Més que un símptoma

He vist com les paraules et corrien per les venes.

Tarda

Havies oblidat que també podies arribar a adorar aquestes tardes eternes; el sense fi de pàgines que has llegit ja fa temps i la música incomprensible que les acompanya. I gaudir de la seva absència sense presses. Que a vegades ja ni recordes que hi va ser. Hi va ser de debò. D’aquella manera tan fugaç, quasi imperceptible a la memòria. Però resta allà, l'absència, com les paraules salvatges, com la llum inextingible de la tarda.

Cartes II

Tothom escriu cartes que mai envia. T'he trobat a faltar. I hi escriu frases que sap que mai seran llegides. On menys m'ho esperava. Pel simple plaer de posar sobre paper el que sembla que no es pugui dir. T'he trobat en tots els racons d'una ciutat que no havíem viscut, ni en paraules, juntes. Per imaginar que tanca el sobre i posa l'adreça i compra un segell que deixarà la boca amarga. Veure't aparèixer en un desig llunyà. Pesant. D'un altre abril. I pensar que aquell qui la rebi ja ho sap. Que no et trobo a faltar els llavis, la pell, les mans. I té una carta escrita, també. Res, quatre línies. Et trobo a faltar mirant-me, simplement. Que tampoc s'enviaran mai.