Gràcies per la companyia

...empiezo a comprender que ciertas realidades, hasta el momento vagamente percibidas, se acercan más.

Las olas, Virginia Woolf

Creure-m'ho

Potser si ho dic en veu alta. Potser si m'ho repeteixo 100 cops al dia. Potser si m'imagino que és demà. Potser si conto els dies. Potser si ho crido una i altra vegada. Potser si faig una entrada totalment absurda al blog.

D'hiverns

Un estrident so de trompeteria
farà un final potser melodramàtic
a aquest crepuscle que ja dura massa.
I després, què? Persistirà la pluja?
Podràs escriure versos? Estimar?
Sentir recança, enyor, melanconia?
Fa so d'opac, el futur, i és incert.
Abans de res, endreça bé els calaixos,
allisa't els vestits, fes-te la clenxa
i estableix un inventari detallat
de tot el que no has fet, perquè no hi hagi
cap equívoc a l'hora del recompte.
Llest això, doncs que sigui el que l'atzar
i els déus disposin. Sempre et quedarà
algun record escadusser per fer-te'n
una bufanda, si l'hivern és tan
llarg i dur com afirmen alguns savis.

Preguntes - Miquel Martí i Pol

Aquest hivern

Fa uns dies em vaig trobar Un hivern plàcid, de Miquel Martí i Pol, sobre el meu llit. Vaig anar-li a preguntar a la meva mare si en sabia alguna cosa, perquè jo aquest llibre no l'havia vist mai. Va posar una cara d'estranyada i res més. Aleshores vaig entrar a l'habitació del meu germà, li vaig ensenyar el llibre, i em va dir: sí, no me'l vas deixar tu? Jo li vaig dir que no, que no em sonava de res...ell, però, em va assegurar que sí, que li havia deixat feia un temps i que no me'n deuria recordar.

D'acord, no li vaig posar gaires pegues...només faltaria.

Un cop a la meva habitació, amb el meu nou llibre a la mà, vaig llegir els versos que surten a la portada:

T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.

Només quatre versos, extrets del poema que dóna nom al llibre sencer.
I són tardes d'hivern, ja ha arribat l'hivern? (...On ha anat la tardor?) No ho sé, no sé si arriba el 21, el 22 o el 23, i la veritat és que m'és indiferent. Perquè avui era un dia d'hivern de pluja constant i boira encegadora. Quasi no he sortit de casa, quasi no he volgut sortir de casa.
Miquel Martí i Pol m'ha acompanyat, i crec que em seguirà acompanyant.

Plou sense gens d'esforç, aquesta tarda,
i et farà falta tota la cautela
per evitar que el cor, impenitent,
t'arrossegui als dominis de l'Esfinx
i un altre cop et sentis absurdament culpable.
Perceptiblement fràgil, la bellesa
d'aquest instant se't pot trencar a les mans
amb un sol gest inhàbil de refús.
I tanmateix, que dura l'exigència
d'un temps que saps incert i vulnerable,
però que sent com l'únic referent
que et permet sobreviure. Més enllà
de l'angoixa i del goig, alguna veu
remotament amiga salmodia
tristíssimes cançons que t'obstinaves
a oblidar i ara et falquen l'existència.

La música - Miquel Martí i Pol

Cicatrius

Tinc una nova cicatriu a l’espatlla dreta. És curiós, com un cop o una rascada que et fas en un moment donat pot acabar marcant el teu cos per la resta de la teva vida. Si la lesió és mínimament greu i t’han de posar punts ja sospites de que et quedarà marca. Però hi ha mals que duren menys; potser 5, 10 minuts. Maleeixes el dolor i dius paraulotes, o potser quasi ni t’adones de que se t’ha escardat una miqueta de res la pell. Jo em vaig clavar un petit vidre un dia al bar Paraules. Tal com va entrar me’l vaig treure, i aquella anècdota, que qualsevol oblidaria, restarà sempre en mi perquè tinc una fina línia que m’ho recorda. I aquesta última de l’espatlla, que me la vaig fer donant-me un cop contra el canto d’una prestatgeria. Sí que va fer mal sí, i anava traient un líquid transparent molt desagradable. El mati següent ja quasi no tenia res, i jo que me n’havia oblidat quasi del tot, fins ara. La pell es tanca, però la uniformitat ja no torna. Aleshores no només tu les descobreixes, sinó que les altres persones també, i el teu cos es transforma en un diari personal dels teus mals. Però suposo que aquestes són fàcils d’identificar, dins del que cap, i saps que la pell acaba cicatritzant. Però quan el cop transcendeix el cos...? Quan tot deixa de ser físic...? Quan tot és més difícil de veure...? De què pots tenir certesa aleshores?

Paraules blanques

Hi ha nits, hi ha dies...hi ha dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres...hi ha caps de setmana. Hi ha llibres que estan a mitges. Hi ha pensaments que estan a mitges. Hi ha un calendari on cada dia és el mateix. Hi ha una memòria, i uns records que corren...de no sé ben bé què. Hi ha granates pàl•lids i mil post-its que encara no s’han caigut. Hi ha cançons que canvien cada dia. Hi ha Sensacions d’hivern perquè ho diu una cançó, no pas jo. Hi ha ulls que em miren i que no veig. Hi ha un paquet de tabac que ha pujat quaranta cèntims, i un encenedor que ho crema tot. Hi ha un We Can Do It, i un No I Can’t. Hi ha un dilluns, un dimarts, un dimecres, un dijous i un divendres...hi ha un cap de setmana. Hi ha un calendari que gira i gira...i ja no distingeixo els dies. Hi ha por. Hi ha una llibreta negra plena de paraules blanques. Intento que siguin blanques. Claror, llum...en mi.

Saber viure

Abans absoluts relatius

que relatius absoluts.

Ulls desperts

Les 7:24 del matí.

El cel es va aclarint progressivament, de mar a muntanya.

Sento gavines. Al llarg de tota la nit no he estat conscient del seu silenci.

Em costa pensar que avui és 6 de desembre.

Tinc la sensació de que és un altre dia...llunyà al mes, a l'època i a l'any en que estem.

I no ho és.

És 6 de desembre.

I tot és tan diferent.