Es tanca el 2011

Haurem d’agafar una llarga novel•la que ens faci companyia. Haurem de trobar aquella cançó que ens renovi el dia. Haurem d’omplir el vas d’aigua per quan ens agafi set a mitja nit. Haurem de posar-nos el barnús després de la dutxa. Haurem de mirar aquella foto de quan érem petits i reconèixer-hi la mirada. Haurem de pintar noves habitacions. Haurem d’arxivar apunts. Haurem de deixar la pena més arraconada. Haurem de fer més espai on ja no hi cap ni una agulla. Haurem de voler, sense la necessitat de saber ben bé el què. Haurem de confiar. Haurem d’utilitzar les paraules pel bé. Haurem de deixar de creure en el bé i el mal com a categories imposades. Haurem de crear noves mirades pròpies. Haurem d’intentar de deixar de tenir por. Haurem de buscar la manera de créixer. Haurem d'estimar-nos, sobretot. Haurem de permetre’ns sentir i ser, sense més.

Mentida num. 12

És fàcil distingir passat, present i futur.

Música i escudella

Trobarem veus
que ens omplin
la soledat
desitjada.

Vestida de nit - Sílvia Peréz-Cruz (amb el seu pare, Càstor Pérez, autor de la cançó)

Tornaran noves tardors

Pensa en la ferotge rapidesa
amb què una estació desplaça l'anterior,
l'arracona sense pietat en un forat llunyà de l'univers,
la fa desaparèixer, l'anorrea,
i ho fa del tot aliena a la seva pròpia fugacitat,
a la seva radical vulnerabilitat,
als seus preestablerts, indefugibles,
i terrorírifcs límits personals.

Lògica de les estacions - Francesc Josep Vélez (L'essència de la pols)

Figuretes

Jo també vull aprendre a jugar amb les cent mil figures del joc de la vida.

Els llops i les festes

L'esdeveniment d'una festa, l'embriaguesa de la gent de la festa, el secret de la pèrdua de la individualitat dins la multitud, de la unió mystica de l'alegria. (...) Ja no n'hi havia, de pensaments. Jo surava, perdut, en el brogit embriagador del ball, colpit per olors, notes, sospirs, mots, saludat per ulls estranys, encès, voltat de cares, llavis, galtes, braços, pits, genolls estranys, llançat ací i allà per la música com una ona rítmica.

El llop estepari, Hermann Hesse

[labutxaca, 2010]

Parlar amb el coixí

Que la veu no veurà la llum?

Que les llàgrimes només són nocturnes?

El record que no has cridat

Ara una brisa et fa estremir,
i un raig de llum travessa els arbres,
l'hivern és llarg i el sol tan pàlid,
"abriga't més si has de sortir".

Oscil·lar entre innombrables dualitats

Així, l’home que s’avança i obre la imaginària unitat del jo a una duplicitat és gairebé un geni, almenys, una excepció poc corrent i interessant. Ni el jo més ingenu no és una unitat, sinó un món dels més complexos, un petit univers estrellat, un caos de formes, de graduacions i situacions, d’herències i possibilitats. La tendència individual a considerar el propi caos com una unitat i parlar del jo com d’un fenomen senzill, ben conformat i delimitat, aquest engany tan corrent sembla que és una necessitat per a tot home (fins per al millor), una exigència vital com respirar i menjar. (…) És clar que el pit, el cos, sempre és un; les ànimes que hi viuen, en canvi, no són dues, ni cinc, són innombrables.

El llop estepari, Hermann Hesse

[labutxaca, 2010]

Lectures del no-res

A veces tengo la sensación de que nada de lo que sucede sucede, porque nada sucede sin interrupción, nada perdura ni persevera ni se recuerda incesantemente, y hasta la más monótona y rutinaria de las existencias se va anulando y negando a sí misma en su aparente repetición hasta que nada es nada ni nadie es nadie que fueran antes, y la débil rueda del mundo es empujada por desmemoriados que oyen y ven y saben lo que no se dice ni tiene lugar ni es cognoscible ni comprobable. Lo que se da es idéntico a lo que no se da, lo que descartamos o dejamos pasar idéntico a lo que tomamos y asimos, lo que experimentamos idéntico a lo que no probamos, y sin embargo nos va la vida y se nos va la vida en escoger y rechazar y seleccionar, en trazar una línea que separe esas cosas que son idénticas y haga de nuestra historia una historia única que recordemos y pueda contarse. Volcamos toda nuestra inteligencia y nuestros sentidos y nuestro afán en la tarea de discernir lo que será nivelado, o ya lo está, y por eso estamos llenos de arrepentimientos y de ocasiones perdidas, de confirmaciones y reafirmaciones y ocasiones aprovechadas, cuando lo cierto es que nada se afirma y todo se va perdiendo. O es que acaso nunca hubo nada. 

Corazón tan blanco, Javier Marías

Saber que no sabem i que s'oblida

allò que se sabia,

saber que els ulls t'enganyen,

que la brúixola es perd,

que allò que no existeix també s'amaga,

i que les mans no encerten a atènyer el necessari,

saber que tot és riu i que el no-res

navega com un príncep,

sabent molt bé que no sap cap on va. 

Epistemologies - Francesc Josep Vélez (L'essència de la pols)

Totes les veus

Not I, Samuel Beckett

To think so brainsickly of things... 

Macbeth, William Shakespeare

L'atzar de vida o mort

Los pasos que uno da una noche al azar y sin consecuencia acaban llevando a una situación irremediable al cabo del tiempo o del futuro abstracto, y ante esa situación llegada nos preguntamos a veces con ilusión incrédula: “¿Y si no hubiera entrado en ese bar? ¿Y si no hubiera acudido a esa fiesta? ¿Y si no hubiera respondido al teléfono un martes? ¿Y si no hubiera aceptado el trabajo aquel lunes?”. Nos lo preguntamos ingenuamente, creyendo por un instante (por sólo un instante) que en ese caso no habríamos conocido a Luisa y no estaríamos al borde de una situación irremediable y lógica, que justamente por serlo ya no podemos saber si queremos o nos aterra, no podemos saber si queremos lo que nos pareció que queríamos hasta hoy mismo. Pero siempre conocemos a Luisa, es ingenuo preguntarse nada porque todo es así, nacer depende de un movimiento azaroso, una frase pronunciada por un desconocido en el otro extremo del mundo, un interpretado gesto, una mano en el hombro y un susurro que pudo no ser susurrado. Cada paso dado y cada palabra dicha por cualquier persona en cualquier circunstancia (en la vacilación o el convencimiento, en la sinceridad o el engaño) tiene repercusiones inimaginables que afectan a quien no nos conoce ni lo pretende, a quien no ha nacido o ignora que podrá padecernos, y se convierten literalmente en un asunto de vida o muerte, tantas vidas y muertes tienen su enigmático origen en lo que nadie advierte ni nadie recuerda...

Corazón tan blanco, Javier Marías 

 [Debolsillo, 2006]

Mentida num. 11

Ja és Nadal i a Barcelona pengen les llums amb un gust exquisit.