Gràcies per la companyia

...empiezo a comprender que ciertas realidades, hasta el momento vagamente percibidas, se acercan más.

Las olas, Virginia Woolf

Creure-m'ho

Potser si ho dic en veu alta. Potser si m'ho repeteixo 100 cops al dia. Potser si m'imagino que és demà. Potser si conto els dies. Potser si ho crido una i altra vegada. Potser si faig una entrada totalment absurda al blog.

D'hiverns

Un estrident so de trompeteria
farà un final potser melodramàtic
a aquest crepuscle que ja dura massa.
I després, què? Persistirà la pluja?
Podràs escriure versos? Estimar?
Sentir recança, enyor, melanconia?
Fa so d'opac, el futur, i és incert.
Abans de res, endreça bé els calaixos,
allisa't els vestits, fes-te la clenxa
i estableix un inventari detallat
de tot el que no has fet, perquè no hi hagi
cap equívoc a l'hora del recompte.
Llest això, doncs que sigui el que l'atzar
i els déus disposin. Sempre et quedarà
algun record escadusser per fer-te'n
una bufanda, si l'hivern és tan
llarg i dur com afirmen alguns savis.

Preguntes - Miquel Martí i Pol

Aquest hivern

Fa uns dies em vaig trobar Un hivern plàcid, de Miquel Martí i Pol, sobre el meu llit. Vaig anar-li a preguntar a la meva mare si en sabia alguna cosa, perquè jo aquest llibre no l'havia vist mai. Va posar una cara d'estranyada i res més. Aleshores vaig entrar a l'habitació del meu germà, li vaig ensenyar el llibre, i em va dir: sí, no me'l vas deixar tu? Jo li vaig dir que no, que no em sonava de res...ell, però, em va assegurar que sí, que li havia deixat feia un temps i que no me'n deuria recordar.

D'acord, no li vaig posar gaires pegues...només faltaria.

Un cop a la meva habitació, amb el meu nou llibre a la mà, vaig llegir els versos que surten a la portada:

T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.

Només quatre versos, extrets del poema que dóna nom al llibre sencer.
I són tardes d'hivern, ja ha arribat l'hivern? (...On ha anat la tardor?) No ho sé, no sé si arriba el 21, el 22 o el 23, i la veritat és que m'és indiferent. Perquè avui era un dia d'hivern de pluja constant i boira encegadora. Quasi no he sortit de casa, quasi no he volgut sortir de casa.
Miquel Martí i Pol m'ha acompanyat, i crec que em seguirà acompanyant.

Plou sense gens d'esforç, aquesta tarda,
i et farà falta tota la cautela
per evitar que el cor, impenitent,
t'arrossegui als dominis de l'Esfinx
i un altre cop et sentis absurdament culpable.
Perceptiblement fràgil, la bellesa
d'aquest instant se't pot trencar a les mans
amb un sol gest inhàbil de refús.
I tanmateix, que dura l'exigència
d'un temps que saps incert i vulnerable,
però que sent com l'únic referent
que et permet sobreviure. Més enllà
de l'angoixa i del goig, alguna veu
remotament amiga salmodia
tristíssimes cançons que t'obstinaves
a oblidar i ara et falquen l'existència.

La música - Miquel Martí i Pol

Cicatrius

Tinc una nova cicatriu a l’espatlla dreta. És curiós, com un cop o una rascada que et fas en un moment donat pot acabar marcant el teu cos per la resta de la teva vida. Si la lesió és mínimament greu i t’han de posar punts ja sospites de que et quedarà marca. Però hi ha mals que duren menys; potser 5, 10 minuts. Maleeixes el dolor i dius paraulotes, o potser quasi ni t’adones de que se t’ha escardat una miqueta de res la pell. Jo em vaig clavar un petit vidre un dia al bar Paraules. Tal com va entrar me’l vaig treure, i aquella anècdota, que qualsevol oblidaria, restarà sempre en mi perquè tinc una fina línia que m’ho recorda. I aquesta última de l’espatlla, que me la vaig fer donant-me un cop contra el canto d’una prestatgeria. Sí que va fer mal sí, i anava traient un líquid transparent molt desagradable. El mati següent ja quasi no tenia res, i jo que me n’havia oblidat quasi del tot, fins ara. La pell es tanca, però la uniformitat ja no torna. Aleshores no només tu les descobreixes, sinó que les altres persones també, i el teu cos es transforma en un diari personal dels teus mals. Però suposo que aquestes són fàcils d’identificar, dins del que cap, i saps que la pell acaba cicatritzant. Però quan el cop transcendeix el cos...? Quan tot deixa de ser físic...? Quan tot és més difícil de veure...? De què pots tenir certesa aleshores?

Paraules blanques

Hi ha nits, hi ha dies...hi ha dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres...hi ha caps de setmana. Hi ha llibres que estan a mitges. Hi ha pensaments que estan a mitges. Hi ha un calendari on cada dia és el mateix. Hi ha una memòria, i uns records que corren...de no sé ben bé què. Hi ha granates pàl•lids i mil post-its que encara no s’han caigut. Hi ha cançons que canvien cada dia. Hi ha Sensacions d’hivern perquè ho diu una cançó, no pas jo. Hi ha ulls que em miren i que no veig. Hi ha un paquet de tabac que ha pujat quaranta cèntims, i un encenedor que ho crema tot. Hi ha un We Can Do It, i un No I Can’t. Hi ha un dilluns, un dimarts, un dimecres, un dijous i un divendres...hi ha un cap de setmana. Hi ha un calendari que gira i gira...i ja no distingeixo els dies. Hi ha por. Hi ha una llibreta negra plena de paraules blanques. Intento que siguin blanques. Claror, llum...en mi.

Saber viure

Abans absoluts relatius

que relatius absoluts.

Ulls desperts

Les 7:24 del matí.

El cel es va aclarint progressivament, de mar a muntanya.

Sento gavines. Al llarg de tota la nit no he estat conscient del seu silenci.

Em costa pensar que avui és 6 de desembre.

Tinc la sensació de que és un altre dia...llunyà al mes, a l'època i a l'any en que estem.

I no ho és.

És 6 de desembre.

I tot és tan diferent.

Despertar i no tornar

No sé què es farà,
quan obri ets ulls,
on anirà.




Tancant els ulls - Dêlen

Com una ona en la mar

Amb es temps.




Aire - Dêlen

Jo mateixa

Coneixo la foscor,

estimo la llum.

Jo no t'espero

En defensa de la laïcitat!

Davant la visita a Barcelona, d’aquí a uns dies, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

• Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
• Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
• Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
• Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
• Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
• Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
• Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
• Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
• Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
• Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
• Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
• Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
• Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.

Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!

www.jonotespero.cat

Concentració dijous 4 de novembre, a les 19 h, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

Text extret de: http://www.jonotespero.cat/?page_id=11

Benvinguda

No sóc

Dia a dia, mica en mica, a vegades perquè em toca, però sobretot perquè vull, vaig sent l'Ada.

Sorpreses

Encara no era el 22 de setembre,
i ella ja feia olor a tardor.

My sweetest downfall

Ni Norah Jones
ni poca força
ni fred
ni lluny
ni normal
ni no trobar a faltar
ni superficial
ni fals
ni complicat
ni oblidar
ni confusió
ni plorar
ni prudència
ni soledat
ni discussions
ni dia
ni només una vegada...
ni només una cançó.



Samson - Regina Spektor

Apologia a l'instint

He tratado de mostrar qué era lo fascinante en Sócrates: parecía un médico, un salvador. ¿Es todavía necesario señalar el error que implicaba su creencia en la "racionalidad a toda costa"? Es un autoengaño por parte de filósofos y moralistas creer que para salir de la decadencia es necesario hacerle la guerra. El salir de la decadencia está más allá de sus fuerzas: lo que consideran remedio, tabla de salvación, no es en sí mismo sino otra máscara de la decadencia -cambian su expresión, pero no abren ninguna salida-. Sócrates fue un equívoco: toda moral de perfeccionamiento, aun la cristiana, fue un equívoco... La cruda luz del día, la razón a todo precio, el vivir claros, fríos, cuidadosos, conscientes, sin instintos, en contradicción con los instintos, fue en sí mismo sólo una enfermedad, otra enfermedad i no un retorno a la "virtud", a la "salud" o a la felicidad... Combatir los instintos: ésta es la forma de la decadencia; tanto como dure la vida, será la felicidad igual a instinto.

El ocaso de los ídolos, Friedrich Nietzsche

O no

Sabeu quan tens la sensació de que estàs en el teu lloc, de que la vida t’ha portat a un aquí i a un ara on t’hi sents a gust? De fet, més que sentir-t’hi de gust, t’hi sents perfecte, perquè tot té sentit, no podries estar enlloc més, entens que totes les coses negatives eren només un obstacle i una necessitat per arribar aquí, justament aquí. Sí, a vegades es sent no això? I a vegades no, because you are just in no mans land.

delesnoparaules

El ruido tiene una ventaja. No se oyen las palabras. Se dio cuenta de que desde su infancia no hace otra cosa que hablar, escribir, dar conferencias, inventar frases, buscar expresiones, corregirlas, de modo que al final no hay palabras precisas, su sentido se difumina, pierden su contenido y se convierten en residuos, hierbajos, polvo, arena que vaga por su cerebro, que le duele en la cabeza, que es su insomnio, su enfermedad. Y en ese momento sintió un anhelo, oscuro y poderoso, de una música inmensa, de un ruido absoluto, un bulliceo hermoso y alegre que lo abrace, lo inunde y lo ensordezca todo y en lo que desaparezca para siempre el dolor, la vanidad y el nihilismo de las palabras. ¡La música, la negación de las frases, la música, la anti-palabra!

La insoportable levedad del ser, Milan Kundera

La tieta Roser

La tieta Roser és tan feliç...perquè quan el seu marit era viu i tenia ja 85 anys, li deia que era l'home més feliç del món pel sol fet de tenir-la a ella al costat.

delesparaules

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol

Escena anti-estiu

Timbals. Hi ha gent a la platja aprenent a tocar el timbal. Estan tots en rotllana, i un home al mig els hi va marcant el ritme. Penso que són una principiants, després ja m’adono que no, que en saben. S’apropa un noi, es comença a moure amb la música. Timbals. Salta des de 3 metres d’alçada, fa una tombarella, cau dret a la sorra. Ho repeteix, una i altra vegada. Ningú no li fa cas, tothom està mirant com la gent toca els timbals. Jo el miro, i també escolto els timbals. Estan compinxats, segur que timbalers i saltimbanqui estan compinxats. Però ningú ho sap. Passa just davant meu aquella noia d’Humanitats que sempre veig pel barri, corrent amb el seu gos ros. No sé qui és, només vaig fer una classe amb ella, i des d’aleshores només la veig passejant, sempre ben a prop d’aquell gos. Tothom corre, i l’home segueix saltant, i més timbals. No han parat. I el cel ja no és blau, i tampoc és gris, i tampoc és negre. És d’un taronja agressiu. És agressiu per mi. Tothom segueix corrent, i timbals. La gent es banya, veig un home tremolant, i jo penso que no fa fred. És asiàtic, potser mai s’havia banyat al Mediterrani. A mi m’agrada el Mediterrani, i penso que sense el mar m’ofegaria més sovint. Però és igual perquè tots segueixen compinxats, i han acabat fent que se'm mogui un peu...i mira que jo no em sento part d’això; d’aquesta eufòria estiuenca, d’aquest saltar i tocar i córrer amb el gos i banyar-se i somriure. La família del meu costat menja cireres: el pare, la mare, la filla gran i la filla (o és un nen?) petita. Mengen cireres i estan morenos i escolten els timbals i criden “Ooooooh...” quan el noi salta. Aquests també s’hi han fixat. I timbals i timbals i timbals. Ja no han parat ni un segon. Em pensava que no en sabien. Més val que corri cap a casa. Però no corru, camino ràpid. I ja no sento el timbals, i és que no m’agradaven. I és que no m’agrada, perquè aquí tampoc hi ha res.

Com serà

Segueixes cercant respostes,

però encara no has après a preguntar.

No necessites ajuda,

has de fer tu el primer pas.

Segueixes esperant una sola veritat,

confusos ideals que no et deixen respirar.

Penso que potser no estic feta per renéixer.

Ara fa tres anys...

Només

Al llarg de la vida, què és el que fem més vegades? Menjar, dormir, cagar, pensar, fer l’amor (ja ens agradaria)...? No és res de tot això. La resposta és respirar: respirem una mitjana de vint vegades per minut i això són deu milions de respiracions l’any. No he conegut mai cap nen que tingui atacs d’angoixa; els nens saben que respirar és l’única cosa important, aquí. En canvi, molts adults ho oblidem i morim ofegats per la feina, les responsabilitats, l’estrès o el desamor. Només hem de respirar.

La memòria de les formigues, Iolanda Batallé Prats

[Amsterdam Llibres, 2009]

Nostra

Sempre em podràs trobar on comencen les vies del tren. Sota la nit de Barcelona. Sobre mil rajoles que no ens diuen on anar, però que ens guien tot i no mirar endavant. Vaig anar creant un poema, un poema de ritme atzarós, ple de gestos i mirades. Un poema sense paraules, ja no en tinc, i gaudeixo del silenci. No entenc de nits finites...i per això ara, em callo.

Give me hope...

Let it Rain - Tracy Chapman

Ahora tengo fecha
las preguntas y dudas convocadas
son formas de nacer en lo nacido

he quedado en suspenso
lo espero todo y ya no espero nada

sé que no soy el mismo y soy el mismo
y cuando al fin se abra la muralla
la primera nostalgia entrará lentamente
con cuidado infinito y con un bastón blanco

Expectativas - Mario Benedetti

Caos

Itnetno basucr odre.

Al mar

Cau estirada sobre la sorra amb els braços estesos. La terra ferma li sent bé, tot i la calor i la rugositat. Respira a poc a poc, acostumant-se a l’aire sec del sol. Té les plantes dels peus arrugades i grises, igual que la punta de cada un dels dits de la mà. Les gotes salades abandonen la seva pell blanca per mullar la sorra. Està despullada. Amb els ulls tancats s’imagina el seu cos nu. Decideix moure el dit gros del peu dret, després aixeca per uns instants el genoll esquerra, uns segons més tard amaga les mans sota la sorra...i les torna a treure. Finalment obra els ulls i veu aquell cel blau massa blau. Està seca, només queda una gota que li va caient per la cuixa, resistint-se a morir. Cau, tot és quiet. Es tasta els llavis i són dolços, com a ella li agrada. Torna a tancar els ulls, es gira cap un costat i nota com els rínxols li pesen de mar i solitud. Ella, quieta, espera el no esperar.

No importa nada tanto como andar,

no duele nada tanto como dejar de bailar.

The things that made us who we are always come back.

Bocí de nit II

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last for ever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood.
For nothing now can ever come to any good.


Funeral Blues - W.H. Auden

Bocí de nit

Sólo el amor, sólo amando

Ni recuerdos, ni presagios:
sólo el presente, cantando.

Ni silencio, ni palabras:
tu voz, sólo, sólo, hablándome.

Ni manos ni labios:
tan solo dos cuerpos,
a lo lejos separados.

Ni la luz ni la tiniebla,
ni los ojos ni mirada:
visión, la visión del alma.

Y por fín, por fín,
ni goce ni pena,
ni cielo ni tierra,
ni arriba ni abajo,
ni vida ni muerte, nada:
sólo el amor, sólo amando.

Presente Simple - Pedro Salinas

Intenta respirar

Fue otra vez un viaje en un vagón de mercancías, pero ahora casi agradable. Éramos sólo unas veinte, en todo caso no demasiadas. Y sin equipaje. No teníamos ya nada propio. La puerta del vagón estaba abierta, de forma que se podía respirar. Sobre todo salíamos de Birkenau. Yo era feliz de puro alivio.
Y sin embargo todo tenía un aspecto diferent. Procedente del campo de exterminio, yo contemplaba el paisaje normal, como si se hubiese vuelto irreal. En el viaje de ida no lo había visto, y esta vez aquella comarca que todavía hoy entusiasma a los silesios se extendía ante mí, apacible y encantadora como en una tarjeta postal, como si el tiempo se hubiese detenido y yo no viniese directamente de Auschwitz. Ciclistas circulando por tranquilos caminos rurales, entre campos de cultivos iluminados por el sol. Sentí intensos deseos de salir al aire libre. El mundo no había cambiado, Auschwitz no había estado un planeta extraño, sino en medio de la vida que allí veíamos y que había seguido existiendo como antes. Yo le daba vuletas a la incongruencia de que aquella vida sosegada existiera en el mismo espacio físico de nuestro convoy. Pues nuestro tren formaba parte de los campos de concentración, de lo propio y específico de la vida de esos campos, y allí fuera estaba Polonia, o Alemania, Alta Silesia, o comoquiera que se llamase, patria de las personas a cuyo lado pasábamos, lugar en el que se sentían a gusto. Lo que yo había vivido ni siquiera les había rozado a esoso que estaban allí fuera. Descubrí el secreto de la contemporaniedad en su calidad de algo insondable, no completamente imaginable, afín a la infinitud, a la eternidad.

Seguir viviendo, Ruth Klüger

D'acord amb el Pérez de Rozas per una vegada

Excusas de mal perdedor

DIARI SPORT, 10 de maig. Emilio Pérez de Rozas

Sé que esto que te voy a contar te encantará, te enorgullecerá, pero que sepas que, en Catalunya, hay gente que, desaparecido Jiménez Losantos de la COPE, suele oírte por las mañanas en Radio Marca para ponerse como una moto e ir al trabajo con ganas de comerse el mundo. No te conocen. Tú, como escribiste un día en el diario que dirigías en Mallorca, tienes suficiente con “dos minutos” para darte cuenta de que una persona es “honrada y cabal”. Lástima que luego, a ese político que tú intuiste honesto, lo detuviesen, entre otras cosas, por supuesto delito de abusos a menores. Tú, que conseguiste salvar la piscina en terreno público de tu amigo y protector, estás a punto de asistir a la fallida del último megaproyecto de otro amigo y protector, Florentino Pérez. Y como tienes poder y un diario a tu disposición (nadie ha aparecido más fotografiado que tú en tus propias páginas), te atreves a hacer la portada que hiciste ayer (“Empujón hacia el título”, era) denunciando la injusticia de que el Barça va a ganar la Liga porque los árbitros le ayudan, por el ‘villarato’, idea que hubieses comprado por todo el oro del mundo, por la que hubieras regalado media piscina, pero que, mira por dónde, se le ocurrió a tu rival de kiosco. Yo te entiendo, no te comparto, pero sé que para ti, para la gente que desayuna, come y cena contigo ha de ser muy duro que este Barça, tras conquistar seis títulos, os arrebate la Liga de los 250 millones de euros. Pero me temo que, al margen de calentarnos por las ondas y herirnos con determinadas portadas (también al gremio, también), deberás de conformarte, tú y FP, con derribar a Manuel Pellegrini, un pieza menor para las cacerías periodísticas que tú sueles organizar en plan escopeta nacional. Que tras 37 partidos y una auténtica lengua de lava futbolística, la que emana de la boca del volcán azulgrana, digas, enseñes, hables, escribas y cuentes que el supuesto, el ficticio, el simulado penalty de Piqué a Kanoute decidirá esta Liga, es la demostración de que tu misión en esta profesión es salvar el nombre, el prestigio y la imagen de tus amigos, que espero hayas escogido en más de dos minutos, y las piscinas de tus amos y protectores. Puede que hicieras, que ordenaras, esa portada en contra de muchos de los miembros de tu redacción, puede. Eres el director y, entre tus atribuciones, está hacer la portada que creas conveniente, que más llame la atención, que más venda. No lo dudo. Pero sabes que esa portada no es verdad. Sabes que el Barça, si la gana, pues aún quedan 90 minutos tan apasionados e inciertos como los 3.330 anteriores, la habrá ganado en buena lid y con el mejor fútbol de las últimas décadas. Te duele, te da rabia, pero así es. Será.

Room in Rome

"Una noche de pasión que ¿cambiará sus vidas?"
-->

Una habitació amb una terrassa que observa Roma. Dos noies que al principi no tenen ni una gota de química. Un petó amb poc sentit i cap mena de senyal de que és la primera vegada. Un diàleg forçat, discontinu i volent ser més profund del que pot arribar a ser en aquells moments. Dos quadres que tenen tanta relació amb les protagonistes que és massa casualitat. Històries reals i fictícies que et comencen a introduir una mica més en el joc de l’habitació. Però massa poc fonamentat. Per què mentir? Sí, a través de la mentida acaben arribant a la veritat. Però per què s’esforcen a arribar-hi si des de bon principi no ho trobaven necessari? Per què posar-ho tot en joc si per cap de les dues era res transcendental? Va de baix, molt baix, a dalt. Però mai acaba d’arribar al cim. Es forcen massa les metàfores. La química acaba apareixent, però no saps ben bé d’on. La música és fantàstica però en algunes escenes no acaba d’encaixar. Un balanceig constant entre coses bones i coses dolentes que, en el meu cas, s’acaba decantant cap el costat de “no, no m’ha agradat”. Potser perquè penso que amb una història així s’havien d’explicar coses diferents, coses que no s’han vist ja en tantes i tantes altres pel·lícules d’amor. Sembla que pel fet de que sigui una història entre dues dones l’esquema ja estigui trencat. Hauria d’haver-hi molt més. I quin estereotip trenques quan es tracta tot com una fantasia i no com a una possible realitat? És que no és una realitat? I per què doncs acaba la pel·lícula amb l’hegemonia de les convencions heterosexuals?

Loving Strangers - Russian Red

Una tarda qualsevol

Ha tornat a sortir el sol. El meu humor ja s’estava començant a rebel·lar contra els núvols i la pluja constant. Aquests dies busco històries, busco protagonistes i escric biografies falses. Crec que ho trobaré algun dia o altre, després de moltes pèrdues i noves troballes. Són setmanes de renovació, de paraules, de solucions i d’esforç. Hem passat nits massa ràpides; que en un obrir i tancar d'ulls ja s’havien esvaït. Vull el temps dels dies mandrosos i la força del mar d’hivern. Vull un cafè amb tu cada matí. Em van descriure com un jo perdut en busca de si mateix, un jo amb innocència, joventut i una certa por. Quin conte més preciós. Aquests dies el meu jo actual s’ha retrobat amb el meu jo de fa més de 10 anys. Unes flors han envaït casa meva i l’han pintat de Lexington sense demanar permís. No passa res, les perdonem. Sempre va bé fer un viatge gratuït. Els núvols no acaben de marxar, crec que demà tornarà a ploure. Potser fins i tot aquesta nit. Vull sol. Vull ulls somrients.

Petiteses

Pescar más de un pez.

Hacer un bizcocho.

Abrir la ventana.

Iluminar tus ojos.

Hacer el amor después de la siesta.

Una cerveza fresca.

Nadar en el mar.

Comer una paella.

Andar por la playa cuando el sol viene de cara.

Descubrir una canción y poder silbarla.

Perder la vergüenza.

Perder la cabeza.

Encontrar una sonrisa y sonreír con ella.

Salir de compras.

Comprar una botella.

Beberla en pareja.

Jugar en la trastienda.

Viajar en tren.

Una colonia dulce.

Salir de cena y compartir el postre.

Comer piñones.

Hacer macarrones.

Hablar del tiempo en las reuniones.

Mirar diez capítulos seguidos de una serie.

Jugar a hacer palabras,

construir las más largas.

Mirar el calendario.

Subir al escenario.

Sobrevolar tu barrio

escondida en un armario.



Sólo subo cuestas.

L'ovació final

Em poso la samarreta. Avui fa un dia radiant de primavera, quasi d’estiu. Pel carrer em creuo amb barcelonins i no barcelonins que van vestits igual que jo. Una dona d’uns 80 anys porta penjada de la seva bossa la bufanda del Barça. Una càmera em para per fer-me unes preguntes sobre el partit. Només són les 10 del matí. “Patirem avui?”, “Guanyarem avui?”, “Què farem avui?”. Coneguts m’ho pregunten, desconeguts també. Em costa reaccionar quan sento que algú parla del Barça, i veig que es dirigeix cap a mi. “Que fas propaganda del Barça?” No, simplement faig equip, li responc. És un soci que porta la insígnia de plata, un home gran, però no és dels pessimistes. Està orgullós de les noves generacions barcelonistes que estan pujant. Avui la ciutat somriu, almenys jo la veig somriure. Passi el que passi, el dia d’avui ha d’acabar amb una ovació final.

Yin i Yang

Yin: fosc, pesat, dèbil, a baix, terra, femení

Yang: brillant, lleuger, fort, a dalt, cel, masculí

˝Quin és millor?˝

Des del meu punt de vista femení i occidental em surt dir murmurant fluixet i amb mala cara: el Yang, això és molt masclista!

Però no, es veu que no. Que un no és millor que l’altre, són complementaris...i ja està.

Però realment ho podem mirar sense aplicar els nostres judicis del bé i del mal? Per què associem de forma tan immediata les característiques del Yin als defectes, i les del Yang a les virtuts? Com és que hi ha gent que ho fa i altra gent que no?

Després d’escoltar la resposta: cap dels dos és millor que l’altre, m'he quedat parada perquè sembla impossible, i em costa de creure que l’associació de bo i dolent es pugui deixar de fer.

Podem entendre’ls com a oposats però sense classificar-los en el món de la nostra moral?

Infinitamente

La mañana está...Soleada
por tus besos que...Se escapan.
Busco tus rincones...Serenos,
para esconder...Mis dedos.

Interminación,
tus piernas de infinitamente piel,
las ondas de tu voz,
tus átomos de unión...
está todo en extinción.

Ya casi estoy.

De tant en tant, justícia

Obama obliga els hospitals a donar a les parelles gais els mateixos drets que a les heterosexuals

EL PERIÓDICO, 17 d'abril 2010. Idoya Noain, Nova York.

Janice Langbehn va agafar ahir el telèfon, sorpresa per l’efecte Obama. Una injustícia de què va ser víctima aquesta dona de Lacey, a l’estat de Washington, va inspirar el president dels EUA a fer dijous el seu pas més important –per ara– per acabar amb la discriminació dels homosexuals. Ha instat la seva secretària de Salut a dictar normes que obliguin els hospitals a donar a les parelles gais els drets de visita de què disfruten els heterosexuals i a reconèixer la seva capacitat per prendre decisions mèdiques sobre les seves parelles.

Aquests drets se li van negar a Langbehn el 2007. El febrer d’aquell any, aquesta treballadora social acabava d’embarcar a Florida en un creuer amb Lisa Pond, la seva parella durant 18 anys, i tres dels seus fills. A la coberta, Pond va tenir un aneurisma cerebral i va ser traslladada a un hospital de Miami.

Langbehn i els tres fills, segons la notícia que va publicar l’any passat The New York Times, van seguir l’ambulància en un taxi, però quan van arribar al Jackson Memorial un treballador social va informar la dona que no podria obtenir informació sobre Pond sense determinats documents. El treballador, segons una demanda que Langbehn va presentar després, li va dir que era en «una ciutat i un estat antigai», una frase que l’hospital desmenteix.

Tot i que Langbehn sí que tenia la documentació necessària on se li reconeixien poders i va fer que l’enviessin per fax a l’hospital, no va ser informada immediatament de la situació de la seva parella. Va passar vuit hores a la sala d’espera, on només va tenir dues breus trobades amb els metges. En una li van demanar permís per controlar l’activitat cerebral de Pond. A l’altre li van dir que no hi havia esperança.

Només li van deixar veure la dona amb qui havia compartit la seva vida cinc minuts, quan rebia l’extremunció, i encara que va insistir perquè deixessin als nens veure la seva mare i fins i tot va ensenyar els certificats d’adopció, no ho va aconseguir. Quan la germana de Pond va arribar a l’hospital ella sí que va rebre immediatament informació. Finalment, Langbehn i els seus fills van poder entrar a l’habitació. Pond, ja inconscient, va morir unes hores després. Tenia 39 anys.

Obama va denunciar dijous barbaritats com aquesta, així com la que també han patit viudos i viudes i membres d’ordes religiosos, a qui també permetrà designar les persones que volen al seu costat en un hospital o prenent decisions mèdiques per ells.

«Massa sovint es fa patir i fins i tot morir la gent en soledat, denegant el consol de la companyia en els últims moments, mentre es deixa un ésser estimat preocupat i fent voltes pel passadís», va criticar Obama, que va assegurar que el canvi permetrà que doctors i infermeres tinguin més informació sobre medicacions, historials mèdics i necessitats dels pacients.

Trucada inesperada

Nombrosos grups d’activistes i juristes en pro de la igualtat van reconèixer la transcendència de la decisió d’Obama com «un pas importantíssim». Però la més feliç possiblement era Langhben.

Dijous a la nit encara no havia desconnectat el telèfon i va poder rebre la trucada d’Obama des de l’Air Force One i emocionar-se al veure que el president coneixia el seu cas. «Em va demanar disculpes per la manera com vam ser tractats –va dir–. Els tres últims anys això és l’únic que he demanat a l’hospital, però encara avui es neguen a disculpar-se davant dels nens i amb mi pel fet de deixar morir Lisa sola». «Sempre he dit –va afegir– que donar la mà a algú al llit de mort no és un dret per als homosexuals, és un dret humà».

Article relacionat:

Obama ordena respectar els drets de les parelles homosexuals als hospitals

Després de 16 anys...

A quina escola anaves abans de marxar a Estats Units?







Retrobaments inesperats!

I think I'll go to Boston

A Boston durant sis mesos de l’any que ve. De gener a finals de maig, potser fins i tot una mica més. Allà on durant l’hivern neva sovint i per Nadal posen música pel carrer. Allà on el vidres del Hancock il·luminn cada matí i cada vespre la resta de la ciutat amb pintura taronja. Diuen que podré resseguir les passes que ja vaig fer  amb 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11 anys, ficar-me pels mateixos racons que vaig descobrir tota sola, i mirar des del futur allò que un dia va ser present. Podré sentir dir el meu nom amb les ‘a’s quasi ‘o’s i gaudir al intentar ficar-me una altra vegada dins l’accent americà. Es veu que m’esperen, que estan contents. I jo, que torno i deixo, al  igual que deixaré al tornar. I això sembla que ja comença, que es posa en marxa, la muntanya russa sentimental...ui si sentimental...

Que és Boston, Barcelona, Lexington i el granate de la meva habitació.

Que és el 8 el que ho fa tot, i la il·lusió la que li dóna força.

Chillida - Leku

"Desde el espacio
con su hermano el tiempo
bajo la gravedad insistente
con una luz para ver como no veo.
Entre el ya no y el todavía no
fuí colocado.
El asombro ante lo que desconozco fue mi maestro.
Escuchando su inmensidad.
He tratado de mirar, no sé si he visto."

- Eduardo Chillida

Amb gust a xocolata

Et respiro entre fum de xocolata. De cop m’agrada; amb llet, blanca, i amb una mica de verd de primavera. He obert les finestres, per inundar la casa d’aquest aire de finals de març. S’acaba el mes de les intensitats, i comença l’abril cantaire. Diuen que a l’abril els sentits es disparen, que els esternuts es converteixen en delafés i que els rínxols canvien cada segon. La preciositat rep una nova definició i els petons dibuixen una esquena nua. Si pot ser farem art; amb les veus, amb les mans i amb el marró dels ulls. Qui sap si plourà o farà sol, qui sap si ens veurà algú allà, entre el so d’una guitarra nova i una mica granate. Que bé. Que entri el vent. Que em toqui. Que no pari. Ara, ara mateix.

Vs. las trompetas de la muerte

Que han tornat...amb castanyes i tardors, mandarines i colors. I amb ells torna la primavera, dolça i verda primavera. El ball, el ritme, els somriures, la complicitat, les paraules senzilles i, com no, l’amor...amb ells sempre torna l’Amor.

Avui us diré:

La primavera ha llegado a la ciudad i no sabes lo bien que me sienta papá...ah ah ah ah...

Sí, sí...aquesta vegada “papá”.

(sense Facto) Delafé y las Flores Azules...

El jardí perfumat

Era al mig d’un bosc. La natura era pacífica. Feia les meves primeres passes de dona lliure. La llibertat era una cosa tan senzilla com caminar un matí i alliberar-se dels lligams sense fer-se preguntes. La llibertat era aquella solitud benaurada en la qual el meu cos es lliurava al vent, a la llum, al sol. Em vaig treure les babutzes. Els meus peus fràgils trepitjaven les pedres esmolades. No sentia el dolor. En arribar a una clariana vaig seure damunt un tou de terra humida. Una frescor pujava dins meu com un plaer. Vaig rodolar entre les fulles. Un vertigen lleuger em va passar pel cap. Em vaig alçar i vaig córrer cap a l’estany. Jo no ho sabia que més enllà del bosc hi havia un estany i una font. Però el meu cos acollia instints nous, reflexos que la natura insuflava. El meu cos havia de menester l’aigua. M’hi vaig precipitar, em vaig treure la gandula i em vaig capbussar a l’estany. No havia après mai a nedar. Va anar de poc que no m’ofegués. Agafant-me a una branca vaig arribar a la font. Allà vaig seure, d’esquena al doll potent de l’aigua fresca i pura. Somiava. Era feliç, boja, nova, disponible, era la vida, el plaer, el desig, era el vent a l’aigua, era l’aigua a la terra, l’aigua purificada, la terra ennoblida per la font. El meu cos tremolava de joia. El cor em bategava molt fort. Respirava amb irregularitat. Mai no havia tingut tantes sensacions. El meu cos, que era una imatge plana, buida, devastada, ocupada per l’aparença i la mentida, retrobava la vida. Era viva. Vaig cridar amb totes les meves forces i sense adonar-me’n, vaig xisclar: Sóc viva... Viva...! La meva ànima ha tornat. Crida a l'interior de la meva caixa toràcica. Sóc viva... viva!...

La nit sagrada, Tahar Ben Jelloun

Senyals de Lexington

Ja fa anys

"Va arribar a un punt on el risc de quedar-se tancat era més dolorós que el risc d’obrir-se..."

Has volgut ser una cançó...

Potser sense saber-ho,

en algun moment,

fins i tot has cregut en l'Amor...



La forma d'un sentit - Mishima

Benvolgut Sr. Orgull,

Res mai m'impedirà dir un "perdó" necessari...

La Dicha

Llovió a baldes, después del mediodía. Estuvimos veinte minutos en una esquina, esperando que llegara la calma, mirando desalentadamente a la gente que corría. Pero nos estábamos enfriando sin remedio y yo empecé a estornudar con una regularidad amenazadora. Conseguir un taxi era una especie de imposible. Estábamos a dos cuadras del apartamento y decidimos ir a pie. En realidad, corrimos también nosotros como enloquecidos y llegamos al apartamento en tres empapados minutos. Quedé por un rato con una gran fatiga, echado como una cosa inútil sobre la cama. Antes tuve fuerzas, sin embargo, para buscar una frazada y envolverla a ella. Se había quitado el saco, que chorreaba, y tambíen la pollera, que quedó hecha una lástima. De poco me fui calmando y a la media hora ya había entrado en calor. Fui a la cocina, encendí el primus, puse agua a calentar. Desde el dormitorio, ella me llamó. Se había levantado, así, envuelta en la frazada, y estaba junto a la ventana mirando llover. Me acerqué, yo también miré cómo llovía, no dijimos nada por un rato. De pronto tuve conciencia de que ese momento, de que esa rebanada de cotidianidad, era el grado máximo de bienester, era la Dicha. Nunca había sido tan plenamente feliz como en ese momento, pero tenía la hiriente sensación de que nunca más volvería a serlo, por lo menos en ese grado, con esa intensidad. La cumbre es así, claro que es así. Además estoy seguro de que la cumbre es sólo un segundo, un breve segundo, un destello instantáneo, y no hay derecho a prórrogas. Allá abajo un perro trotaba sin prisa y con bozal, resignado a lo irremediable. De pronto se detuvo y obedeciendo a una rara inspiración levantó una pata, después siguió su trote tan sereno. Realmente, parecía que se había detenido a cerciorarse de que seguía lloviendo. Nos miramos a un tiempo y soltamos la risa. Me figuré que el hechizo se había roto, que la famosa cumbre había pasado...Pero ella estaba conmigo, podía sentirla, palparla, besarla.

La Tregua, Mario Benedetti