La solitud és la que borra,
la que esquerda l’aire ponent.
En ella trobem la llàgrima seca
incrustada en el gris de la pell.
Com el mar que no troba l’onada
i el foc que no sap què cremar,
rega amb força les ànsies
de buscar el batec temorós.
Els arbres que abans respiraven
l’anhel de la bella estació,
ja no ballen amb fulles de vida,
sinó nus sota el fred silenciós.
No es veu la fi de l’abisme,
ni es preveu el cop imminent,
tan sols cauen les llàgrimes
infectades del negre més fosc.
Desperta la solitud solemne
entre el xiuxiueig viu del passat
i les paraules aspres de l’avui.
2 comentaris:
...el blog es va definint, es va arrodonint, va trobant els solcs per on poder avançar, va dibuixant possibilitats, va florint... això és que està viu... enhorabona...
Gràcies Ada per les teves felicitacions, jo també t’he de felicitar perquè aquest bloc cada vegada respira més.. i esperem que sempre tinguis oxigen per això, les paraules, perquè, com va dir Miquel Martí i Pol, “Nosaltres ben mirat, no som més que paraules”.
Publica un comentari a l'entrada