Ouse

No one told me about the darkness. No one told me about the rain. No one told me about the solitude. Follow the riverbank, they said. Just follow the riverbank. Ignore all other paths. I went against the brown tide, through the treeless nearby. No one told me about the cold, the autumn fog, the grey grass. Just follow the river, just follow the rocks. It's a long way, they said. But no one told me about the loss, about the silence. The dense water, the ground breaking with waves. There was no music to open the gate. Just bare hands with drops of rain. Black birds in the distance. Can you imagine the night? The unravelling of his pain? The blindness of the fire. The weeping of the elm. And she; unvanquished, unyielding. No one told me about Death.

Boscos

Això: un moment sense retorn. Imperiós. De debò. Més visceral que raó; però, per això, veritable i imperatiu. 

Imperatiu, i de debò. Un impuls essencial, vital. Com anar pel món fent teatre sense pensar en res i que res tingui importància. Com sortir de cop sense saber on anar. Com enamorar-se, encara que sigui per una estoneta.

Birnam, Víctor Sunyol

Un moment sense retorn. El moment imperiós en que em permeto enamorar-me de tu. Despullada. Descontrolada. Blanca com la llet. Buida de paraules. Una estoneta. Quatre segons d’una tardor sencera. I el curt passeig de tornada. El que triga en sortir, caminar i seguir caminant. El que trigo en perdre-li la mirada i que la tarda segueixi com si res. Com si fos només un moment minúscul d’un dia sencer construït a base de cafès i cigarrets. Com tants altre que vindran. Ella, que s’ha convertit en les paraules que no es diran. I jo, que crec en tot el que no s'ha dit encara.

Si corres

Somewhere someone is traveling furiously toward you, 

At incredible speed, traveling day and night, 

Through blizzards and desert heat, 

across torrents, through narrow passes.

John Ashbery

Em pregunto si tu també estàs esperant a que xiuli la cafetera. Si prens cafè els diumenges després de dinar. Sol o amb llet, amb o sense sucre. Em pregunto si saps que demà arriba la tardor, tot i que sigui una mica de mentida, encara. Si corres amb fúria cap a algú, a una velocitat increïble, dia i nit, a través de tempestes de neu i d’una calor abrasadora. O si ja corres cap a tu, de tornada. Em pregunto des d’on et miren els lleopards i els mussols, si els hi notes el desig infiltrat, si saben fer-te riure. Si t’agrada riure com a mi m’agrada veure’t riure. Igual que m’agrada el cafè després de dinar, els diumenges.

Consol

How enduring, how we need durability.

Czesław Miłoz

Falta el fred. Falta la calor sobtada d’aquell cos que fa anys vas fer estremir damunt la gespa. Avui no dónes la volta sencera ni persegueixes l’eufòria de les fulles. Si de cas, els hi acabes d’exprimir el poc color amb un clic de la càmera. Avui t’estires per veure si així recuperes l’equilibri. Perquè, sigui com sigui, la tardor t’ha tornar a col•locar sobre la corda fluixa. I tu, funàmbul de la vida, sembla que t’hi trobis a gust, allà dalt, com si no poguessis estar-te més d’una estació en terra ferma. I no saps d’on ve l’ànsia d’abisme ni com desfer-te del desconsol que, ja de nena, et feia buscar el llit dels pares a mitjanit. T’hi trobaves bé entremig dels dos; sencera. Aquell somni et prometia una protecció que després has sortit a buscar fora de les quatre parets de casa teva. T’has arrelat a altres llits, altres mans i altres ulls; obviant, per pura necessitat, el fet que qualsevol arrel pot ser extirpada.

Prou lluny

Has cridat tant que se t’ha escapat la vida entre els llavis. Tant, que se t’han estripat les cordes vocals. Mai has sabut utilitzar bé la veu. Els crits han allunyat la tardor, han perforat les pàgines dels llibres i han convertit la pluja en una de qualsevol. T’han irritat la pell que enyora el gust de la seva llengua i t’han difós la imatge de les seves mans en moviment. I s’ha trencat el vent mentre tu suaves per treure més aire. L’has vist, de perfil, somrient, i l’has acompanyat de passeig amb la mirada. No s’ha imaginat que estava tan acompanyada. I calla. I camina. I pensa que fa massa calor per ser finals d’octubre. Has parpellejat de cansament i t’ha avançat un metre, dos metres, tres metres, sense buscar-te. I has tornat a cridar. Però ja estava tan lluny que t’has pogut convèncer de que no t’ha sentit per la distància.

Regust

Et pensaré passada la mitjanit, quan comenci el diluvi i el soroll de les gotes ofegui tot el desig. Quan la tardor avanci i no hi hagi ni un raig de llum que pugui delatar-me. Et llegiré en els versos de mil dones que van crear una sola veu, i t'imaginaré, callada, llegint un altre llibre compartit paraula a paraula. Potser així em treuré el gust àcid del petó que m'has fet aquesta nit passada i que jo t'he tornat, resignada, per por a que pogués ser l'últim. Però era sec, desesperat, fugisser. És aquest el regust que m'impregna els llavis, la llengua i les cordes vocals; el d'una saliva amarga que jo, en realitat, no he tastat mai.

delesparaules, tardor, granate

Sota la identitat construïda

hi resten l’espiral i la ventada

que invaliden les paraules,

dissolen les estacions,

i anul·len el color.

De tardor

Tan, tan.

¿Quién es?

El Otoño otra vez.

Federico García Lorca

Són amables els núvols

de tardor.

Com la música.

Feliu Formosa

aprovechemos el otoño

antes de que el futuro se congele

Mario Benedetti

Te recuerdo como eras en el último otoño.

Eras la boina gris y el corazón en calma.

En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.

Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Pablo Neruda

Let me be the scarlet flame

On a windy autumn morn.

William Stanley Braithwaite

Una gota de pluja cau de la fulla. ¿I tu?

Feliu Formosa

Novembre m’omple els ulls de claredats.

Miquel Martí i Pol

Listen.

With faint dry sound,

Like steps of passing gohsts,

The leaves, frost-crisp’d, break from the trees

And fall.

Adelaide Crapsey

Fall, leaves, fall; die, flowers, away;

Lengthen night and shorten day;

Every leaf speaks bliss to me

Fluttering from the autumn tree.

Emily Brönte

Dissabte pluja

Jo porto molts dies mirant la pàgina web del temps i no acabo d’entendre perquè cada dia em diu una cosa diferent. Que si dimecres pluja, dijous sol, divendres sol. Que si dijous pluja forta, divendres sol, dissabte sol espatarrant, diumenge núvol. Que si divendres sol, dissabte núvol, diumenge sol. Estic farta, més que farta, i he decidit que faré com sempre. No creuré ni en els homes del temps ni en la meteorologia en general. Que tant pot fer sol com caure un diluvi i jo ho atribuiré tot a l’atzar, perquè aquestes oscil•lacions constants no fan més que crear un caos de plans de futur. M’hi plantaré amb el paraigües, la bufanda, el jerseiet, els tirants, els guants i l’impermeable, tot per si de cas.

En moviment

Quan jo hi arribo tu ja hi ets, i em sorprens una i altra vegada amb la serenitat que guardes dins teu i que m’aboques quasi sense voler-ho. Que és el mateix blau, el mateix rínxol i la mateixa mà, però amb anys de distància i de silenci entremig. I ara t’apropes i parles i somrius i calles i em mires sense més però amb tot. Em reconeixes. Em reconec. I et reconec amb cada una de les capes noves que no sabia que existien. Que et pregunto, em preguntes i així anem fent; entrellaçant històries que encara no havien parlat mai entre elles. Ara passen les hores i sembla que passi la tardor i sí, tens raó, tot està en moviment i ni jo tinc ganes de parar-ho.

Tarannà

La gent dirà que és el tarannà. Però no, no és pas això. Es tracta de que durant la tardor plou més i aleshores et trobes tornant a casa caminant sota un plovisqueig poc agradable, però és igual perquè és de nit i t'estàs mullant els peus mentre escoltes una cançó que sembla que estigui feta per aquest precís moment. És clar que no. La cançó ja hi era i durant l'hivern, la primavera i l'estiu també plou. Però ja m'enteneu, és EL moment. No pot passar una tardor sense parlar de que ja hi comencen a haver parades de castanyes. No pot passar sense parlar dels dies que cada vegada s'acaben més aviat i les fulles que canvien de color. No, no es tracta del tarannà. La qüestió és respectar-la, repetir els seus tòpics però perquè cada any ens semblen una mica nous. Que si pluja i castanyes i granates i dies curts i tardes de manta i mandarines i nostàlgia. Què hi farem? És el que hi ha.

Nits de sol

Quan la lluna il·lumina el despertar.

I'm a hopeless wanderer

And in the dark I have no name

so leave that click in my head

and I will remember the words that you said.

Hopeless Wanderer - Mumford and Sons

Nous paisatges

No es tracta de que tot vagi a poc a poc per poder-ho controlar. Ja ho vaig dir fa unes setmanes que no, les emocions no s’han de dosificar. O vaig dir el contrari? Ai, ara no ho recordo. La qüestió és que a vegades fa tant vent que és igual com de bé t’hagi quedat el cabell després de la dutxa matinal. És igual si trobes un aixopluc en un bar, perquè les parets acabaran tremolant. Estarem ben acompanyats i intentarem acompanyar igual de bé. Que canviaran els paisatges de Barcelona i se’ns tornarà a fer evident que sabem molt poc de tot. I de nou quin plaer. A més a més, si entrem en una botiga on podem comprar cent llengües vermelles a dos euros, després anem a casa per compartir una cervesa mentre a fora comença a ploure, i al cap d’una estona entra la tardor com llum, només ens quedarà que somriure. No?

Conspiració

Que aquesta Mercè passa i jo ni ho diria. El museu s’ha omplert de colors i demà encara n’esperem més. La tardor ha arribat entre xafogor i encara falta temps per poder començar a gaudir de les fulles, les castanyes i les bufandes. Camino amb son i amb el cabell despentinat. Que aquest setembre és il•lusió i vertigen i sensació de que faltaran hores d’ara en endavant. I potser a vegades els d’e-cristians estaran just davant dels de l’associació de gais i tot ens semblarà molt estrany. Potser la gent es seguirà creient que els maies van morir-se de set. Així, tots a la vegada. I que les piràmides van ser construïdes amb la força dels esclaus. Res, tonteries. Un dia ens despertarem i ens diran que tot era mentida. Que el Sol no està al centre del sistema planetari i que Copèrnic tan sols va ser un altre participant de la conspiració científica-racional. I més ens valdrà creure que podem fer servir més del 10% de la nostra capacitat cerebral com feien els nostres avantpassats. Que segur que les coses anirien millor i ens ho passaríem pipa per allà a dalt en el pla astral.

Una hora i vint minuts

Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

                                                              Pablo Neruda 

Les quatre estacions (tardor) - Antonio Vivaldi

Vents de tardor

Avui és diumenge i com a bon diumenge he pensat que hauria de menjar arròs. Sí, un arròs així fet en una paella malgrat no sigui, ni s’hi assembli, a una bona paella. I és clar que no m’ha sortit del tot bé, només faltaria. Ara per ara les meves capacitats culinàries són molt limitades i es tracta d’això: d’anar provant sense por i perquè ve de gust. He arribat a casa i totes les finestres estaven obertes; bufa un vent de tardor. Aquí davant ja està l’escenari muntat per l’11 de setembre i jo que encara no sé què serà de mi aquest dia. Que no ho tinc clar, que no ho sé, que estic desencantadaper mil i una raons. Com per exemple que aquesta setmana ens assabentem de que Eurovegas se’n va cap a Madrid i quina alegria! Però poques hores després ja ens han donat la notícia de que a Tarragona es farà l’espectacular Barcelona World, amb una modesta inversió de 4’5 mil milions d’euros. I això no ve del centre, no, no...aquests són els nostres. 

Una gota

Avui he tornat a la tardor. Una tardor d'estiu, d'instant, de sempre; que esdevé i es desfà en un cercle constant de caos i paraules, colors, silencis i ordre. I m'ha caigut a sobre com aquella gota fresca i apassionada, fosca i tan transparent que senzillament és, amb tots els seus matisos fusionats; indistingibles i alhora delimitats. Una gota que cau al damunt com un mar d'ones on cada una és diferent a l'anterior; ara il·lusió, ara tristesa, ara somriure, ara intriga, ara passió, ara ràbia i incomprensió, ara calma però sempre amb una mica d'agitació. M'ha caigut a sobre com aquella gota efìmera que se sent eterna.

La festa de l'ànima

Hasta la suave lluvia de otoño era bella, silenciosa y festiva, llena de música serena y alegre. Por primera vez en mi vida el mundo exterior coincidía perfectamente con mi mundo interior. Cuando esto sucede es fiesta para el alma y merece la pena vivir.

Demian, Hermann Hesse

[Alianza, 1998]

No cauen fulles

He tornat a caminar per l'última tardor. El mateix terra mullat. El mateix aire humit. Les mateixes mans dins les butxaques, guardant-se del fred. I m'he hagut d'alimentar de noves notes musicals i noves paraules, per tal de no caure en una espiral tan familiar que espanta.