Els mons

Avui jo estic bé i tu estàs trista i ell simpàtic i ella enfeinada i ell cansat i ella carinyosa i ell dubitatiu. I tots estem una mica callats en aquest món tan sorollós. Avui no cal cridar ni muntar grans espectacles, avui n’hi ha prou amb el silenci d’una mirada i el somriure d’un desconegut. Amb els mons de cadascú que, sense que ens adonem, no paren de saludar-se i d’acomiadar-se i de tornar-se a trobar. Corren lliures de la nostra consciència. I ens peguem i riem i ens insultem, ens fem un petó a l’ull i ens tanquem la porta als nassos. Ballem i ens donem l’esquena. Fem l’amor. Ara ell va cap a ella, jo vaig cap a ell, tu véns cap a mi, ella ve cap a tu. Després, potser, ell estarà amb ell, jo estaré amb ella, i tu estaràs amb ella. I amb tot això tu segueixes on estàs ara, igual que ell, ella i l’altre. I jo segueixo asseguda en aquesta cadira. No m'he mogut.

Mentida num. 4

Sant Jordi només es pot celebrar a Barcelona.

Mentida num. 3

El temps deixa les coses iguals.

Mentida num. 2

La tolerància guia la humanitat.

Mentida num. 1

Les relacions humanes són fàcils.

Contagi

Que la felicitat vagi de somriure en somriure,
i que travessi oceans...

Bernard

How then, does light return to the world after the eclipse of the sun? Miraculously. Frailly. In thin stripes. It hangs like a glass cage. It is a hoop to be fractured by a tiny jar. There is a spark there. Next moment a flush of dun. Then a vapour as if earth were breathing in and out, once, twice, for the first time. Then under the dullness some one walks with a green light. Then off twists a white wraith. The woods throb blue and green, and gradually the fields drink in red, gold, brown. Suddenly a river snatches a blue light. The earth absorbs colour like a sponge, slowly drinking water. It puts on weight; rounds itself; hangs pendent; settles and swings beneath our feet.

The Waves, Virginia Woolf

Si fos una poesia seria
més fàcil de recordar. Les paraules
sonarien precises, fluirien
malgrat el pas del temps. Les imatges
es mantindrien nítides, com el dia
que les vam crear. Damunt el paper
no es confondrien les respostes,
i totes les preguntes guardarien
el sentit original. No hi hauria
necessitat de repetició, i tot
simplement seria.

Vivint indeterminadament dins d'un món determinant

Estudiar i llegir Sartre m’ha portat a converses del passat, tant amb altra gent com amb mi mateixa. Crec que una de les coses que més valoro de la filosofia es la seva capacitat de ser universal i al mateix temps absolutament personal. Per què diferents persones estan més o menys d’acord amb diferents pensadors? O maneres de fer filosofia? Per què prefereixen aquests més que no pas aquells? És perquè uns tenen més raó que els altres? És perquè la lògica s’imposa per damunt de tot? O és perquè ens identifiquem amb les coses a partir de la manera, única i personal, en que pensem, sentim i, simplement, vivim?

…there is no given self to be true to; that our existence precedes our essence; and that we invent ourselves as we go along. This means we make our own identity in and through our free decisions and actions. Accordingly our ‘essence’ is nothing other than that which we choose to be. We are what we are – good, bad or indifferent – not because we were born like that, or created so by God, or t so by our environmental conditioning, genetic heritage, family upbringing or social and religious training, but because we made ourselves like that.

Sartre does not, of course, wish to deny that we choose within limits. He is the first to acknowledge that our existence is always situated in a concrete historical context. I do not choose to be born, nor do I choose my physical or biological condition, not what economic class or political state or national culture I am born into. But I do choose how to exist within the limitations of thee circumstances. (…) Man is what he makes of himself in spite of the conditioning influences of his factual circumstances.

(Sobre Jean-Paul Sartre dins el llibre) Modern Movements in European Philosophy, Richard Kearney

Lliure elecció

M'agrada pensar que hi ha el camí correcte, i que només he de trobar-lo i seguir-lo. Però la veritat és que hi ha tantes possiblitats, que fa por.