L’arbre ha crescut tant que potser ja no sabries enfilar-t’hi. Potser ara, des de l’habitació, no reconeixeries el paisatge petit que tenies just davant. El matí blanc de la primera nevada. El vespre allargat d’estiu. T’ha dit, des d’allà, que és tornar a casa. No com tornar a casa. Tornar a casa, simplement. I tu t’ho creus i ho entens i ho vols, també. Recórrer a peu el poble sencer, com no vas poder fer aleshores. Retratar els espais anònims que et vas fer teus i creuar els jardins corrents perquè no et vegin. Tornar a casa. A la nena del cabell llis i les dents separades. Seure darrere el sofà, davant d’aquell finestral que et permetia espiar el bosc durant la tempesta. L’arbre ha crescut tant, que em diu que és l’hora de tornar a casa i reconstruir el paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada