sense la proximitat d'aquests adjectius? Fins a quin punt ens movem cap endavant i no cap enrere en els aspectes més humans? Fins a quin punt creix la tecnologia a base d’anar-nos devorant a nosaltres? 

El problema no és la defensa del llibre electrònic, sinó el fet de que sembla que aquells que sentim pena al pensar en la desaparició del llibre de paper siguem retrògrades i nostàlgics, incapaços de pensar fredament amb les coses bones que aportaria el canvi. Jo veig el que aportaria de bo, però penso que aquest bo és entès dins d'un context en que valorem certes coses sense qüestionar si aquests valors realment ens fan bé o malament. No li trobo res de dolent, per molt que potser es concebi com a menys pràctic, voler tenir un llibre de paper a les mans. Hi ha gent que valorarà tenir 100 llibres en un aparell portàtil, i gent que valorarà tenir-ne 100 en una prestatgeria de casa (i no precisament per “presumir una caja de cartón”). I molts li podríem trobar el valor en les dues coses. Que no és factible una combinació? Doncs segurament sí que s’acabarà imposant el producte més innovador i pràctic. I tots aquests que haguem conviscut a prop del llibre de paper haurem de superar l’enyorança de que ja no hi sigui, i canviar la manera en que, ara per ara, concebem el llibre. Després vindran les generacions que naixeran amb el nou producte establert, igual que jo vaig néixer amb l’ordinador i no amb la màquina d’escriure. I aquestes generacions només sabran tot el que han guanyat, i se’ls hi farà impossible creure que algú ha pogut llegir mai d’una manera diferent. En canvi, no sabran mai tot el que s’han perdut. Perquè anem perdent moltes coses a causa dels valors que avui en dia regnen la nostra societat, i segur que en perdrem moltes més.

El noi del pijama de ratlles, John Boyne

No vaig a fer una crítica literària sobre el llibre que tractaré avui, sinó una crítica d’edició. Sí, he d’admetre que últimament em fixo més en l’edició dels llibres, o potser no necessito ni fixar-m’hi perquè destaca per sí sola, per bé o per malament. Fa uns dies em vaig disposar a llegir El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. Feia temps que me’l volia llegir, la gent m’havia dit que estava bé, que era curt i una lectura fàcil, per passar el temps. És així, estic totalment d’acord. El contingut em va agradar, és interessant com l’autor enfoca el relat, des del punt de vista d’un nen. És normal que es convertís en un llibre popular, però malauradament aquí és on sorgeix el defecte, el gran problema de l’edició.
No trobu normal, i no crec que s’hagi d’acceptar un llibre ple, i quan dic ple és PLE, d’errors en el text. A vegades m’he trobat en alguns llibres que potser falta una lletra, que dues paraules no estan separades, que falta una paraula sencera, etc. Però acostuma a passar poc i, si passa, és una vegada en tot el llibre, no dos, ni tres, ni quatre, ni cinc, ni sis...com passa en el llibre en qüestió. Hi falten lletres, paraules, hi ha verbs mal conjugats...errors que semblen propis d’una edició feta amb poca cura i pressa.
No passaria res si no influís en la recepció del text, però, com a mínim a mi, m’influeix molt. És a dir, una cop ja m’he trobat amb dos o tres errors, la meva ment canvia la manera de llegir, i sembla que ho faci amb precaució, més a poc a poc, vigilant per no trobar-se un altre obstacle. I és que no és això el que ha d’assegurar una editorial? Una lectura fluïda, per molt simple o complex que sigui el text en si?
El llibre em va deixar amb un sabor agredolç. Per una banda, la història m’havia agradat, però per l’altra, havia tingut la sensació de que estava llegint un producte posat en venta pel simple fet de tenir garanties econòmiques. Puc entendre que una editorial estigui ansiosa per introduir un llibre al mercat, però no és excusa per permetre’s tants defectes en el text.
La veritat és que no sé si l’editorial Empúries s’haurà adonat d’aquest fet, o si algú li haurà fet saber, però jo concretament m’he llegit la tercera edició, de l’agost del 2007, i no sembla que hi hagi hagut canvis des de la primera del febrer del 2007.
Em sap greu no poder donar proves, la veritat és que només em vaig apuntar un d’aquests casos dels quals m’estic referint, perquè va ser “la gota que colmó el vaso”, i curiosament també va ser l’últim error del llibre, a la pàgina 191 (en té 201):

Shmuel es va girar justament quan Bruno procedia al toc final del vestuari i es va posava la gorra de ratlles sobre el cap.

Potser exagero, potser sóc massa maniàtica, però, com ja he dit abans, no m’agrada tenir a les mans un llibre que sembla que s’hagi editat amb la intenció de posar-lo en el mercat com abans millor. Independentment de que el contingut sigui bo o dolent, ho trobo una falta de respecte vers el lector.

Casualitats del món humanista

Fa un parell de setmanes el meu professor de Llengua Catalana em va sorprendre amb una classe sobre el món de l’editorial. Ens va explicar pas per pas els procediments que s’han de dur a terme en una editorial en el moment de voler portar un llibre al mercat. I ell com ho sap? Doncs per què té una petita editorial anomenada ‘Fragmenta’. La veritat és que quan va dir el nom ni em va sonar, i quan va dir la matèria amb la que treballaven: “assajos religiosos no-religiosos”, no m’estranyava que no em sonés.
Al arribar a casa vaig entrar a la web de ‘Fragmenta’, així, per curiositat (Sí! m’interessa el món de l’editorial!), i vaig anar a parar a l’apartat de les seves publicacions. La imatge del segon llibre de la llista em va cridar l’atenció perquè em sonava molt a un que m’havia comprat ja feia dos anys, quan a Batxillerat estudiàvem als filòsofs moderns. I afectivament, al anar a la prestatgeria allà estava el mateix llibre, publicat per ‘Fragmenta’, l’editorial que aquell mateix dia havia descobert que havia creat el meu profe de català. I no es tracta d’un llibre qualsevol, sinó d’una petita delícia pels amants de la filosofia i pels amants d’un llibre ben editat. Per què sí, el contingut està, però la portada, la contraportada, la lletra (mida i tipus!) i tots els altres factors propis de l’edició són fantàstics. I ja se sap que un bon text ben editat és el doble de bo.
Aquell dia vaig descobrir que les “petites” editorials també creen grans joies, i que el món de les Humanitats és un mocador, tot i que molt i molt gran!

(El llibre en qüestió és Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud de Francesc Torralba)