Paraules breus (IV)

M'agrada que els fanals lluitin contra el capvespre.

85 (Immediacions, I)

Tallar d'un cop el nus de la tristesa.

112 (Immediacions, II)

Feliu Formosa

Mentida num. 10

No trobaré a faltar el novembre.

Mentida num. 9

La vida té introducció, nus i desenllaç.

Tictac, tactac...

La estoy viendo igual que ella me ve; para que mi imagen se recomponga y no se le lleve la resaca, necesito pedir hospitalidad a aquel corazón impaciente e insomne, es decir, a mi propio corazón. Reparo con asombro a que es el mismo, me palpo el pecho, ahí está, sigue latiendo en el mismo sitio, sincronizando con los pulsos y las sienes, lo comprueba voluptuosamente; no creo que el corazón aumente mucho de tamaño, tiene trastornos incógnitos, dicen que el humo del tabaco lo afecta y empaña igual que la sobrecarga de emociones, pero eso ¿quién lo ve?, son mudanzas sutiles que se producen a hurtadillas, nuestro crecimiento era más visible, se acusaba en que de un año a otro había que bajar el jaretón de los vestidos o en que empezaban a apretarnos los zapatos del invierno anterior, pero yo creo que el corazón no crece, simplemente cuando se para, se paró, lo importante es que se pare; a veces, los médicos te enseñan gráficas que corresponden a su extravagante caminar en cuyas crestas descifran ellos un abstruso destino, igual que si leyeran las rayas de la mano —<<Tiene usted un corazón muy bueno>>—, y uno se queda maravillado de que tengan algo que ver esos perfiles con nuestras ansiedades, decepciones y entusiasmos. (…) ¡cuánto se ha hablado del corazón!, pero qué pocas veces, en cambio, nos paramos a rendirle homenaje verdadero, a pensar que es él solo quien corre con todos los riesgos y nos mantiene en vida ahí aguantando, hermano, como un buen timonel, qué valiente, qué humilde y qué desconocido, sin cesar en tu brega desde entonces, tictac, tactac.

El cuarto de atrás, Carmen Martín Gaite

[Siruela, 2010]

La primera forma de la fe

Nosaltres triem si d'aquesta espelma en diem llum o no.

Autoretrat

Almost Everything - Wakey! Wakey!

Allò que se'n va volant

Escriuria frases en avions de paper (primer hauria d’aprendre a fer-ne, per cert) i els llençaria per tot arreu. No, no com el nen de Los amantes del círculo polar, on hi escriu “la gran pregunta del amor”. No tinc cap intenció d’imitar-lo ni cap intenció de saber realment quina és aquesta pregunta. Jo simplement escriuria sobre les poques coses que sé o que em sembla saber, d’una manera sintètica, oberta, sense pretendre fer cap constatació ferma i inalterable. Parlaria d’ella, d’elles, d’ells, de mi sense embuts. D’aquell lloc on he estat tantes vegades i d’aquell altre que encara no he trepitjat. Escriuria versos que tinc el cap i idees que no sé si vénen d’un somni, d’un llibre o d’una conversa. I sí, els somnis, tant els bons com els dolents, també hi serien. Els moments viscuts, els tresors perduts, els oblidats, tot. Sense pensar, sense saber fins a qui volaran i sense importar-me si seran llegits o no. I que caiguin contra el terra, el mar, contra mans i pells de tots els colors. Que tornin fins a mi, si volen, i que em facin perdre l’equilibri les mateixes paraules que fa poc m'havia atrevit a escriure sobre un avió de paper.

Paper Aeroplane - Angus & Julia Stone

El vertigen

Sento pluja,

gotes fredes,

sobre el cabell

rinxolat.

La nit fa olor de castanyes

No sents l'eco

com ressona

vora l'arbre

despullat?

Escolto

Hi ha veus dins el silenci de la tardor...

Intenses espurnes

Són bombolles de so
Que esclaten en el buit

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes

Són intenses espurnes
D'una tendresa inèdita

Són precs que condueixen
A una puresa estranya

Són notes que procuren
Ser alguna cosa més

Són crides a un futur
De possible harmonia

Da camera  - Feliu Formosa Quartet per a corda (1905) Anton Webern

Vinga, Sílvia...

Mi mejor canción - Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina

I res més

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.

Fragment de La voz a ti debida - Pedro Salinas

Diumengejar

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Darrere el vidre - Feliu Formosa

Si la caiguda o el vertigen

Plou, i jo no sóc impermeable.


L'ombra feixuga - Mishima

I acabo fent tard a la feina

Les maletes ja estan plenes i l’avió m’espera però jo encara sóc a l’habitació perquè no ho he pogut recollir tot encara. I sí, ho he tornat a deixar tot per l’últim moment però aquest cop no ha estat culpa meva perquè juraria que no sabia que em traslladava. No. I sembla que ja no falti res però aixeco els ulls i tornen a aparèixer més i més coses; que si roba i papers i necessers i fotos i pòsters i pam! Ja està. Em canvio la samarreta, me’n poso una de ben vermella, agafo les maletes, faig una última ullada...i no puc marxar. Perquè m’havia oblidat, o pensava que ja els havia enviat oceà enllà. A la prestatgeria queden tots els llibres. I quin desastre i a la maleta no hi cap ni una agulla i estic asseguda a l’avió. Però he trobat el paraigües que ningú es creia que tenia. I l'he obert. Sí, és aquell paraigües però molt més gran i està malmès i ja no em cobreix de la pluja.

Es desperta un nou dia (Paraules breus III)

No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

89 (Immediacions, I)

La ciutat que t'envolta, i jo per penetrar-hi.

29 (Immediacions , I)

Feliu Formosa