Prou lluny

Has cridat tant que se t’ha escapat la vida entre els llavis. Tant, que se t’han estripat les cordes vocals. Mai has sabut utilitzar bé la veu. Els crits han allunyat la tardor, han perforat les pàgines dels llibres i han convertit la pluja en una de qualsevol. T’han irritat la pell que enyora el gust de la seva llengua i t’han difós la imatge de les seves mans en moviment. I s’ha trencat el vent mentre tu suaves per treure més aire. L’has vist, de perfil, somrient, i l’has acompanyat de passeig amb la mirada. No s’ha imaginat que estava tan acompanyada. I calla. I camina. I pensa que fa massa calor per ser finals d’octubre. Has parpellejat de cansament i t’ha avançat un metre, dos metres, tres metres, sense buscar-te. I has tornat a cridar. Però ja estava tan lluny que t’has pogut convèncer de que no t’ha sentit per la distància.

Rossinyol

Remember it's a sin to kill a mockingbird.

Sail on Silver Girl

No recordaves haver aguantat tant el somriure. Ara el veus i te’l mires amb ulls desconfiats, i tornes a sentir aquella veu dins teu que deia somriu, somriu, somriu, no paris de somriure, que cauràs. Fins ara només recordaves aquelles últimes nits a una casa que no era la vostre, l’últim gelat al centre del poble, la constant repetició d’una sola cançó; una vegada i una altra i una altra...com si no fos suportable deixar-la d’escoltar, com si fos necessària per poder treure tota la tristesa que s’amuntegava dins teu quasi sense tu saber-ho. Perquè no hi podies pensar. Era inconcebible i tu et creies prou forta per poder aturar el temps. Però es veu que això no és possible, i només vas ser capaç d’ignorar-li les últimes hores per negar-li el compte enrere. I no n’hi va haver, això sí que ho vas aconseguir. La cançó seguia sonant i tu estaves preparada per dormir una altra nit, i tot les que fos, a la llitera de dalt; eternitzant aquell estat d'entremig de dues vides. Però vas haver de prémer l’stop perquè la resta del món seguís girant per pura inèrcia. I les maletes, que no saps quant de temps portaven al passadís, ja no hi eren; estaven allà, ben col•locades, en el maleter. Va desaparèixer l'entremig, la pausa, la resistència. I vas fer, pas a pas, cada un dels 5871 quilòmetres sense parar. Una marató en tota regla. Sort que vas poder aguantar el somriure per no caure.

Regust

Et pensaré passada la mitjanit, quan comenci el diluvi i el soroll de les gotes ofegui tot el desig. Quan la tardor avanci i no hi hagi ni un raig de llum que pugui delatar-me. Et llegiré en els versos de mil dones que van crear una sola veu, i t'imaginaré, callada, llegint un altre llibre compartit paraula a paraula. Potser així em treuré el gust àcid del petó que m'has fet aquesta nit passada i que jo t'he tornat, resignada, per por a que pogués ser l'últim. Però era sec, desesperat, fugisser. És aquest el regust que m'impregna els llavis, la llengua i les cordes vocals; el d'una saliva amarga que jo, en realitat, no he tastat mai.