L'última tardor

Això va d’hores a la cuina fent pastissos de formatge, de vidres congelats per un fred irreconeixible i de la possibilitat d’una neu caient a la ciutat. Tracta sobre abraçades impetuosos i el descans després d’exàmens humanistes. Avui la meva habitació segueix granate, i els meus llavis temen la pluja que amenaça el dia de demà, ja estan prou tallats. Potser trobaré la recepta perfecta, si és que no l’he trobat ja. Aquest any els dies de Nadal es redueixen a cinc, i l'hivern que avui es pronuncia es diluirà en un estiu de trenta graus. Encara no han caigut totes les fulles, però és que a Barcelona no acaben de caure mai del tot, què bé. Potser en ple més de gener cauran més fulles, potser no cal que aquesta tardor s’acabi, potser la tardor crea hegemonia damunt les altres estacions. Potser no. Espero que no. Només vull una fulla caient, o dos, o tres. Millor tres, no? Quin fred que fa, quin adéu més dolç...sí, sí...un adéu...

El Tot

Avui més jo.
més jo en tu
més tu en mi
Avui més tu.

Avui i avui.
jo i avui
avui i tu
Avui i avui.

Que sí.
a mi
a tu
Que sí.

Tot i res.
jo i jo
tu i tu
Tot i res.

Tot i tot.
tu i jo

Camí i vida a Virreina

“Tothom fa variar el camí de la teva vida, posa una espelma en el meu."

Al principi només hi havia unes deu espelmes fent camí, i la grandesa de la Plaça Virreina el feia semblar ínfim. La gent passava, es llegia el petit text, i la majoria no en feia cas. A base d’explicacions les deu es van convertir en vint, i de les vint es van convertir en un nombre incomptable. La gent les posava allà on volia: alguns seguien el caminet cap a la dreta, altres cap a l’esquerra, potser més separats o més a prop. Fins i tot hi havia aquells que col·locaven les seves espelmes a un metre o més del camí original, cosa que va acabar creant bifurcacions i irregularitats...i és que si no és això, què és la vida?

Una corda de foc recorria el centre de la plaça, captant els ulls de les persones que no s’esperaven trobar aquest petit espectacle urbà en el que podrien participar. Una manada de gent s’havia agrupat al voltant del camí, mirant com anava creixent més i més, amb la il·lusió dels participants

Segurament moltes persones de Barcelona no van saber mai que s’havia fet, però per altres, trobar-se amb aquest camí, potser va ser la llum del seu divendres a la tarda. Jo al cap d’una estona vaig haver de marxar, i quan vaig tornar a passar per la plaça, tot s’havia acabat. Però a la font hi havien posat algunes espelmes encara vives, deixant la firma de l’espectacle que havia viscut aquell petit racó de la gran ciutat.

Molt gran Lali.