Es tanca el 2011

Haurem d’agafar una llarga novel•la que ens faci companyia. Haurem de trobar aquella cançó que ens renovi el dia. Haurem d’omplir el vas d’aigua per quan ens agafi set a mitja nit. Haurem de posar-nos el barnús després de la dutxa. Haurem de mirar aquella foto de quan érem petits i reconèixer-hi la mirada. Haurem de pintar noves habitacions. Haurem d’arxivar apunts. Haurem de deixar la pena més arraconada. Haurem de fer més espai on ja no hi cap ni una agulla. Haurem de voler, sense la necessitat de saber ben bé el què. Haurem de confiar. Haurem d’utilitzar les paraules pel bé. Haurem de deixar de creure en el bé i el mal com a categories imposades. Haurem de crear noves mirades pròpies. Haurem d’intentar de deixar de tenir por. Haurem de buscar la manera de créixer. Haurem d'estimar-nos, sobretot. Haurem de permetre’ns sentir i ser, sense més.

Mentida num. 12

És fàcil distingir passat, present i futur.

Música i escudella

Trobarem veus
que ens omplin
la soledat
desitjada.

Vestida de nit - Sílvia Peréz-Cruz (amb el seu pare, Càstor Pérez, autor de la cançó)

Tornaran noves tardors

Pensa en la ferotge rapidesa
amb què una estació desplaça l'anterior,
l'arracona sense pietat en un forat llunyà de l'univers,
la fa desaparèixer, l'anorrea,
i ho fa del tot aliena a la seva pròpia fugacitat,
a la seva radical vulnerabilitat,
als seus preestablerts, indefugibles,
i terrorírifcs límits personals.

Lògica de les estacions - Francesc Josep Vélez (L'essència de la pols)

Figuretes

Jo també vull aprendre a jugar amb les cent mil figures del joc de la vida.

Els llops i les festes

L'esdeveniment d'una festa, l'embriaguesa de la gent de la festa, el secret de la pèrdua de la individualitat dins la multitud, de la unió mystica de l'alegria. (...) Ja no n'hi havia, de pensaments. Jo surava, perdut, en el brogit embriagador del ball, colpit per olors, notes, sospirs, mots, saludat per ulls estranys, encès, voltat de cares, llavis, galtes, braços, pits, genolls estranys, llançat ací i allà per la música com una ona rítmica.

El llop estepari, Hermann Hesse

[labutxaca, 2010]

Parlar amb el coixí

Que la veu no veurà la llum?

Que les llàgrimes només són nocturnes?

El record que no has cridat

Ara una brisa et fa estremir,
i un raig de llum travessa els arbres,
l'hivern és llarg i el sol tan pàlid,
"abriga't més si has de sortir".

Oscil·lar entre innombrables dualitats

Així, l’home que s’avança i obre la imaginària unitat del jo a una duplicitat és gairebé un geni, almenys, una excepció poc corrent i interessant. Ni el jo més ingenu no és una unitat, sinó un món dels més complexos, un petit univers estrellat, un caos de formes, de graduacions i situacions, d’herències i possibilitats. La tendència individual a considerar el propi caos com una unitat i parlar del jo com d’un fenomen senzill, ben conformat i delimitat, aquest engany tan corrent sembla que és una necessitat per a tot home (fins per al millor), una exigència vital com respirar i menjar. (…) És clar que el pit, el cos, sempre és un; les ànimes que hi viuen, en canvi, no són dues, ni cinc, són innombrables.

El llop estepari, Hermann Hesse

[labutxaca, 2010]

Lectures del no-res

A veces tengo la sensación de que nada de lo que sucede sucede, porque nada sucede sin interrupción, nada perdura ni persevera ni se recuerda incesantemente, y hasta la más monótona y rutinaria de las existencias se va anulando y negando a sí misma en su aparente repetición hasta que nada es nada ni nadie es nadie que fueran antes, y la débil rueda del mundo es empujada por desmemoriados que oyen y ven y saben lo que no se dice ni tiene lugar ni es cognoscible ni comprobable. Lo que se da es idéntico a lo que no se da, lo que descartamos o dejamos pasar idéntico a lo que tomamos y asimos, lo que experimentamos idéntico a lo que no probamos, y sin embargo nos va la vida y se nos va la vida en escoger y rechazar y seleccionar, en trazar una línea que separe esas cosas que son idénticas y haga de nuestra historia una historia única que recordemos y pueda contarse. Volcamos toda nuestra inteligencia y nuestros sentidos y nuestro afán en la tarea de discernir lo que será nivelado, o ya lo está, y por eso estamos llenos de arrepentimientos y de ocasiones perdidas, de confirmaciones y reafirmaciones y ocasiones aprovechadas, cuando lo cierto es que nada se afirma y todo se va perdiendo. O es que acaso nunca hubo nada. 

Corazón tan blanco, Javier Marías

Saber que no sabem i que s'oblida

allò que se sabia,

saber que els ulls t'enganyen,

que la brúixola es perd,

que allò que no existeix també s'amaga,

i que les mans no encerten a atènyer el necessari,

saber que tot és riu i que el no-res

navega com un príncep,

sabent molt bé que no sap cap on va. 

Epistemologies - Francesc Josep Vélez (L'essència de la pols)

Totes les veus

Not I, Samuel Beckett

To think so brainsickly of things... 

Macbeth, William Shakespeare

L'atzar de vida o mort

Los pasos que uno da una noche al azar y sin consecuencia acaban llevando a una situación irremediable al cabo del tiempo o del futuro abstracto, y ante esa situación llegada nos preguntamos a veces con ilusión incrédula: “¿Y si no hubiera entrado en ese bar? ¿Y si no hubiera acudido a esa fiesta? ¿Y si no hubiera respondido al teléfono un martes? ¿Y si no hubiera aceptado el trabajo aquel lunes?”. Nos lo preguntamos ingenuamente, creyendo por un instante (por sólo un instante) que en ese caso no habríamos conocido a Luisa y no estaríamos al borde de una situación irremediable y lógica, que justamente por serlo ya no podemos saber si queremos o nos aterra, no podemos saber si queremos lo que nos pareció que queríamos hasta hoy mismo. Pero siempre conocemos a Luisa, es ingenuo preguntarse nada porque todo es así, nacer depende de un movimiento azaroso, una frase pronunciada por un desconocido en el otro extremo del mundo, un interpretado gesto, una mano en el hombro y un susurro que pudo no ser susurrado. Cada paso dado y cada palabra dicha por cualquier persona en cualquier circunstancia (en la vacilación o el convencimiento, en la sinceridad o el engaño) tiene repercusiones inimaginables que afectan a quien no nos conoce ni lo pretende, a quien no ha nacido o ignora que podrá padecernos, y se convierten literalmente en un asunto de vida o muerte, tantas vidas y muertes tienen su enigmático origen en lo que nadie advierte ni nadie recuerda...

Corazón tan blanco, Javier Marías 

 [Debolsillo, 2006]

Mentida num. 11

Ja és Nadal i a Barcelona pengen les llums amb un gust exquisit.

Paraules breus (IV)

M'agrada que els fanals lluitin contra el capvespre.

85 (Immediacions, I)

Tallar d'un cop el nus de la tristesa.

112 (Immediacions, II)

Feliu Formosa

Mentida num. 10

No trobaré a faltar el novembre.

Mentida num. 9

La vida té introducció, nus i desenllaç.

Tictac, tactac...

La estoy viendo igual que ella me ve; para que mi imagen se recomponga y no se le lleve la resaca, necesito pedir hospitalidad a aquel corazón impaciente e insomne, es decir, a mi propio corazón. Reparo con asombro a que es el mismo, me palpo el pecho, ahí está, sigue latiendo en el mismo sitio, sincronizando con los pulsos y las sienes, lo comprueba voluptuosamente; no creo que el corazón aumente mucho de tamaño, tiene trastornos incógnitos, dicen que el humo del tabaco lo afecta y empaña igual que la sobrecarga de emociones, pero eso ¿quién lo ve?, son mudanzas sutiles que se producen a hurtadillas, nuestro crecimiento era más visible, se acusaba en que de un año a otro había que bajar el jaretón de los vestidos o en que empezaban a apretarnos los zapatos del invierno anterior, pero yo creo que el corazón no crece, simplemente cuando se para, se paró, lo importante es que se pare; a veces, los médicos te enseñan gráficas que corresponden a su extravagante caminar en cuyas crestas descifran ellos un abstruso destino, igual que si leyeran las rayas de la mano —<<Tiene usted un corazón muy bueno>>—, y uno se queda maravillado de que tengan algo que ver esos perfiles con nuestras ansiedades, decepciones y entusiasmos. (…) ¡cuánto se ha hablado del corazón!, pero qué pocas veces, en cambio, nos paramos a rendirle homenaje verdadero, a pensar que es él solo quien corre con todos los riesgos y nos mantiene en vida ahí aguantando, hermano, como un buen timonel, qué valiente, qué humilde y qué desconocido, sin cesar en tu brega desde entonces, tictac, tactac.

El cuarto de atrás, Carmen Martín Gaite

[Siruela, 2010]

La primera forma de la fe

Nosaltres triem si d'aquesta espelma en diem llum o no.

Autoretrat

Almost Everything - Wakey! Wakey!

Allò que se'n va volant

Escriuria frases en avions de paper (primer hauria d’aprendre a fer-ne, per cert) i els llençaria per tot arreu. No, no com el nen de Los amantes del círculo polar, on hi escriu “la gran pregunta del amor”. No tinc cap intenció d’imitar-lo ni cap intenció de saber realment quina és aquesta pregunta. Jo simplement escriuria sobre les poques coses que sé o que em sembla saber, d’una manera sintètica, oberta, sense pretendre fer cap constatació ferma i inalterable. Parlaria d’ella, d’elles, d’ells, de mi sense embuts. D’aquell lloc on he estat tantes vegades i d’aquell altre que encara no he trepitjat. Escriuria versos que tinc el cap i idees que no sé si vénen d’un somni, d’un llibre o d’una conversa. I sí, els somnis, tant els bons com els dolents, també hi serien. Els moments viscuts, els tresors perduts, els oblidats, tot. Sense pensar, sense saber fins a qui volaran i sense importar-me si seran llegits o no. I que caiguin contra el terra, el mar, contra mans i pells de tots els colors. Que tornin fins a mi, si volen, i que em facin perdre l’equilibri les mateixes paraules que fa poc m'havia atrevit a escriure sobre un avió de paper.

Paper Aeroplane - Angus & Julia Stone

El vertigen

Sento pluja,

gotes fredes,

sobre el cabell

rinxolat.

La nit fa olor de castanyes

No sents l'eco

com ressona

vora l'arbre

despullat?

Escolto

Hi ha veus dins el silenci de la tardor...

Intenses espurnes

Són bombolles de so
Que esclaten en el buit

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes

Són intenses espurnes
D'una tendresa inèdita

Són precs que condueixen
A una puresa estranya

Són notes que procuren
Ser alguna cosa més

Són crides a un futur
De possible harmonia

Da camera  - Feliu Formosa Quartet per a corda (1905) Anton Webern

Vinga, Sílvia...

Mi mejor canción - Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina

I res més

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.

Fragment de La voz a ti debida - Pedro Salinas

Diumengejar

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Darrere el vidre - Feliu Formosa

Si la caiguda o el vertigen

Plou, i jo no sóc impermeable.


L'ombra feixuga - Mishima

I acabo fent tard a la feina

Les maletes ja estan plenes i l’avió m’espera però jo encara sóc a l’habitació perquè no ho he pogut recollir tot encara. I sí, ho he tornat a deixar tot per l’últim moment però aquest cop no ha estat culpa meva perquè juraria que no sabia que em traslladava. No. I sembla que ja no falti res però aixeco els ulls i tornen a aparèixer més i més coses; que si roba i papers i necessers i fotos i pòsters i pam! Ja està. Em canvio la samarreta, me’n poso una de ben vermella, agafo les maletes, faig una última ullada...i no puc marxar. Perquè m’havia oblidat, o pensava que ja els havia enviat oceà enllà. A la prestatgeria queden tots els llibres. I quin desastre i a la maleta no hi cap ni una agulla i estic asseguda a l’avió. Però he trobat el paraigües que ningú es creia que tenia. I l'he obert. Sí, és aquell paraigües però molt més gran i està malmès i ja no em cobreix de la pluja.

Es desperta un nou dia (Paraules breus III)

No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

89 (Immediacions, I)

La ciutat que t'envolta, i jo per penetrar-hi.

29 (Immediacions , I)

Feliu Formosa

Em faré l'adormida

Mires el calendari i ja ha passat un altre mes; entre ràpid i lent, gris i taronja, despert i adormit. La calor ja ha fet passes cap a l'amagatall i han començat les llargues nits de pluja; de mirar d'en tant en tant per la finestra i comparar si cau més o menys forta que uns minuts abans. I no t’ha deixat dormir, perquè cada gota t’esquitxava amb una paraula, amb un poema, amb un granate…fins a formar l’onada de tardor que finalment et diria bona nit. I quants bona nits xiuxiuejats i escrits i cantats i, fins i tot, inexistents. I m’agafaré, en la mesura del que pugui, a l’aigua i a les olors i a la llum d’un fanal i a les fulles i al paper. D’enfora a endins i d’endins cap enfora. Que, si no, no acaba quedant res. I avui no plou però tornarà a venir l'onada i jo em faré l'adormida per tal de que no se'n vagi.

Paraules breus (II)

Tornar a recórrer els nius de les il·lusions.

48 (Immediacions, I)

Ara és hora d'aprendre a desaprendre.

12 (Immediacions, II)

Feliu Formosa

Esperes i esperances

Batre's a cops de puny
Contra la confusió

Treure com un granet
D'or una mica d'art
De muntanyes de fang

Ignorar fins a quin
Punt es podria ser
Un mateix i gaudir-ne

Guardar per al demà
El caliu del contacte
En viatges nocturns

Detectar el pas dels anys
En cada retrobada
I esforçar-se a ignorar-ho

Esperar no se sap
Encara ben bé què

Espera - Feliu Formosa (Per a Àngel Carmona, home de teatre)

Per obrir...

...i, si vols, també per tancar.

Si és que hi ha alguna diferència...

La clau - Joan Brossa

Paraules breus (I)

Tardor i carrers del barri. Reposen les paraules.

62 (Immediacions, I)

Camino a la recerca del racó fet per mi.

124 (Immediacions, I)

Feliu Formosa

L'eterna cançó no compresa

―Ahora echaremos una siesta —dijo Schultze.
—¿Otra?—
―Sí; yo por lo menos, sí.
Se tendieron en el mismo sitio, y como la reverberación del cielo era grande, se echaron el ala de los sombreros sobre los ojos.
—No es natural dormir tanto ―murmuró Ossorio.
—No importa ―replicó el alemán con voz confusa—. Yo no sé por qué hablan todos los filósofos de que hay que obrar conforme a la naturaleza.
―¡Pchs! —murmuró Ossorio―; yo creo que será para que el mundo, los hombres, las cosas, evolucionen progresivamente.
—Y ese progreso, ¿para qué? ¿Qué objeto tiene? Mire usted qué nube más hermosa ―dijo interrumpiéndose el alemán—; es digna de Júpiter.
Hubo un momento de silencio.
―¿Decía usted —preguntó Ossorio― que para qué servía el progreso?
—Sí; tiene usted buena memoria. Es indudable que el mundo ha de desaparecer; por lo menos en su calidad de mundo. Sí; su materia no desaparecerá, cambiará de forma. Algunos de nuestros alemanes optimistas creen que como la materia evoluciona, asciende y se purifica, y como esta materia no se ha de perder podrá utilizarse por seres de otro mundo, después de la desaparición de la Tierra. Pero, ¿y si el mundo en donde se aprovecha esta materia está tan adelantado, que lo más alto y refinado de la materia terrestre, el pensamiento de hombres como Shakespeare o Goethe, no sirve más que para mover molinos de chocolate?
―A mí todo esto me produce miedo; cuando pienso en las cosas desconocidas, en la fuerza que hay en una planta de éstas, me entra verdadero horror, como si me faltara el suelo para poner los pies.
—No parece usted español ―dijo el alemán—; los españoles han resuelto todos sus problemas metafísicos y morales que nos preocupan a nosotros, los el Norte, en el fondo mucho menos civilizados que ustedes. Los han resuelto, negándolos; es la única manera de resolverlos.
―Yo no los he resuelto —murmuró Ossorio―. Cada día tengo motivos nuevos de horror; mi cabeza es una guarida de pensamientos vagos, que no sé de dónde brotan.
—Para esa misticidad —repuso Schultze―, el mejor remedio es el ejercicio. Yo tuve una sobreexcitación nerviosa, y me la curé andando mucho y leyendo a Nietzsche. ¿Lo conoce usted?
—No. He oído decir que su doctrina es la glorificación del egoísmo.
―¡Cómo se engaña usted, amigo! Crea usted que es difícil de representarse un hombre de naturaleza más ética que él; dificilísimo hallar un hombre más puro y delicado, más irreprochable en su conducta. Es un mártir.
―Al oírle a usted, se diría que es Budha o que es Cristo.
—¡Oh! No compare usted a Nietzsche con esos miserables que produjeron la decadencia de la humanidad.
Fernando se incorporó para mirar al alemán, vio con asombro que hablaba en serio, y volvió a tenderse en el suelo.
Comenzó a anochecer; el viento silbaba dulcemente por entre los árboles. Un perfume acre, adusto, se desprendía de los arrayanes y de los cipreses; no piaban los pájaros, ni cacareaban los gallos... y seguía cantando la fuente, invariable y monótona, su eterna canción no comprendida...

Camino de perfección, Pío Baroja 

Quan arribi de debò

Plou, i poc més podria fer l’octubre per demostar que, definitivament, ja és aquí. Pel carrer veig abrics i jerseis, mocadors i fins i tot alguna bufanda. La gent demana klínex a aquells que saben que sempre en porten, i molts estem una mica malalts entre mals de coll, mocs i tos. Al despertar puc veure per la finestra com la llum incendia les fulles que saben com disfressar-se de tardor tot i semblar estar mortes durant tot l’any. Està tot tenyit de taronjes, marrons i ocres, fins i tot els verds que encara resisteixen. Certament, no podria ser més octubre. O potser sí. L’edredón em podria tapar a les nits i les castanyes podrien estar coent-se al forn després de sopar...però això ja depèn de mi.

Cau la tardor

l(a

le
af
fa
ll

s)
one
l

iness

e.e. cummings

Inventari

Que em són impossibles de guardar en el fons d'un calaix.

Réquiem por el papel

Article del diari El Pais: Réquiem por el papel, Jorge Volpi (15.10.2011):

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Requiem/papel/elpepiopi/20111015elpepiopi_12/Tes

I per qui no el vulgui llegir sencer, algunes cites que donen una idea general de l'article: 

¿Cómo alguien podría siquiera sugerir que su labor se ha vuelto obsoleta? ¿Que, más pronto que tarde, su noble profesión se volverá una rareza antes de desaparecer? ¿Que en pocos años su arte se despeñará en el olvido? Los monjes no pueden estar equivocados: han copiado manuscritos durante siglos. Imposible imaginar que estos vayan a desaparecer de la noche a la mañana por culpa de un diabólico artefacto. ¡No! En el peor de los casos, los manuscritos y los nuevos libros en papel habrán de convivir todavía por decenios. 

Los argumentos de estos simpáticos copistas de las postrimerías del siglo XV apenas se diferencian de los esgrimidos por decenas de profesionales de la industria del libro en español en nuestros días. Frente a la nueva amenaza tecnológica, mantienen la tozudez de sus antepasados, incapaces de asumir que la aparición del libro electrónico no representa un mero cambio de soporte, sino una transformación radical de todas las prácticas asociadas con la lectura y la transmisión del conocimiento. Si atendemos a la historia, una cosa es segura: quienes se nieguen a reconocer esta revolución, terminarán extinguiéndose como aquellos dulces monjes.

Sin duda quedarán unos cuantos nostálgicos que continuarán acumulando libros-de-papel -al lado de sus añosos VHS y LP-, como seguramente algunos coleccionistas en el siglo XVII seguían atesorando pergaminos. Pero la mayoría se decantará por lo más simple y transportable: la biblioteca virtual.

Pero, si se llegan a adecuar precios competitivos, con materiales adicionales y garantías de calidad, la venta online terminará por definir su lugar entre los consumidores (como la música).
En español casi no se consiguen textos electrónicos. Así es, pero si entre nuestros profesionales prevalece el sentido común en vez de la nostalgia, esto se modificará en muy poco tiempo.

La regla básica de la evolución darwiniana se aplicará sin contemplaciones: quien no se adapte al nuevo ambiente digital, perecerá sin remedio.
Las librerías físicas desaparecerán. Este es el punto que más escandaliza a los nostálgicos. ¿Cómo imaginar un mundo sin esos maravillosos espacios donde nació la modernidad?

Réquiem por el papel és un article de l’escriptor mexicà Jorge Volpi, on es compara l’aparició actual del llibre electrònic amb l’aparició de l’impremta en el segle XV. Seguint amb aquesta analogia, els llibres d’avui en dia farien el rol dels manuscrits de segles enrere, minuciosament copiats pels monjos que equivaldrien als editors actuals. Volpi expressa tots els peròs que hi troben els “nostálgicos del libro-de-papel”, i els contra argumenta amb la seguretat que només és qüestió de temps de que tots ens adonem que és el millor per la cultura i que, per tant, desapareguin els llibres de paper completament. 

Jo em considero una d’aquestes persones nostàlgiques; no concebo passejar pel carrer i no passar per davant de cap llibreria, entrar a una biblioteca i no passar-me una llarga estona buscant un llibre que sembli que hagi desaparegut de la faç de la terra, estar fent un treball i no tenir quatre llibres oberts, tots marcats amb post-its i subratllats amb llapis. Tot això és poc pràctic, no? És a dir, per què necessitem llibreries si el llibre electrònic “ofrece el mejor de los mundos possibles: el acceso imediato al texto que se busca a través de una tienda online”? Per què perdre el temps a les biblioteques amb llibres de paper si en les de llibres electrònics serà tan fàcil com buscar un arxiu en un ordinador? O per què marcar els llibres quan tindrem la possibilitat de “encontrar de inmediato una palabra, personaje o anècdota”? Per què? Doncs perquè són detalls que, a alguns, ens fan la vida més bonica. Així de simple. Igual que alguns prefereixen buscar a l’enciclopèdia del prestatge abans que a la wikipèdia, o aquells que prefereixen enviar una carta abans que un e-mail. Tinc una amiga que preferia fer els plànols de l’assignatura de projectes a mà més que no pas amb ordinador. Potser trigava més, potser era més difícil fer marxa enrere, però mira: també gaudia més.

No estic en contra del llibre electrònic, de fet entenc que té avantatges: no pesa, pots portar més d’un llibre al mateix temps, serà més econòmic, es difondrà més...sí, tot em sembla molt bé. Jo del que em queixo és que es valori tant una cosa com la immediatesa, quan és precisament aquesta la que ens ha convertit en éssers impacients que només volem més, més i més. I ara és el llibre electrònic com en el seu temps ho va ser internet i el mòbil (per parlar de tecnologies recents) fins que arribem a un punt on el sistema operatiu de les Blackberries falla i durant quatre dies la gent es torna boja. Però després tots paguem una bona quantitat de diners per anar de vacances i “desconnectar” del món. Valorem la tranquil·litat, la privacitat, el temps...i en canvi ens omplim la vida amb elements que ens neguen aquestes coses. Caiem, a més a més, en l'error de pensar que ens seria impossible viure sense tot el que tenim. 

Ei, que jo sóc la primera que té compte de Facebook, que té milers de cançons en un aparell minúscul i que, per exemple, escriu en aquest bloc. I entenc que el món en que vivim ara no era concebible fa 500, 300 o 100 anys, i que segurament a nosaltres ens és impossible imaginar el que hi haurà segles més enllà. Progressem; hi ha avenços tecnològics, científics, intel•lectuals...i en principi tot hauria de ser pel bé dels éssers humans. Però no hi ha coses que ens fan la vida més fàcil, més pràctica, més senzilla, però també menys feliç? O és que ara no concebem la felicitat sense la proximitat d'aquests adjectius? Fins a quin punt ens movem cap endavant i no cap enrere en els aspectes més humans? Fins a quin punt creix la tecnologia a base d’anar-nos devorant a nosaltres? 

El problema no és la defensa del llibre electrònic, sinó el fet de que sembla que aquells que sentim pena al pensar en la desaparició del llibre de paper siguem retrògrades i nostàlgics, incapaços de pensar fredament amb les coses bones que aportaria el canvi. Jo veig el que aportaria de bo, però penso que aquest bo és entès dins d'un context en que valorem certes coses sense qüestionar si aquests valors realment ens fan bé o malament. No li trobo res de dolent, per molt que potser es concebi com a menys pràctic, voler tenir un llibre de paper a les mans. Hi ha gent que valorarà tenir 100 llibres en un aparell portàtil, i gent que valorarà tenir-ne 100 en una prestatgeria de casa (i no precisament per “presumir una caja de cartón”). I molts li podríem trobar el valor en les dues coses. Que no és factible una combinació? Doncs segurament sí que s’acabarà imposant el producte més innovador i pràctic. I tots aquests que haguem conviscut a prop del llibre de paper haurem de superar l’enyorança de que ja no hi sigui, i canviar la manera en que, ara per ara, concebem el llibre. Després vindran les generacions que naixeran amb el nou producte establert, igual que jo vaig néixer amb l’ordinador i no amb la màquina d’escriure. I aquestes generacions només sabran tot el que han guanyat, i se’ls hi farà impossible creure que algú ha pogut llegir mai d’una manera diferent. En canvi, no sabran mai tot el que s’han perdut. Perquè anem perdent moltes coses a causa dels valors que avui en dia regnen la nostra societat, i segur que en perdrem moltes més.

Mapa vital

No em segueixis, ombra, que et perdràs.

Trobades

Avui he anat a buscar la tardor,
i l'he trobat en solitud.

I no em podré tapar

Avui potser dormo amb el cap on van els peus i amb els peus on va el cap.
A vegades va bé canviar de perspectiva.

I wander, wandering all around

Jo també estic cansada de tenir por.


Bright Young Thing - Albert Hammond Jr.

Ben oberta

Crido perquè, ara per ara, el silenci m'és insuportable. I no passa res.

Potser sí que existeixen

Ens endinsem en l'octubre, i a mi també m'apareixen fantasmes.


Into My Arms - Nick Cave

Llum de gùardia, escrita per Julio Manrique i Sergi Pompermayer, dirigida per Julio Manrique (Teatre Romea)

Matins

Em despertaré,
miraré cap amunt i,
malgrat les parpelles enganxades,
serà blau.

Lonesome tune

Where no one can compare to the heroes you create in your head, not even yourself...

But answer me this...tell me, who wins?



The Empress' Womb - Maika Makovski

I com podem saber quins anys són més importants, més reals, i un veritable reflex de qui realment som? Potser més val agafar-los tots, des del primer fins el noranta-cinquè, i valorar tota una vida.

But then they fade away

A few times in my life I've had moments of absolute clarity...when for a few brief seconds the silence drowns out the noise and I can feel rather than think...and things seem so sharp and the world seems so fresh. I can never make these moments last. I cling to them, but like everything, they fade. I have lived my life on these moments. They pull me back to the present...and I realize that everything is exactly the way it was meant to be.

George, A Single Man (2009)

M'estiro

La paret mai havia estat tan buida.

Quan ja fan la neteja

Es ulls té ple d'estrelles de tant de mirar-les...

Plorar sense llàgrimes

El món no para de donar més voltes...

Lluny

Tan indecisa, la tardor allibera

mots i desigs en una sola embosta

d'aigua de llum.

Caldrà refer el present

si volem sobreviure'ns.

Poema nº 18 (Primer Llibre de Bloomsbury) - Miquel Martí i Pol

Un, dos, tres...i silenci.

Your soul you must keep totally free

Awake My Soul - Mumford and Sons

Passejo

.

Sentint-ne el bategar

Potser no cal descriure l'esperança,
potser només sentint-ne el bategar
ja n'hi ha prou, i els moviments profunds
del sentiment covard val més desar-los
a les remotes golfes de l'oblit
perquè la pols i els corcs se n'apoderin.

Fragment de Punt i seguit (Llibre de les solituds) - Miquel Martí i Pol

I will lay down my heart

Ha arribat l'hora de tancar els ulls i ser setembre.

The Follow Through - Blue October

Quan el mar no deixa que t'enfonsis

La llum que s'esmuny rere el poble, el mar serè i el cel que s'apaga; saps que ha arribat l'hora de banyar-te.

Bufa fort

Després de molts dies, avui ha bufat la tramuntana. A la platja ja no hi havia boira i les tovalloles s’han assecat ràpid a la barana de la terrassa. Ja era hora. Els diaris estan plens de "setembre”, “tornada”, i de “la poca desconnexió d’aquest estiu”. I és cert, res s’atura  i què ràpid que ha passat tot plegat. Ahir la nit alguns mojitos tenien regust a comiat i l’aigua de la piscina estava calenta. Ara s’ha enfosquit tot en qüestió de minuts. Si plou serà la primera vegada des que sóc aquí. I plourà. El vent bufa fort, i he hagut de tancar totes les finestres de la casa. Però qui sap si les tornaré a obrir perquè s’ho endugui tot...potser fins i tot a mi durant un temps.

Clic

Em desperto de la migdiada. Avui ha estat més curta, que sinó m'agafa mal de cap. Des de casa sento la música que ve de la platja pel torneig de pales, són uns pesats. El cel; perfectament blau. Avui fa una mica més de brisa. Pel matí, a la platja, no he pogut llegir el diari tranquil·lament com ahir, que no hi havia ni gota de vent. A dins s'està bé, però a fora el sol crema com pocs estius. Per sort l'aigua està freda com cada any, i llueix un blau-verd intens. Quan t'hi submergeixes, tot va bé.

De fruita i estiu

Encara sento el gust granatós de la figa estiuenca.

Tant i tant i tant

Fulla, cau amb mi,
marxem sense por:
ella té més força,
sap com dir que no
i quan dir que sí,
se sap sostenir;
no es mira les fulles
per terra, al jardí,
no sent el vertigen
urgent teu i meu,
no colga l'adéu.

Fulles mortes - Jaume Subirana

Autoregal

"Surreal, but nice..."

8

El dia comença a les 00:00 i ja és agost. Jo ho celebro cantant dionisíacament i menjant-me un Happy Hippo per esmorzar. Que la vida no atura el ritme mai.




Els Pets - Agost

Que transparent, el mar

Podem fer somnis.
Explica'm el teu.

Rojo otoñal

Li diuen rojo otoñal. Jo prefereixo dir-li granate d’hivern, primavera, estiu i tardor. Granate del passat, del present i qui sap si del futur. De nits desperta sola, acompanyada, feliç i angoixada. De somnis que encara recordo. Granate que troba a faltar, de tant en tant, al taronja. Que sap que tapa una versió d’ell mateix més trist, nostàlgic i pesant. Però què bonic. Granate d’espelmes cremant i algú que el veu per la finestra. De quadres penjats tard. Granate de saber el que vols, d’una fulla caient al mig de l’estany, d’una nota musical mig completa. De llibres llegits i llibres que s’esperen amb impaciència a la prestatgeria. Granate de nits de llavis i mans i suor. De passió. De riures i plors, de multituds i soledats. Granate d’olor a excitació. De plaer. De llum del dia que arriba massa aviat i de la lluna que trigava en aparèixer. Granate de bambes i jerseis, pantalons i gorres per abrigar del fred. Granate del que era, del que havia de ser i del que és. De força i paraules i voluntat. De llàgrimes. De somriures. D’hores d’estudi i de ment en blanc. De bogeria i massa serenitat. Granate que em parla; m’elogia i em critica. Que no fuig, i menys d'ell mateix. Que és i és i és i és. Vida.  

Mentida num. 8

Lluís Soler porta un barnús verd després de dutxar-se.

Potser tu mai has tingut...

Començarà, o no. Potser seguirem, que tampoc està malament. I farem el que podrem tranquil·lament. Que si no tot sembla encara més difícil i a vegades costa respirar. Tranquil·lament, que no passa res. Que tot torna a començar, però no cal que tot canviï de manera dràstica.

Tot torna a començar - Mishima

Lightning has struck

"Words are, in my not-so-humble opinion, our inexhaustible source of magic. Capable of both inflicting injury, and remedying it."


Albus Dumbledore, Harry Potter and the Deathly Hallows (II)

"Un dia"

Tots esperem Godot,
però segurament,
si algun dia arribés,
no el voldríem.

Buidar

Toca buidar estanteries, parets, calaixos...fer un esforç per llençar les coses que quasi no signifiquen res, i fer un esforç encara més gran per pensar on guardar totes les altres. Dins les caixes noves -i ben triades perquè durin i durin- hi han anat paraules, imatges i persones. Intento posar ordre. A les caixes utilitzades i temporals hi ha anat tot allò que de moment he de treure pel simple fet de que no es podia quedar on estava. Després, qui sap què tornarà a sortir i què es quedarà allà dins sent menjat per la pols. I ara queda una gota de suor i una mica de sang a un dit...però no passa res, tot està més buit i sona música.

Caricias de sal - Las Migas

Ser lliure

—Cuando alguien busca —dijo Siddhartha—, suele ocurrir que sus ojos sólo ven aquello que anda buscando, y ya no logra encontrar nada ni se vuelve receptivo a nada porque tiene un objetivo y se halla poseído por él. Buscar significa tener un objetivo. Pero encontrar significa ser libre, estar abierto, carecer de objetivos. 

Siddhartha, Hermann Hesse 

Somni d'una nit d'estiu

Porto un parell de dies pensant que avui farà un mes just que vaig tornar d’Estats Units. Amb tot plegat m’he oblidat de que, en realitat, ahir, va fer deu anys. Es va acabar Boston, o va començar Barcelona. Es pot mirar com vulguis.

Night has always pushed up day

Mumford and Sons - After the Storm

Farem petits salts

Als diaris ja apareix la secció d’estiu, el sol descansa sobre la pell i el vent avisa de la tempesta de tarda.

I potser escrivim les mateixes paraules sobre papers diferents.

Butxaques

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal

But I will hold on hope

The Cave - Mumford and Sons

De vida

Riuràs i ploraràs i sentiràs com en certs moments tot s’apropa i en altres el món es fa inabastable. I t’intentaràs agafar a on sigui, a on puguis, per tal de que tornis a veure aquell bri de llum. I tot serà fosc i després et podràs menjar el món i veuràs com tens mil mans al teu voltant, o cap. I tot, en certa manera, dependrà de tu; de la teva força, del teu optimisme, de la teva capacitat de voler veure el món, la vida, d’una manera en concret. I et costarà enfocar les estrelles, però hi seran. Com també la boira que et posarà límits i et crearà angoixa, o potser no. Però aquesta opacitat desapareixerà i apareixerà la lluna enmig d’un cel matinal. I et tiraran a la piscina amb roba i et prendràs un cafè amb llet amagant-te del món sense intentar entendre’l. I saltaràs amb música i et deixaràs anar i emportar per masses de gent, fins que t’asseguis per recuperar la respiració. I respiraràs. Perquè és la base de tot, no fotem.

Summer night

The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of though.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

The house was quiet and the world was calm - Wallace Stevens

Llora, en imperativo

Llora - Sílvia Pérez-Cruz

La abracé

Mucho más tarde, cuando ya estaba cogiendo el sueño, vi una silueta que se deslizaba en la salita comedor y, silente, se acercaba a mi sofá cama. Me tomó de la mano:
—Ven, ven conmigo —me ordenó.
—No puedo ni debo —le dije yo, levantándome y siguiéndola—. El doctor Pineau me lo ha prohibido. Por dos meses al menos, no puedo tocarte ni menos hacerte el amor. Y no te tocaré, ni te haré el amor, hasta que estés sanita. ¿Entendido?
Nos habíamos metido ya a su cama y ella se acurrucó contra mí y apoyó su cabeza en mi hombro. Sentí su cuerpo que era sólo hueso y pellejo y sus pequeños pies helados frotándose contra mis piernas y un escalofrío me corrió de la cabeza a los talones.
—No quiero que me hagas el amor —susurró, besándome en el cuello—. Quiero que me abraces, que me des calor y que me quites el miedo que siento. Me estoy muriendo de terror.

Travesuras de la niña mala, Mario Vargas Llosa

[Punto de lectura, 2008]

Allà dins

De vegades obro calaixos prohibits,
més sovint se m’obren tots sols.

Ja hem guanyat

Élena - Auguris

Mediterràniament

I quina llibertat, el mar.

Oh how we try

Perfecting how to put a game face on.

De tornada

Tinc la panxa intranquil•la, les cames encara em tremolen i a vegades el meu cor es dispara a velocitats massa altes. Aquesta nit he caminat el llarg carrer entre cases Gaudí, he tornat a entrar a Plaça Catalunya, i el carrer que sempre està ple tornava a estar buit. He saludat BARCINO i la majestuosa Catedral del Mar ha fet el mateix efecte. Les vies del tren estan al mateix lloc, i aquell carrer tan lleig l’he tornat a trobar bonic. Aquesta vegada, per això, hi havia una chispa del delesparaules que il•luminava el camí. I després, una flama.

Muntanya russa

L’adrenalina ha pujat, ha baixat, i ha tornat a pujar. A Gràcia encara hi ha gent tocant la guitarra, gent fent-se petons als bancs, i gent que demana un cigarret. Hi ha abraçades, mirades, i llàgrimes felices i tristes. Han modernitzat el carril bici del carrer Marina i la parada de metro de Ciutadella Vila Olímpica segueix sent blava. No com el bar de sota casa que ara és més vermell. Aquí hi ha tulipes i una habitació plena de dos mons. Hi ha gavines i no ocellets als arbres que fan piu-piu. Hi ha companyia i soledat. Aquesta nit he intercanviat el porxo de Lake per un esglaó d’Arquitecte Sert. I encara no he saludat el mar.

Ciutats germanes

From B



to B...

O me! O Life!

"...that the powerful play goes on and you may contribute a verse. What will your verse be?"

Dead Poets Society

Aquesta és potser la carta que mai t'enviaré.

Mentida num. 7

Se'm refreda la sang quan veig les càrregues policials, estic orgullosa dels dirigents del meu país, i no estic indignada.

Mentida num. 6

The winner takes it all.

Que no sap on va

El vent està bufant fort,
les estrelles s´han apagat,
pels carrers corre el sol,
i la gent amb els ulls tencats,
que no sap on va.


Per no dir res - Sopa de Cabra

Goodbye for now, Virginia

This is death, death, death, she noted in the margin of her mind; when illusion fails.

Between the Acts, Virginia Woolf

[Harcourt, 1970]

Mentida num. 5

Un Barça - Madrid aporta tranquil·litat interior.

Els mons

Avui jo estic bé i tu estàs trista i ell simpàtic i ella enfeinada i ell cansat i ella carinyosa i ell dubitatiu. I tots estem una mica callats en aquest món tan sorollós. Avui no cal cridar ni muntar grans espectacles, avui n’hi ha prou amb el silenci d’una mirada i el somriure d’un desconegut. Amb els mons de cadascú que, sense que ens adonem, no paren de saludar-se i d’acomiadar-se i de tornar-se a trobar. Corren lliures de la nostra consciència. I ens peguem i riem i ens insultem, ens fem un petó a l’ull i ens tanquem la porta als nassos. Ballem i ens donem l’esquena. Fem l’amor. Ara ell va cap a ella, jo vaig cap a ell, tu véns cap a mi, ella ve cap a tu. Després, potser, ell estarà amb ell, jo estaré amb ella, i tu estaràs amb ella. I amb tot això tu segueixes on estàs ara, igual que ell, ella i l’altre. I jo segueixo asseguda en aquesta cadira. No m'he mogut.

Mentida num. 4

Sant Jordi només es pot celebrar a Barcelona.

Mentida num. 3

El temps deixa les coses iguals.

Mentida num. 2

La tolerància guia la humanitat.

Mentida num. 1

Les relacions humanes són fàcils.

Contagi

Que la felicitat vagi de somriure en somriure,
i que travessi oceans...

Bernard

How then, does light return to the world after the eclipse of the sun? Miraculously. Frailly. In thin stripes. It hangs like a glass cage. It is a hoop to be fractured by a tiny jar. There is a spark there. Next moment a flush of dun. Then a vapour as if earth were breathing in and out, once, twice, for the first time. Then under the dullness some one walks with a green light. Then off twists a white wraith. The woods throb blue and green, and gradually the fields drink in red, gold, brown. Suddenly a river snatches a blue light. The earth absorbs colour like a sponge, slowly drinking water. It puts on weight; rounds itself; hangs pendent; settles and swings beneath our feet.

The Waves, Virginia Woolf

Si fos una poesia seria
més fàcil de recordar. Les paraules
sonarien precises, fluirien
malgrat el pas del temps. Les imatges
es mantindrien nítides, com el dia
que les vam crear. Damunt el paper
no es confondrien les respostes,
i totes les preguntes guardarien
el sentit original. No hi hauria
necessitat de repetició, i tot
simplement seria.

Vivint indeterminadament dins d'un món determinant

Estudiar i llegir Sartre m’ha portat a converses del passat, tant amb altra gent com amb mi mateixa. Crec que una de les coses que més valoro de la filosofia es la seva capacitat de ser universal i al mateix temps absolutament personal. Per què diferents persones estan més o menys d’acord amb diferents pensadors? O maneres de fer filosofia? Per què prefereixen aquests més que no pas aquells? És perquè uns tenen més raó que els altres? És perquè la lògica s’imposa per damunt de tot? O és perquè ens identifiquem amb les coses a partir de la manera, única i personal, en que pensem, sentim i, simplement, vivim?

…there is no given self to be true to; that our existence precedes our essence; and that we invent ourselves as we go along. This means we make our own identity in and through our free decisions and actions. Accordingly our ‘essence’ is nothing other than that which we choose to be. We are what we are – good, bad or indifferent – not because we were born like that, or created so by God, or t so by our environmental conditioning, genetic heritage, family upbringing or social and religious training, but because we made ourselves like that.

Sartre does not, of course, wish to deny that we choose within limits. He is the first to acknowledge that our existence is always situated in a concrete historical context. I do not choose to be born, nor do I choose my physical or biological condition, not what economic class or political state or national culture I am born into. But I do choose how to exist within the limitations of thee circumstances. (…) Man is what he makes of himself in spite of the conditioning influences of his factual circumstances.

(Sobre Jean-Paul Sartre dins el llibre) Modern Movements in European Philosophy, Richard Kearney

Lliure elecció

M'agrada pensar que hi ha el camí correcte, i que només he de trobar-lo i seguir-lo. Però la veritat és que hi ha tantes possiblitats, que fa por.

Rhoda

We launch out now over the precipice. Beneath us lie the lights of the herring fleet. The cliffs vanish. Rippling small, rippling grey, innumerable waves spread beneath us. I touch nothing. I see nothing. We may sink and settle on the waves. The sea will drum in my ears. The white petals will be darkened with sea water. They will float for a moment and then sink. Rolling me over the waves will shoulder me under. Everything falls in a tremendous shower, dissolving me.

The Waves, Virginia Woolf

Setanta anys

March 28, 1941

Dearest,

I feel certain that I am going mad again. I feel we can't go through another of those terrible times. And I shan't recover this time. I begin to hear voices, and I can't concentrate. So I am doing what seems the best thing to do. You have given me the greatest possible happiness. You have been in every way all that anyone could be. I don't think two people could have been happier 'til this terrible disease came. I can't fight any longer. I know that I am spoiling your life, that without me you could work. And you will I know. You see I can't even write this properly. I can't read. What I want to say is I owe all the happiness of my life to you. You have been entirely patient with me and incredibly good. I want to say that — everybody knows it. If anybody could have saved me it would have been you. Everything has gone from me but the certainty of your goodness. I can't go on spoiling your life any longer. I don't think two people could have been happier than we have been.

V.

The sun rose higher

Blue waves
Green waves
Faint black rim
Something green
Lump of emerald
Cave of pure green
White table-cloths
Gold wires
Green veined
White walls

(Petits detalls trets de) The Waves, Virgina Woolf

The sun had not yet risen

Grey cloth
White water
Glass green
White sediment
Flat bars of white, green, and yellow
Green surface
Red and yellow fibres
Grey sky
A million atoms of soft blue
Sea blazed gold
White blind
Blue fingerprint

(Petits detalls trets de) The Waves, Virgina Woolf

La Virginia parla

The history of men's oppostion to women's emancipation is more interesting perhaps than the story of that emancipation itself.

A Room of One's Own, Virginia Woolf

Carai quin salt!

Tu, saltador que saltes salts!

Tu, grimpador professional!

Tu, amic per sempre ambulant

que et defineixes pels teus salts!

Que fàcil tot!

Que bé que estàs!

En els teus ulls il·luminats

ja s’intueix la immensitat

de tot un món al teu abast


El gran salt - Manel

Les primeres paraules

Fa 6 anys vaig escriure el meu primer poema. Recordo on era quan vaig posar sobre el paper el primer vers. Es va obrir un món dins meu. El vaig escriure sense por. I també sense tècnica, sense pensar en el ritme, sense buscar la paraula més precisa. Potser no es pot considerar poesia. M'és ben igual. Després tot et ve el damunt i arriba un punt on ja ni t'atreveixes a posar-te davant d'un full en blanc amb la intenció de crear. Trobo a faltar aquella llibertat, la més important; la que em regalava a mi mateixa.

El so de l'amistat

Shhh, no parlis, tan sols escolta’m,
i si les meves paraules no t’arriben,
tranquil•la, no escoltis, tan sols mira’m.
Els meus ulls,
els veus brillants? Els veus grisos?
No pots veure la meva ràbia i la meva pena?
No pots veure la meva felicitat i la meva alegria?
Doncs tranquil•la, no em miris, tan sols abraça’m.
Amb la meva abraçada pots saber com em sento,
pots entendre el que t’estic demanant,
pots sentir el que t'estic dient.
Ara sí, contesta’m,
contesta’m amb el silenci de l’amistat,
tranquil•la, jo l’entendré.

Nocturn

Tantes pors entremig d'un crepuscle i un altre.

Feliu Formosa

Happiness

I remember one morning getting up at dawn...there was such a sense of possibility. You know that feeling? And I remember thinking to myself: so this is the beginning of happiness...this is where it starts...and of course there will always be more! It never occurred to me it wasn’t the beginning...it was happiness. It was the moment, right then.

Clarissa, The Hours (2002)

Poesia sota la neu

LA PRIMERA VEGADA QUE EM VAIG ADONAR QUE TOT EREN PRIMERES VEGADES LA PRIMERA VEGADA QUE VAIG VEURE L'ESPLÈNDIDA TEMPESTA DAMUNT LA VALL LA PRIMERA VEGADA QUE ET VAIG TRIAR I VAM CÓRRER A CAMP OBERT LA PRIMERA VEGADA QUE ET VAS ALÇAR I ET VAIG DISTINGIR A LA SALA FOSCA

Qué alegria, vivir
sintiéndose vivido.
P. Salinas

Fins a buidar-se en un moment de goig;
fins a saber que pot interpretar-se
dins un temps que no cal localitzar;
fins a sentir el plaer d'aquest buidar-se
en àmbits coneguts i repetits
sense que els canvis puguin entristir-nos
(buscar amb delit el lloc on el dolor
ja superat va singularitzar-se);
fins a sentir el sentit d'aquest buidar-se,
perquè un altre l'hi dóna. Sé que vull
sortir a buscar-me i no ho faig perquè algú
m'està vivint en uns actes que em plau
endevinar, i és això l'alegria.
Prendré el telèfon i sentiré un eco,
prendré el retrat i sentiré l'aroma
i la frescor del paisatge del fons,
provaré d'explicar per què una imatge
tan diferent de mi pot explicar-me,
i em reconeixeré tocant-te els llavis.

X (Del llibre Semblança) - Feliu Formosa

El que està passant per aquí

In Shift, U.S. Says Marriage Act Blocks Gay Rights

 

New York Times, February 23rd 2011
Charlie Savage, Sheryl Gay Stolberg

WASHINGTON — President Obama, in a striking legal and political shift, has determined that the Defense of Marriage Act — the 1996 law that bars federal recognition of same-sex marriages — is unconstitutional, and has directed the Justice Department to stop defending the law in court, the administration said Wednesday.

Attorney General Eric H. Holder Jr. announced the decision in a letter to members of Congress. In it, he said the administration was taking the extraordinary step of refusing to defend the law, despite having done so during Mr. Obama’s first two years in the White House.

“The president and I have concluded that classifications based on sexual orientation” should be subjected to a strict legal test intended to block unfair discrimination, Mr. Holder wrote. As a result, he said, a crucial provision of the Defense of Marriage Act “is unconstitutional.”

Conservatives denounced the shift, gay rights advocates hailed it as a watershed, and legal scholars said it could have far-reaching implications beyond the marriage law. For Mr. Obama, who opposes same-sex marriage but has said repeatedly that his views are “evolving,” there are political implications as well. Coming on the heels of his push for Congress to repeal the “don’t ask, don’t tell” law barring the military from allowing gay people to serve openly, the administration’s move seems likely to intensify the long-running cultural clash over same-sex marriage as the 2012 political campaign is heating up.

“This is a great step by the Obama administration and a tipping point for the gay rights movement that will have ripple effects in contexts beyond the Defense of Marriage Act,” said Anthony D. Romero, the executive director of the American Civil Liberties Union. “It will reach into issues of employment discrimination, family recognition and full equality rights for lesbian and gay people.”

But some conservatives questioned Mr. Obama’s timing and accused him of trying to change the subject from spending cuts to social causes. Others portrayed the Justice Department’s abandonment of the Defense of Marriage Act as an outrageous political move that was legally unjustified.

“It is a transparent attempt to shirk the department’s duty to defend the laws passed by Congress,” Representative Lamar Smith, the Texas Republican who is chairman of the House Judiciary Committee, said in a statement. “This is the real politicization of the Justice Department — when the personal views of the president override the government’s duty to defend the law of the land.”

While the issue at hand is whether gay couples in the eight states that already legally recognize same-sex marriage may be discriminated against by the federal government, the administration’s decision raised anew the more fundamental question of whether same-sex couples should have a right to marry.

Mr. Obama takes a nuanced position on same-sex marriage, and the White House was careful to say on Wednesday that his position on that issue — he favors civil unions — remains unchanged. Many advocates of same-sex marriage, though, perceived the administration’s new legal stance as a signal that Mr. Obama would soon embrace their cause.

Polls show the public is broadly supportive of equal rights for gay people — with the exception of the right to marry. Nearly 90 percent of Americans favor equality of opportunity in the workplace, and more than 60 percent favored overturning “don’t ask, don’t tell.” But the public remains evenly divided on same-sex marriage.

Tobias B. Wolff, a University of Pennsylvania law professor who has advised Mr. Obama on gay rights issues, said Wednesday’s decision may have bought the president some time with gay rights leaders, many of whom have been deeply critical of his position on the marriage issue.

“He has said that he has been struggling with the issue, and I think he has earned a certain benefit of the doubt,” Mr. Wolff said.

But the move also sharpened criticism of Mr. Obama from the right. Senator Charles E. Grassley, Republican of Iowa, said the shift was “clearly based more on politics than the law.”

While Mr. Obama has called for Congress to repeal the marriage law, in court his administration has supported the constitutional right of Congress to enact such a measure. But his legal team was forced to take a second look at the sustainability of that position because of two recent lawsuits challenging the statute. The Justice Department must file responses to both suits by March 11.

For technical reasons, it would have been far more difficult — both legally and politically — for the administration to keep arguing that the marriage law is constitutional in these new lawsuits. To assert that gay people do not qualify for extra legal protection against official discrimination, legal specialists say, the Justice Department would most likely have had to conclude that they have not been historically stigmatized and can change their orientation.

The development floored Edith S. Windsor, an 81-year-old widow who filed one of the two new lawsuits in New York. Ms. Windsor is seeking the return of about $360,000 in estate taxes she had to pay because the federal government did not recognize their marriage when her wife died two years ago. The couple married in Toronto.

“It’s almost overwhelming,” Ms. Windsor said in an interview. “I don’t know what it means in terms of what follows. But the very fact that the president and the Department of Justice are making such a statement is mind-blowing to anybody gay or anybody who is related to anybody gay. I think it removes a great deal of the stigma. It’s just great.” 

Altres articles interessants:

Topics New York Times: Same-Sex Marriage, Civil Unions, and Domestic Partnerships

L'oblit

Porque el recuerdo

es la pena de sí mismo.

P. Salinas

 
Si em busco en el record és per la pena
d'un oblit que em fa por quan alço els ulls
com aquell que es desperta a punt d'alba
(entre l'angoixa i les expectactives)
després de dorimir poc i sent les hores
properes de la nit que queda enrere
com un temps que costés de situar,
com un vers que busqués el món extern,
i busco altra vegada els teus ulls plens
de tot allò que pot fer-me divers
pels records sense pena. I aquest gest
és allò que la vida té de fàcil.
¿Se'm perden energies amagades
en aquest recordar que vol incloure
l'imaginar? ¿Hi ha pena en el futur
o bé el goig més sublim, el de l'ignot?
La música que torna a acompanyar-nos
és el marc de la variació,
com altres cops, que em vénen al record
i que eren diferents, com ho és la música.
Això em permet brindar-te un altre jo
sense pena de mi. Em reconcilio
amb la música, amb tu, amb el vers, amb mi.

III (Del llibre Semblança) - Feliu Formosa

Fotografia

Once upon a time we felt on top of the world.

El secret

For the secret of man's being is not only to live but to have something to live for.

The Brothers Karamazov (The Grand Inquisitor), Fiodor Dostoievski

Amor i independència

Through her half-closed eyelids she watched Terence lying back in his chair, and she smiled as she saw how big his mouth was, and his chin so small, and his nose curved like a switchback with a knob at the end. Naturally, looking like that he was lazy, and ambitious, and full of moods and faults. She remembered their quarrels, and in particular how they had been quarrelling about Helen that very afternoon, and she thought how often they would quarrel in the thirty, or forty, or fifty years in which they would be living in the same house together, catching trains together, and getting annoyed because they were so different. But all this was superficial, and had nothing to do with the life that went on beneath the eyes and the mouth and the chin, for that life was independent of her, and independent of everything else. So too, although she was going to marry him and live with him for thirty, or forty, or fifty years, and to quarrel, and to be so close to him, she was independent of him; she was independent of everything else. Nevertheless, as St. John said, it was love that made her understand this, for she had never felt this independence, this calm, and this certainty until she fell in love with him, and perhaps this too was love. She wanted nothing else.

The Voyage Out, Virginia Woolf

Voluntat de poder

Poder sobre què?

Lectures existencialistes

According to Sartre, existentialists believe that we are all forced to sit for the final exam, “What does it mean to be a human being?” We answer this parent question of life in the ink of our choices and actions. Now, Kierkegaard, Gabriel Marcel, Miguel de Unamuno y Jugo, and other non-atheist existentialists would disagree with Sartre’s claim that there is no underlying plan in our lives, but all the existentialists concur that it is through our choices that we become who we are.

Basic writings of existentialism, Gordon Marino 

Tot comença

http://unremembering.blogspot.com/

...i delesparaules no para.

delessensacions

Aniré al bar de baix, m’asseuré a la terrassa i em demanaré un cafè amb llet que em costarà un dineral. Però no passa res, perquè el primer glop i la posterior calada del piti em sentiran com qualsevol altre diumenge senzill i lleuger.

El món en un cafè - 4t1a

Quin dia és?

La decisió de marxar a estudiar a Boston es va basar en un instint. No era qüestió de marxar a fora, era qüestió de tornar a allà. Perquè és això, un trajecte de tornada, un welcome back a no sé ben bé on. Què tenen a veure els 11 anys amb els 21? Què són 6 mesos comparats amb 7 anys? Com veuré el meu passat des del present? I com sabré viure en el futur del meu passat? No ho sé, ni m’importa saber-ho en aquests moments. Ara, més que mai, Boston és res. No sé què esdevindrà, què em donarà ni què li podré trobar jo...És una aventura dels quals no espero res, per poder-ho absorbir tot. I és ben estrany, perquè jo sempre he esperat, jo sempre he desitjat, jo sempre m’he il•lusionat...i ara, està allà, més a prop del que jo em puc arribar a imaginar, i no sóc capaç d’entrar-hi com estic acostumada a fer amb les coses...resto passiva, com si fos una onada on em vull submergir, però en lloc d’anar-la a buscar mar endins, l’espero a la costa.