Lionheart

Encara recordes les nits que no van existir; quan et despertaves de matinada només per mirar-la a contrafoscor i pensar-la lluny del somni. Ella et sentia el parpelleig constant, la pell desvetllada, i et buscava amb els ulls tancats, guiant-se per l’escalfor d’un cos que es sabia de memòria. Una nit la vas despertar. Vas dir-li que marxés, que marxaves. Que el teu cor de lleó havia tornat a rebel·lar-se i que amb ell s’havia encès la passió per l'aire i la raó de la terra. Que marxés abans de que incendiessis una altra selva. Que marxaves per no haver de tornar a veure una mirada escarxada. Es va quedar quieta, sencera, esperant-te la paraula. I vas marxar. Per poder construir frases gramaticalment correctes i tenir el to de veu controlat. Però aquelles nits mai van existir, igual que la distància que t'inventes ara per fer ús de cada paraula no dita. I les mans que lluiten per moure's. I la meitat del somriure que et deshabita els llavis. 

Tota la vida

Ella está sobre la cama de leopardo, es un bulto, una especie de araña con ropa. Pero también es una mujer que llora. Martín cede a la rutina cuando algo se le afloja, una dejadez, la misma sensación que uno tiene en la butaca de un cine al terminar la película, ganas de quedarse ahí y que la proyecten de nuevo. Le da un poco de miedo porque aún no está seguro de que ella no se incendie de pronto y se sobreponga para lanzarle espinas de higo chumbo, pero se sienta en la cama, al lado del bulto, y le busca la cara con los ojos: encuentra un rostro aniñado y sufriente, consternado, hipando. Bueno, ya está bien. Hay que continuar. Con la mano que antes apretó el mango del cuchillo ahora recorre el cráneo de Nadia. Estira los dedos hasta cubrir su frente y sus cejas, luego baja por la mejilla y acopla su palma a los huesos marcados. Ella no reacciona al principio, pero al rato agarra la muñeca de Martín como si fuera un klínex y la aprieta contra su pecho. Él musita no llores, no llores más. Ninguno de los dos dice lo siento pero ella mueve la cabeza como renegando de sí mismo o de él o de las palabras Ya está, se están reconciliando. No es magia, tampoco están seguros de que sea amor, lo único que sienten es cansancio. Algo insoportable que te cae encima. Es un no te agunto ni un minuto más pero a la vez podría aguantarte toda la vida.

Por si se va la luz, Lara Moreno

[Lumen, 2013]

Tan sols un moment

I would like to watch you sleeping,
which may not happen.
I would like to watch you,
sleeping. I would like to sleep
with you, to enter
your sleep as its smooth dark wave
slides over my head

and walk with you through that lucent
wavering forest of bluegreen leaves
with its watery sun & three moons
towards the cave where you must descend,
towards your worst fear

I would like to give you the silver
branch, the small white flower, the one
word that will protect you
from the grief at the center
of your dream, from the grief
at the center. I would like to follow
you up the long stairway
again & become
the boat that would row you back
carefully, a flame
in two cupped hands
to where your body lies
beside me, and you enter
it as easily as breathing in

I would like to be the air
that inhabits you for a moment
only. I would like to be that unnoticed
& that necessary.

Variation on the word sleep - Margaret Atwood



M’agradaria veure com dorms,
potser mai no ho podré fer.
M’agradaria contemplar
com dorms. M’agradaria dormir
amb tu, d’entrar
en el teu dormir, sentir-ne la suau i fosca onada
que em llisca pel damunt

 i caminar amb tu per aquell bosc
lluent i tremolós de fulles blau verdoses
amb el seu sol aquós i les tres llunes
vers la caverna on has de baixar
fins allò que més tems

M’agradaria donar-te la branca
de plata, la petita flor blanca, aquella
única paraula que pot protegir-te
del dolor en el centre
del teu somni, del dolor
en el centre, m’agradaria seguir-te
amunt per la llarga escalinata
un altra vegada i ser
la barca que et retornarà remant
lentament, una flama
dins dues mans juntes
cap on el teu cos jeu
vora meu, i que tu hi entressis
tan fàcilment com es respira

M’agradaria trobar-me dins l’aire
que hi ha dins teu tan sols
un moment. M’agradaria passar tan desapercebuda,
i ser tan necessària.

Variació sobre la paraula dormir - Traducció de Montserrat Abelló

El vers

Llegeixo poesia

per omplir l'absència

de mi mateixa.

No t'havia vist mai

T’he somniat diferent aquesta nit; rossa, acariciant-me la galta i protegint-me de la pròpia por. Portaves una cua alta i un vestit blanc de tela fina. El cel estava fosc, a tocar de ploure, però entrava llum a la sala i jo m’amagava com si estigués prohibit estimar-te. M’amagava de tothom menys de tu, que volies l’amor i el somriure. Ens acabàvem de conèixer i ho volíem tot. Començant per la panxa, feia un petó a cada centímetre quadrat de la teva pell. No agafava ni una gota d’aire. Et respirava a través dels llavis i feies olor a lleugeresa, incredulitat i desig. Em demanaves que et mirés i, aleshores, et reconeixia. Et reconeixia rossa, acariciant-me la galta i protegint-me de la pròpia por, com un antic amor. Et reconeixia sota la fina tela i la pluja que encara no ens havia arribat a tocar. Et reconeixia i els teus ulls no m’havien vist mai.

Across a room

Love Love Love - Of Monsters and Men