Lleugeresa

No m’angoixa que la lluna faci el que li dóna la gana. Si un dia vol aparèixer a les tres del migdia i un altre a les set de la tarda és ben lliure de fer-ho. Si se’n vol anar al cap de cinc hores o al cap de set, que ho faci. Nosaltres ja la trobarem, sempre l’acabem trobant. I si les nits ens deixen sense son no ens queixarem. Buscarem escenaris de nit on es pugui fer de dia i mai deixarem que la llum ens interrompi les paraules. Vinc d’un mar d’uns verds i uns blaus dels més clars que he vist mai. Encara duc la sal a la pell i la sorra entre els cabells. Vinc de mi. Sonen notes musicals i veig somriures. Sento desig de mar i de mirada i d’esclats de riure. Que no s’ho creuen. Que jo tampoc. Però tampoc pensava que la pinassa de tres branques fos tan difícil de trobar...i mira. Que camino sobre l’aigua i no m’enfonso. S’acaba l’agost de tots els colors amb un silenci lleuger.

Tots els colors - Maria Coma

Parpelles

Eyelids would have been fastened down by rain.

Jacob's Room, Virginia Woolf

[Harcourt, 2008]

Regalimar

L'estiu regalima
                 
                        gotes d'aigua
                                 
                                             préssec

                                                            síndria
                                                   
                                                                       i gelat de xocolata.

Mai, sempre, tot, res

Que mai et deixa. 

Que sempre dóna. 

Que tot torna. 

Que res s'acaba.

Lluna

Descripcions:

- La puta merda d'escletxa al cel.

          A.

- Per sobre dels pins la lluna difumina Llafranc amb un taronja hipnotitzador...

          E.

- Sembla un bri de mandarina.

          I.

De lesions

Fa massa calor quan només estant estirada a la platja sues com si haguessis jugat deu partits de vòlei seguits. I jo avui m’he perforat el dit gran del peu esquerra –precisament jugant a vòlei− i ningú es creia que m’hagués lesionat de debò. Jo allà, arrebosant-me en la sorra, amb sang sortint a raig, esquitxant a tothom, però res: “és una rascadeta” em deien. Però jo dic que no, que me l’hauran d’emputar i aleshores ja deixaran de riure i es sentiran culpables per haver-me fet seguir jugant els punts que quedaven d’un partit que, total, hem acabat perdent. Però, de fet, ara que hi penso,  ja no em fa mal, no pica. Potser se m’ha curat miraculosament. Qui sap.

Capvespre

Les mans escriuen poesia mar endins.

Jo m'oblido

Ara el vent bufa suau i aparta la xafogor dels últims dies. Fa calor i avui he enyorat despertar-me davant d’aquella finestra que t’apropa el mar durant la nit compartida. Aquí arriben poques coses; el sol d’agost, les onades del mar, paraules damunt pàgines i a vegades música a través del vent. També arriben els gols del Barça i la suor del volei. Hi ha una tranquil·litat que la pell va absorbint a poc a poc. A vegades el meu cap se’n va a l’abjecció del Raval o al Gordon o a la Rita. I dins meu, en algun racó, hi ha algú que va fent el compte enrere. Jo el faig callar amb una bona capbussada i llavors s’oblida que els dies tenen vint-i-quatre hores i que realment van passant. Jo m’oblido i visc en la infinitud del mar.

Riuada

Fa massa temps que no ploro,
que no m'escolto el cor
obert les vint-i-quatre hores,
cor malparit.

Sóc un pantà,
obriré les comportes
i que la vida sigui riu,
o riuada.

Drenatge - Martí Noy i Freixa

Que se'm quedin curtes

No...sens dubte sou vosaltres que em reconeixeu a mi! I jo que només us ho puc agrair amb...cap paraula; només donant cops a l'aire amb un pal i sentint que em poso vermella i estant en un d'aquells núvols de confusió i il·lusió barrejada on el temps passa ràpid. I tinc 23 boletes granates per repartir durant l'any en els moments de més intensitat i —ara faré un desig. El diré en veu alta. L'escriuré. Deixaré de banda la supersitició de no poder dir els desitjos per tal de que es compleixin. Va home va, els hauríem de dir tots!— desitjo que les 23 se'm quedin curtes. 

Cafè de mitjanit

La cafetera no funciona. Ja no funcionava aquest migdia i, pel que veig, encara segueix igual. Quasi millor. Qui es pren un cafè amb llet amb gel a dos quarts de quatre de la matinada? Però la nit me’l demana. Igual que em demana que m’aixequi del llit i faci no sé ben bé què. Els dies d’agost són mandrosos i jo em rebolco en la mandra ara que puc. Però les nits no. Les nits són d’una activitat extrema. Que si ara m’estiro al llit i miro el sostre, que si algú em pregunta per cada un dels pensaments que se’m passa pel cap en cadena, que si ara un cafè, que si ara obre el llibre, que si ara engega la tele per veure què repeteixen de les olimpíades. És un no parar. He de preparar el menjar i pensar quin llum posaré a l’habitació. Il·luminarà prou? Tu sí que ets un il·luminada. Vull un cafè i la cafetera no funciona. No ho entenc. No vull aigua perquè no té gust de res i el te no m’agrada. Quina desgràcia. És una d’aquelles coses que m’agradaria que m’agradés; per allò típic de seure davant la llar de foc —aquella que hi ha a cada pis de Barcelona— una nit d'hivern amb una tassa d'infusió entre les mans. També m’agradaria estirar-me al llit i dormir de cop. Però les nits apassionants em criden i jo mai he sigut de resistir-me massa a les petites temptacions.

Tornar a fer el mateix

—Y si ya ha pasado, ¿no prefieres olvidarlo?

—No lo sé. No sé que quieres decir exactamente con eso.

—Quiero decir, ¿lo sientes?

—No. ¿Si volvería a hacer lo mismo? Sí.

—¿Quieres decir con otra persona o con ella?

—Con ella  —dijo Therese, y alzó la comisura de la boca en una sonrisa.

—Pero el final fue un fracaso

—Sí. Y yo decidí llegar hasta el final.

Carol, Patricia Highsmith

[Anagrama, 2010]

Incendiar

—Tú perteneces a la generación joven —dijo Carol—. ¿Qué tienes que decir? —Se sentó en la mecedora.

—Supongo que lo primero es no tener miedo. —Therese se volvió y vio la sonrisa de Carol—. Supongo que sonríes porque piensas que yo tengo miedo.

—Tú eres tan frágil como esta cerilla. —Carol la sostuvo ardiendo un momento después de encender el cigarrillo—. Pero en las condiciones adecuadas podrías incendiar una casa, ¿verdad?

—O una ciudad.

Carol, Patricia Highsmith

[Anagrama, 2010]

Easy Living - Billie Holiday

Crepuscle

En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo

                                                                      Pablo Neruda

Sistema nerviós simpàtic

Amb la mateixa adrenalina que deu sentir un pingüí al lliscar panxa avall sobre el gel.

Convertida en paraules

Et vull damunt d’una pàgina en blanc, convertida en paraules. Poder-te llegir en veu baixa, només per mi, i aprendre'm de memòria cada una de les teves mirades. Recitar-te amb els llavis en els moments de soledat, i devorar-te en les nits en que se m'escapa el son.

Desaparèixer

—El mes pasado, cuando me despidieron de aquel trabajo, me dio vergüenza y me fui... —se detuvo.

—¿Te fuiste, adónde?

—No se lo dije a nadie, excepto a Richard. Simplemente desaparecí. Supongo que era mi manera de empezar una nueva vida, pero sobre todo fue porque me daba vergüenza. No quería que nadie supiera dónde estaba.

—¡Desapareciste! —sonrió Carol—. Me gusta esa idea. Y qué suerte tienes de haber podido hacerlo. Eres libre. ¿Te das cuenta?

Therese no respondió.

—No —contestó Carol por ella—. No te das cuenta.

Carol, Patricia Highsmith

[Anagrama, 2010]

Més que mil paraules?

"Dicen que una imagen vale más que mil palabras. Sin embargo, también hay quien está decidido a poner freno a la creciente dictadura de lo visual. Es el caso de Matt Richardson, un artista de Brooklyn (Nueva York), que ha desarrollado un nuevo prototipo de cámara fotográfica. El aparato cuenta con el tradicional disparador, pero después de capturar la imagen, en lugar de sacar la fotografía, como hacían las míticas Polaroid, devuelve casi instantáneamente algo parecido a un recibo en papel con una detallada descripción de lo que ha sido fotografiado."

Llegir article sencer: Mil palabras valen más que una imagen

Dir i seguir dient

Y me gustaría seguir escribiendo, decir y seguir diciendo: no porque sepa verdaderamente muchas cosas, sino porque los acentos de tu corazón, esos acentos profundos, nuevos, los percibo en lo más profundo de mi alma. (Lou)

Correspondencia, Rainer Maria Rilke - Lou Andreas-Salomé

[Centellas, 2011]

Morir del indecible florecimiento de la Sonrisa; morir
de sus manos ligeras. Morir
de mujeres.

Rainer Maria Rilke (versos del poema que va enviar a Andreas-Salomé el juliol del 1914)

Vital i enganxós

Que arribi l’agost amb calor i paraules i mar i jocs i sorra i abraçades i cançons i retrobaments i llençols i pell i tranquil·litat i companyia i comiats i cafè i coca-cola i cel i enyorances i silencis i bolígrafs i solitud i mandra i crits...que arribi.