Em faré l'adormida

Mires el calendari i ja ha passat un altre mes; entre ràpid i lent, gris i taronja, despert i adormit. La calor ja ha fet passes cap a l'amagatall i han començat les llargues nits de pluja; de mirar d'en tant en tant per la finestra i comparar si cau més o menys forta que uns minuts abans. I no t’ha deixat dormir, perquè cada gota t’esquitxava amb una paraula, amb un poema, amb un granate…fins a formar l’onada de tardor que finalment et diria bona nit. I quants bona nits xiuxiuejats i escrits i cantats i, fins i tot, inexistents. I m’agafaré, en la mesura del que pugui, a l’aigua i a les olors i a la llum d’un fanal i a les fulles i al paper. D’enfora a endins i d’endins cap enfora. Que, si no, no acaba quedant res. I avui no plou però tornarà a venir l'onada i jo em faré l'adormida per tal de que no se'n vagi.

Paraules breus (II)

Tornar a recórrer els nius de les il·lusions.

48 (Immediacions, I)

Ara és hora d'aprendre a desaprendre.

12 (Immediacions, II)

Feliu Formosa

Esperes i esperances

Batre's a cops de puny
Contra la confusió

Treure com un granet
D'or una mica d'art
De muntanyes de fang

Ignorar fins a quin
Punt es podria ser
Un mateix i gaudir-ne

Guardar per al demà
El caliu del contacte
En viatges nocturns

Detectar el pas dels anys
En cada retrobada
I esforçar-se a ignorar-ho

Esperar no se sap
Encara ben bé què

Espera - Feliu Formosa (Per a Àngel Carmona, home de teatre)

Per obrir...

...i, si vols, també per tancar.

Si és que hi ha alguna diferència...

La clau - Joan Brossa

Paraules breus (I)

Tardor i carrers del barri. Reposen les paraules.

62 (Immediacions, I)

Camino a la recerca del racó fet per mi.

124 (Immediacions, I)

Feliu Formosa

L'eterna cançó no compresa

―Ahora echaremos una siesta —dijo Schultze.
—¿Otra?—
―Sí; yo por lo menos, sí.
Se tendieron en el mismo sitio, y como la reverberación del cielo era grande, se echaron el ala de los sombreros sobre los ojos.
—No es natural dormir tanto ―murmuró Ossorio.
—No importa ―replicó el alemán con voz confusa—. Yo no sé por qué hablan todos los filósofos de que hay que obrar conforme a la naturaleza.
―¡Pchs! —murmuró Ossorio―; yo creo que será para que el mundo, los hombres, las cosas, evolucionen progresivamente.
—Y ese progreso, ¿para qué? ¿Qué objeto tiene? Mire usted qué nube más hermosa ―dijo interrumpiéndose el alemán—; es digna de Júpiter.
Hubo un momento de silencio.
―¿Decía usted —preguntó Ossorio― que para qué servía el progreso?
—Sí; tiene usted buena memoria. Es indudable que el mundo ha de desaparecer; por lo menos en su calidad de mundo. Sí; su materia no desaparecerá, cambiará de forma. Algunos de nuestros alemanes optimistas creen que como la materia evoluciona, asciende y se purifica, y como esta materia no se ha de perder podrá utilizarse por seres de otro mundo, después de la desaparición de la Tierra. Pero, ¿y si el mundo en donde se aprovecha esta materia está tan adelantado, que lo más alto y refinado de la materia terrestre, el pensamiento de hombres como Shakespeare o Goethe, no sirve más que para mover molinos de chocolate?
―A mí todo esto me produce miedo; cuando pienso en las cosas desconocidas, en la fuerza que hay en una planta de éstas, me entra verdadero horror, como si me faltara el suelo para poner los pies.
—No parece usted español ―dijo el alemán—; los españoles han resuelto todos sus problemas metafísicos y morales que nos preocupan a nosotros, los el Norte, en el fondo mucho menos civilizados que ustedes. Los han resuelto, negándolos; es la única manera de resolverlos.
―Yo no los he resuelto —murmuró Ossorio―. Cada día tengo motivos nuevos de horror; mi cabeza es una guarida de pensamientos vagos, que no sé de dónde brotan.
—Para esa misticidad —repuso Schultze―, el mejor remedio es el ejercicio. Yo tuve una sobreexcitación nerviosa, y me la curé andando mucho y leyendo a Nietzsche. ¿Lo conoce usted?
—No. He oído decir que su doctrina es la glorificación del egoísmo.
―¡Cómo se engaña usted, amigo! Crea usted que es difícil de representarse un hombre de naturaleza más ética que él; dificilísimo hallar un hombre más puro y delicado, más irreprochable en su conducta. Es un mártir.
―Al oírle a usted, se diría que es Budha o que es Cristo.
—¡Oh! No compare usted a Nietzsche con esos miserables que produjeron la decadencia de la humanidad.
Fernando se incorporó para mirar al alemán, vio con asombro que hablaba en serio, y volvió a tenderse en el suelo.
Comenzó a anochecer; el viento silbaba dulcemente por entre los árboles. Un perfume acre, adusto, se desprendía de los arrayanes y de los cipreses; no piaban los pájaros, ni cacareaban los gallos... y seguía cantando la fuente, invariable y monótona, su eterna canción no comprendida...

Camino de perfección, Pío Baroja 

Quan arribi de debò

Plou, i poc més podria fer l’octubre per demostar que, definitivament, ja és aquí. Pel carrer veig abrics i jerseis, mocadors i fins i tot alguna bufanda. La gent demana klínex a aquells que saben que sempre en porten, i molts estem una mica malalts entre mals de coll, mocs i tos. Al despertar puc veure per la finestra com la llum incendia les fulles que saben com disfressar-se de tardor tot i semblar estar mortes durant tot l’any. Està tot tenyit de taronjes, marrons i ocres, fins i tot els verds que encara resisteixen. Certament, no podria ser més octubre. O potser sí. L’edredón em podria tapar a les nits i les castanyes podrien estar coent-se al forn després de sopar...però això ja depèn de mi.

Cau la tardor

l(a

le
af
fa
ll

s)
one
l

iness

e.e. cummings

Inventari

Que em són impossibles de guardar en el fons d'un calaix.

Réquiem por el papel

Article del diari El Pais: Réquiem por el papel, Jorge Volpi (15.10.2011):

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Requiem/papel/elpepiopi/20111015elpepiopi_12/Tes

I per qui no el vulgui llegir sencer, algunes cites que donen una idea general de l'article: 

¿Cómo alguien podría siquiera sugerir que su labor se ha vuelto obsoleta? ¿Que, más pronto que tarde, su noble profesión se volverá una rareza antes de desaparecer? ¿Que en pocos años su arte se despeñará en el olvido? Los monjes no pueden estar equivocados: han copiado manuscritos durante siglos. Imposible imaginar que estos vayan a desaparecer de la noche a la mañana por culpa de un diabólico artefacto. ¡No! En el peor de los casos, los manuscritos y los nuevos libros en papel habrán de convivir todavía por decenios. 

Los argumentos de estos simpáticos copistas de las postrimerías del siglo XV apenas se diferencian de los esgrimidos por decenas de profesionales de la industria del libro en español en nuestros días. Frente a la nueva amenaza tecnológica, mantienen la tozudez de sus antepasados, incapaces de asumir que la aparición del libro electrónico no representa un mero cambio de soporte, sino una transformación radical de todas las prácticas asociadas con la lectura y la transmisión del conocimiento. Si atendemos a la historia, una cosa es segura: quienes se nieguen a reconocer esta revolución, terminarán extinguiéndose como aquellos dulces monjes.

Sin duda quedarán unos cuantos nostálgicos que continuarán acumulando libros-de-papel -al lado de sus añosos VHS y LP-, como seguramente algunos coleccionistas en el siglo XVII seguían atesorando pergaminos. Pero la mayoría se decantará por lo más simple y transportable: la biblioteca virtual.

Pero, si se llegan a adecuar precios competitivos, con materiales adicionales y garantías de calidad, la venta online terminará por definir su lugar entre los consumidores (como la música).
En español casi no se consiguen textos electrónicos. Así es, pero si entre nuestros profesionales prevalece el sentido común en vez de la nostalgia, esto se modificará en muy poco tiempo.

La regla básica de la evolución darwiniana se aplicará sin contemplaciones: quien no se adapte al nuevo ambiente digital, perecerá sin remedio.
Las librerías físicas desaparecerán. Este es el punto que más escandaliza a los nostálgicos. ¿Cómo imaginar un mundo sin esos maravillosos espacios donde nació la modernidad?

Réquiem por el papel és un article de l’escriptor mexicà Jorge Volpi, on es compara l’aparició actual del llibre electrònic amb l’aparició de l’impremta en el segle XV. Seguint amb aquesta analogia, els llibres d’avui en dia farien el rol dels manuscrits de segles enrere, minuciosament copiats pels monjos que equivaldrien als editors actuals. Volpi expressa tots els peròs que hi troben els “nostálgicos del libro-de-papel”, i els contra argumenta amb la seguretat que només és qüestió de temps de que tots ens adonem que és el millor per la cultura i que, per tant, desapareguin els llibres de paper completament. 

Jo em considero una d’aquestes persones nostàlgiques; no concebo passejar pel carrer i no passar per davant de cap llibreria, entrar a una biblioteca i no passar-me una llarga estona buscant un llibre que sembli que hagi desaparegut de la faç de la terra, estar fent un treball i no tenir quatre llibres oberts, tots marcats amb post-its i subratllats amb llapis. Tot això és poc pràctic, no? És a dir, per què necessitem llibreries si el llibre electrònic “ofrece el mejor de los mundos possibles: el acceso imediato al texto que se busca a través de una tienda online”? Per què perdre el temps a les biblioteques amb llibres de paper si en les de llibres electrònics serà tan fàcil com buscar un arxiu en un ordinador? O per què marcar els llibres quan tindrem la possibilitat de “encontrar de inmediato una palabra, personaje o anècdota”? Per què? Doncs perquè són detalls que, a alguns, ens fan la vida més bonica. Així de simple. Igual que alguns prefereixen buscar a l’enciclopèdia del prestatge abans que a la wikipèdia, o aquells que prefereixen enviar una carta abans que un e-mail. Tinc una amiga que preferia fer els plànols de l’assignatura de projectes a mà més que no pas amb ordinador. Potser trigava més, potser era més difícil fer marxa enrere, però mira: també gaudia més.

No estic en contra del llibre electrònic, de fet entenc que té avantatges: no pesa, pots portar més d’un llibre al mateix temps, serà més econòmic, es difondrà més...sí, tot em sembla molt bé. Jo del que em queixo és que es valori tant una cosa com la immediatesa, quan és precisament aquesta la que ens ha convertit en éssers impacients que només volem més, més i més. I ara és el llibre electrònic com en el seu temps ho va ser internet i el mòbil (per parlar de tecnologies recents) fins que arribem a un punt on el sistema operatiu de les Blackberries falla i durant quatre dies la gent es torna boja. Però després tots paguem una bona quantitat de diners per anar de vacances i “desconnectar” del món. Valorem la tranquil·litat, la privacitat, el temps...i en canvi ens omplim la vida amb elements que ens neguen aquestes coses. Caiem, a més a més, en l'error de pensar que ens seria impossible viure sense tot el que tenim. 

Ei, que jo sóc la primera que té compte de Facebook, que té milers de cançons en un aparell minúscul i que, per exemple, escriu en aquest bloc. I entenc que el món en que vivim ara no era concebible fa 500, 300 o 100 anys, i que segurament a nosaltres ens és impossible imaginar el que hi haurà segles més enllà. Progressem; hi ha avenços tecnològics, científics, intel•lectuals...i en principi tot hauria de ser pel bé dels éssers humans. Però no hi ha coses que ens fan la vida més fàcil, més pràctica, més senzilla, però també menys feliç? O és que ara no concebem la felicitat sense la proximitat d'aquests adjectius? Fins a quin punt ens movem cap endavant i no cap enrere en els aspectes més humans? Fins a quin punt creix la tecnologia a base d’anar-nos devorant a nosaltres? 

El problema no és la defensa del llibre electrònic, sinó el fet de que sembla que aquells que sentim pena al pensar en la desaparició del llibre de paper siguem retrògrades i nostàlgics, incapaços de pensar fredament amb les coses bones que aportaria el canvi. Jo veig el que aportaria de bo, però penso que aquest bo és entès dins d'un context en que valorem certes coses sense qüestionar si aquests valors realment ens fan bé o malament. No li trobo res de dolent, per molt que potser es concebi com a menys pràctic, voler tenir un llibre de paper a les mans. Hi ha gent que valorarà tenir 100 llibres en un aparell portàtil, i gent que valorarà tenir-ne 100 en una prestatgeria de casa (i no precisament per “presumir una caja de cartón”). I molts li podríem trobar el valor en les dues coses. Que no és factible una combinació? Doncs segurament sí que s’acabarà imposant el producte més innovador i pràctic. I tots aquests que haguem conviscut a prop del llibre de paper haurem de superar l’enyorança de que ja no hi sigui, i canviar la manera en que, ara per ara, concebem el llibre. Després vindran les generacions que naixeran amb el nou producte establert, igual que jo vaig néixer amb l’ordinador i no amb la màquina d’escriure. I aquestes generacions només sabran tot el que han guanyat, i se’ls hi farà impossible creure que algú ha pogut llegir mai d’una manera diferent. En canvi, no sabran mai tot el que s’han perdut. Perquè anem perdent moltes coses a causa dels valors que avui en dia regnen la nostra societat, i segur que en perdrem moltes més.

Mapa vital

No em segueixis, ombra, que et perdràs.

Trobades

Avui he anat a buscar la tardor,
i l'he trobat en solitud.

I no em podré tapar

Avui potser dormo amb el cap on van els peus i amb els peus on va el cap.
A vegades va bé canviar de perspectiva.

I wander, wandering all around

Jo també estic cansada de tenir por.


Bright Young Thing - Albert Hammond Jr.

Ben oberta

Crido perquè, ara per ara, el silenci m'és insuportable. I no passa res.

Potser sí que existeixen

Ens endinsem en l'octubre, i a mi també m'apareixen fantasmes.


Into My Arms - Nick Cave

Llum de gùardia, escrita per Julio Manrique i Sergi Pompermayer, dirigida per Julio Manrique (Teatre Romea)

Matins

Em despertaré,
miraré cap amunt i,
malgrat les parpelles enganxades,
serà blau.

Lonesome tune

Where no one can compare to the heroes you create in your head, not even yourself...

But answer me this...tell me, who wins?



The Empress' Womb - Maika Makovski