Finestra

En aquella habitació de pluja i llum groga, ens vam convertir en poetes.

Regar

Tinc el miserable costum d'ofegar les flors.

26

Ets

un somriure amagat en uns ulls, tan blaus, que travessen tots els grisos. 

Superpoder

És veritat, sabeu?, que si em deixessin escollir qualsevol superpoder, triaria el de no haver de dormir mai. Estrany superpoder, direu. Que sí, que al llit s’està molt be de tant en tant, però les nits en que l’insomni et fa companyia estan bé, també. I si no haguéssim de patir per no aguantar-nos el dia següent, diríem: insomni, vine sempre! Que la nit està tranquil•la i tu tries si endreçar-te o endinsar-te en el caos. Però hi ha temps. Hi ha poesia. Hi ha foscor i soledat. Hi ha angoixa, també, però l’angoixa de nit es suporta millor perquè no cal evitar-la. Hi ha la lluna que t’espia per la finestra i dones que et parlen de rius. S’aclareix l’aire i arriba el matí. Si és de primavera, encara millor.

En un instant

En el espasmo de un instante
nos encontramos.
Me atravesaste,
y te atravesé.
Me diste mi dolor
y te di tu gloria.
Te irás a regar
una tierra nueva,
y yo me quedaré pensativa:
¿Cómo
llegaron a entrelazarse nuestras manos?


Maram al-Masri

[Cereza roja sobre losas blancas, traduït per Rafael Ortega

Lancelot inverso, 2009]

Cada paraula d'amor

Qué dolor
por cada palabra de amor
que quiso exteriorizarse
y fue enterrada viva...
Qué dolor
en la garganta.

Maram al-Masri

[Cereza roja sobre losas blancas, traduït per Rafael Ortega

Lancelot inverso, 2009]

En femení

Quan el mal comença als ronyons i després passa a la panxa, als peus, a l'espatlla, als genolls, als bíceps, als ulls, a les cervicals, als canells, a les cuixes, al cap i al pit per, finalment, acabar a la punta dels dits dels peus, és mal de dona. 

Bàsic

Quan estem contents riem (o somriem) i quan estem tristos plorem (o estem seriosos). I en aquesta afirmació tan banal, absurda i simplificada, s'hi amaguen mil preguntes que encara no he sabut respondre.

El somriure

He smiled understandingly - much more than understandingly. It was one of those rare smiles with a quality of eternal reassurance in it, that you may come across four or five times in life. It faced - or seemed to face - the whole eternal world for an instant, and then concentrated on you with an irresistable prejudice in your favour. It understood you just so far as you wanted to be understood, believed in you as you would like to believe in yourself, and assured you that it had precisely the impression of you that, at your best, you hoped to convey.

The Great Gatsby, F. Scott Fitzgerald 

Un altre tema

Ricardo Siri Liniers

El dia és cada cop més llarg

L'abril
                                                                          sempre
              comença
                                                  amb

                                l'ànima

     e x a l t a d a
                                                       de
                                                                                                           mar
                                                                                                                              i
                                                                                                                                        pell
                                                                                                                                                        ardent.