Ja ho deia ell

La luz es demasiado grande 

para mi infancia.

Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?

Alguna palabra que me ampare del viento,

alguna verdad pequeña en que sentarme

y desde la cual vivirme,

alguna frase solamente mía

que yo abrace cada noche,

en la que me reconozca,

en la que me exista.

Origen - Alejandra Pizarnik

T’he repetit els versos en veu alta. Tu, que buscaves desesperadament alguna frase només teva i que has acabat creant tantes veritats pels altres. T’he repetit i t’he escrit, també. T’he copiat versos amb un bolígraf tan prim que quasi desapareixes del paper; massa quadriculat per cabre-hi. Que ho desbordes tot just quan el terra, que sempre ha trontollat, sembla haver sucumbit. Sense més. Com qui ja s’ho esperava. Com qui, sense saber-ho, havia caminat amb peus de plom, agafant-se amb la resta del cos a les parets, al sostre, a les infinites baranes i al cel enfosquit de primavera. Les mans estan cansades. I ja ho deia ell que hem de preguntar per poder construir. Que no es pot ser sense saber. Pero hace tanta soledad que las palabras se suicidan.*

*A. Pizarnik

Convivència

He cregut en tu. En que em deies que venies. Que no vingués ningú més, que viuríem en aquesta habitació on dóna la llum pel matí i que cobriríem l’altra d’estanteries que a poc a poc aniríem omplint. Tu per un costat, jo per l’altre. Es repetirien les paraules salvatges fins a l’extenuació. Però no les posaríem juntes; tu per un costat i jo per l’altre. I has vingut i hem fet l’amor com tigres, com gavines, com anguiles, com cargols*, com cucs de terra sense ulls. Que ja no necessito veure’t, que mai ho he necessitat. Que en tinc prou amb sentir-te moure’t, amb que em busquis les mans i els peus i el coll. Amb que t’adormis, després, fins que el cos et digui prou i et tornis a despertar. Has vingut i has cosit la boca roja. I t’estimaré mentre comencis el dia; quan vagis cap a la dutxa i surtis amb els cabells molls i les gotes corrent-te per l’esquena. Quan t'agafis a la barana del balcó i miris el dia que fa. T’estimaré mentre facis el cafè i ens el prenguem cada una en la seva tassa preferida. En silenci, potser. I et seguiré estimant quan et posis la jaqueta i marxis. Quan et quedis llegint. Quan decideixis que avui no has de fer res. I no facis res. T’estimaré quan no hi siguis i quan et senti pujar per les escales, les claus a les mans, i el pany que costa d’obrir. I viuràs, així, en mi. 

*Melisande!: What Are Dreams?, Hillel Halkin

Melisande

"I'm tired of words."
"You might as well be tired of breathing."

Melisande!: What Are Dreams?, Hillel Halkin

Sense cortines

És aquest març de finestres obertes que deixen entrar a casa tota la pols dels plataners. Del vent que no et deixa caminar. De les rajoles i els vidres tintats d’aquell espai on sembla que només hi pugui entrar la llum i la paraula. El març d’ell traient-se el jersei quan tot just comença a tocar-li el sol a l’esquena. El de girar la pàgina del calendari i trobar-te amb flors vermelles. El dels riures de la nit abans, plena de flors, també. I és cada un dels tres petons d’aquella nit en la foscor i la música, quan encara només reconeixies aquells llavis per la veu que pronunciaven. Un, dos, tres. Ràpids. Seguits. Repetits. I l’espontaneïtat de tot el que és nou. És, també, el març de l’oceà que no s’acaba. Que et desborda. De la profunditat que ja fa temps que has deixat d’explicar-te; que ja no et cal saber ni els quilòmetres ni els colors. Que acceptes tots els blaus, grisos i negres. És aquest març sense cortines.