Amb gust a xocolata

Et respiro entre fum de xocolata. De cop m’agrada; amb llet, blanca, i amb una mica de verd de primavera. He obert les finestres, per inundar la casa d’aquest aire de finals de març. S’acaba el mes de les intensitats, i comença l’abril cantaire. Diuen que a l’abril els sentits es disparen, que els esternuts es converteixen en delafés i que els rínxols canvien cada segon. La preciositat rep una nova definició i els petons dibuixen una esquena nua. Si pot ser farem art; amb les veus, amb les mans i amb el marró dels ulls. Qui sap si plourà o farà sol, qui sap si ens veurà algú allà, entre el so d’una guitarra nova i una mica granate. Que bé. Que entri el vent. Que em toqui. Que no pari. Ara, ara mateix.

Vs. las trompetas de la muerte

Que han tornat...amb castanyes i tardors, mandarines i colors. I amb ells torna la primavera, dolça i verda primavera. El ball, el ritme, els somriures, la complicitat, les paraules senzilles i, com no, l’amor...amb ells sempre torna l’Amor.

Avui us diré:

La primavera ha llegado a la ciudad i no sabes lo bien que me sienta papá...ah ah ah ah...

Sí, sí...aquesta vegada “papá”.

(sense Facto) Delafé y las Flores Azules...

El jardí perfumat

Era al mig d’un bosc. La natura era pacífica. Feia les meves primeres passes de dona lliure. La llibertat era una cosa tan senzilla com caminar un matí i alliberar-se dels lligams sense fer-se preguntes. La llibertat era aquella solitud benaurada en la qual el meu cos es lliurava al vent, a la llum, al sol. Em vaig treure les babutzes. Els meus peus fràgils trepitjaven les pedres esmolades. No sentia el dolor. En arribar a una clariana vaig seure damunt un tou de terra humida. Una frescor pujava dins meu com un plaer. Vaig rodolar entre les fulles. Un vertigen lleuger em va passar pel cap. Em vaig alçar i vaig córrer cap a l’estany. Jo no ho sabia que més enllà del bosc hi havia un estany i una font. Però el meu cos acollia instints nous, reflexos que la natura insuflava. El meu cos havia de menester l’aigua. M’hi vaig precipitar, em vaig treure la gandula i em vaig capbussar a l’estany. No havia après mai a nedar. Va anar de poc que no m’ofegués. Agafant-me a una branca vaig arribar a la font. Allà vaig seure, d’esquena al doll potent de l’aigua fresca i pura. Somiava. Era feliç, boja, nova, disponible, era la vida, el plaer, el desig, era el vent a l’aigua, era l’aigua a la terra, l’aigua purificada, la terra ennoblida per la font. El meu cos tremolava de joia. El cor em bategava molt fort. Respirava amb irregularitat. Mai no havia tingut tantes sensacions. El meu cos, que era una imatge plana, buida, devastada, ocupada per l’aparença i la mentida, retrobava la vida. Era viva. Vaig cridar amb totes les meves forces i sense adonar-me’n, vaig xisclar: Sóc viva... Viva...! La meva ànima ha tornat. Crida a l'interior de la meva caixa toràcica. Sóc viva... viva!...

La nit sagrada, Tahar Ben Jelloun