Penso que potser no estic feta per renéixer.

Ara fa tres anys...

Només

Al llarg de la vida, què és el que fem més vegades? Menjar, dormir, cagar, pensar, fer l’amor (ja ens agradaria)...? No és res de tot això. La resposta és respirar: respirem una mitjana de vint vegades per minut i això són deu milions de respiracions l’any. No he conegut mai cap nen que tingui atacs d’angoixa; els nens saben que respirar és l’única cosa important, aquí. En canvi, molts adults ho oblidem i morim ofegats per la feina, les responsabilitats, l’estrès o el desamor. Només hem de respirar.

La memòria de les formigues, Iolanda Batallé Prats

[Amsterdam Llibres, 2009]

Nostra

Sempre em podràs trobar on comencen les vies del tren. Sota la nit de Barcelona. Sobre mil rajoles que no ens diuen on anar, però que ens guien tot i no mirar endavant. Vaig anar creant un poema, un poema de ritme atzarós, ple de gestos i mirades. Un poema sense paraules, ja no en tinc, i gaudeixo del silenci. No entenc de nits finites...i per això ara, em callo.

Give me hope...

Let it Rain - Tracy Chapman

Ahora tengo fecha
las preguntas y dudas convocadas
son formas de nacer en lo nacido

he quedado en suspenso
lo espero todo y ya no espero nada

sé que no soy el mismo y soy el mismo
y cuando al fin se abra la muralla
la primera nostalgia entrará lentamente
con cuidado infinito y con un bastón blanco

Expectativas - Mario Benedetti

Caos

Itnetno basucr odre.

Al mar

Cau estirada sobre la sorra amb els braços estesos. La terra ferma li sent bé, tot i la calor i la rugositat. Respira a poc a poc, acostumant-se a l’aire sec del sol. Té les plantes dels peus arrugades i grises, igual que la punta de cada un dels dits de la mà. Les gotes salades abandonen la seva pell blanca per mullar la sorra. Està despullada. Amb els ulls tancats s’imagina el seu cos nu. Decideix moure el dit gros del peu dret, després aixeca per uns instants el genoll esquerra, uns segons més tard amaga les mans sota la sorra...i les torna a treure. Finalment obra els ulls i veu aquell cel blau massa blau. Està seca, només queda una gota que li va caient per la cuixa, resistint-se a morir. Cau, tot és quiet. Es tasta els llavis i són dolços, com a ella li agrada. Torna a tancar els ulls, es gira cap un costat i nota com els rínxols li pesen de mar i solitud. Ella, quieta, espera el no esperar.

No importa nada tanto como andar,

no duele nada tanto como dejar de bailar.