I s'apaga

Quan no obre els ulls recordo les nits en que jo no parava de moure'm i ella dormia quieta al meu costat. El seu son sempre era més tranquil i més despert que el meu. Ahir hi havia dues noies parlant assegudes a la platja mentre un home jugava amb una llanterna al port. A tots se'ls intuïa feliç. La llum de casa seva ja no hi era. Ara l'agost queda atrapat entre les dues muntanyes i s'apaga. Com sempre; la pluja de finals de mes. Com mai; la soledat. No havia arribat mai tanta soledat fins aquí. Cada any un mar diferent. Aquest any m'he banyat en el mar més bonic que havia vist mai. Però ni el mar més serè sap calmar la tempesta. Però és això, no, l'agost? Retrobar paisatges que saps que un dia deixaran de ser teus. Sembla que ja no em portoqui tanta estona de cel. Els moviments no són segurs i les paraules se'm rifen. Bona sort i vigileu amb no temptar-la. Com m'agrada dormir i jugar a aquí. Però s'escapen la nit i l'aigua. I jo que m'he d'agafar amb pinces.

Mil nits

Ja deu fer més de mil nits que ens vam deixar d'estimar. Però encara sé veure el moment en que t'apropaves tant amb el teu somriure que jo em perdia en la teva felicitat. S'ho menjava tot. I què li vas dir? El que vaig poder. El que vaig saber. Què li has de respondre a algú que et fa la pregunta que has enterrat sota dies i nits? El que pots. Que no ho sé, que mai ho he acabat de saber del tot. Que un dia vaig deixar d'intentar entendre-ho; potser per massa complicat, tot i que crec que per massa senzill. No pot ser que d'una cosa tan senzilla sorgeixi tant de dolor. És qüestió de simplificar el mal, de no espantar, de fer veure que el temps ho cura tot i que les ferides cicatritzen. Però que no sabeu que el temps és circular? Una nit qualsevol recordaràs les seves llàgrimes i et faran el mateix mal que quan les tenies a tocar; quan et van inundar la pell i el poc amor que et quedava. I ploraràs amb elles perquè ha tornat aquella nit de tardor. Tot retorna, aquella nit també, quan ja ni la recordaves, quan l'havies exiliat de la memòria. Torna com si fos ella la que no oblida, la que és més enllà del que tu intentes deixar enrere. Tornen a mullar-te les mateixes llàgrimes mil nits després. Em pregunto quantes nits han de passar per deixar d'estimar.

Muntanya avall

"I em toqui el destí que em toqui i em passi el que em passi, —hi haurà sempre un caminar i un escalar muntanyes: al capdavall, només es tenen vivències d'un mateix."

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Et sorprèn el propi somriure perquè no t'imaginaves tanta alegria. Sola, ben amunt, el vent t'acaba de despentinar els cabells i et regala aire després de la pujada. Somrius a través del cansament i el somriure esdevé un riure eufòric i apassionat. Que ho vols tot; que els núvols devorin les muntanyes, que l'aigua es prengui a glops el sol, i que aquest, amb la seva llum, incendiï tot allò que tingui al seu davant. Que et cremes, aquí dalt, et cremes en la teva pròpia foguera i rius; com voldries renovar-te, si primer no t'haguessis tornat cendra? La violència es transforma en carícia i res no fa por. Ho sents? No entens qui voldria posar veu a les frases que s'escolten en el silenci. Hi ha llocs on no arriba la paraula dita, només el soroll dels quatre elements i els seus mil colors. Tot gira i tu gires, fora de control. Així ho vols: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Hi ha llocs on el cos arriba abans que l'ànima i necessites un temps per tornar-te a reconèixer. I ho fas, ben amunt, amb aquell somriure que t'ha sorprès i que s'ha transformat en la quinta essència d'aquest paisatge. Ja fa fred i et queden molts graons per baixar. No te'n pots saltar ni un. Aniràs corrent muntanya avall.

Entranyes

Goseu primer creure en vosaltres mateixos —en vosaltres i en les vostres entranyes! Qui no creu en si mateix, sempre menteix.

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

[Traducció de Manuel Carbonell. Quaderns Crema, 2007]

La teoria

Et saps la teoria. Fins i tot la saps aplicar. Passeges i rius i parles, ja tornes a parlar. I has decidit no somniar i no somnies. Has decidit entrar en les històries dels altres. Ara tens ganes de que t’expliquin històries; com la de la nena que vivia en un far en l’absoluta foscor, o la del sordmut que tothom es pensava que coneixia sense haver-li escoltat mai el silenci. Et saps la teoria. Tu ets tu, més enllà del que vegin, del que diguin, o del que siguin els altres. El jo més enllà del tu, l’essència més enllà de la pell. Et saps la teoria i pots fer veure que no caus. Que tot és lògic: Don’t you ever use logic? If these are the given facts this ought to be the result? No, sempre he desafiat la lògica. Mentida, sempre m’ha desafiat ella a mi. Aniràs de que actues amb conseqüència. De que ets més forta que això i de que no et perds quan les perds.  Però d’amagat hauràs de seguir buscant la ruta en el mapa que no saps ni si existeix. D’amagat, sense saber ben bé perquè.  Potser és qüestió de vergonya, potser és qüestió d’orgull. Potser és perquè et saps la teoria, fins i tot la saps aplicar, però la lògica encara no t’ha ensenyat a creure-te-la.

Sota el sol

Aquest any l’agost arriba per sorpresa i m'agafa desprevinguda; fora de temps, fora de lloc, fora de mi. Em troba entre dues dones que parlen per contagiar-me el silenci i jo les escolto per aprendre a callar i callo. Però estic preparada perquè les hores passin a poc a poc i desitjo les nits d’insomni i els cafès amb llet de matinada. És fàcil acostumar-s’hi. I el mar, que sempre és el mar, vindrà amarat dels records de mil agostos del passat. I m’acceptarà aquest com un de més; feixuc i mandrós, com si res no hagués canviat. Ara he entès que m’agrada la soledat d'agost; aquella que t’atropella quan veus que tot s’atura i que tu no pots parar, la que et permet una passió desenfrenada vers el que se t’ha escapat de les mans. M'agrada la soledat d'agost perquè em comprèn entre flames i sota les aigües.  Arriba l'agost amb la força d'un fantasme que vol renéixer després d'haver mort sota el sol.