Mires el calendari i ja ha passat un altre mes; entre ràpid i lent, gris i taronja, despert i adormit. La calor ja ha fet passes cap a l'amagatall i han començat les llargues nits de pluja; de mirar d'en tant en tant per la finestra i comparar si cau més o menys forta que uns minuts abans. I no t’ha deixat dormir, perquè cada gota t’esquitxava amb una paraula, amb un poema, amb un granate…fins a formar l’onada de tardor que finalment et diria bona nit. I quants bona nits xiuxiuejats i escrits i cantats i, fins i tot, inexistents. I m’agafaré, en la mesura del que pugui, a l’aigua i a les olors i a la llum d’un fanal i a les fulles i al paper. D’enfora a endins i d’endins cap enfora. Que, si no, no acaba quedant res. I avui no plou però tornarà a venir l'onada i jo em faré l'adormida per tal de que no se'n vagi.
Un petit espai per escriure —sí, amb paraules— sobre això i allò, sobre un mica de tot i quasi bé de res.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
dissabte, 29 d’octubre del 2011
Paraules breus (II)
Tornar a recórrer els nius de les il·lusions.
48 (Immediacions, I)
Feliu Formosa
48 (Immediacions, I)
Ara és hora d'aprendre a desaprendre.
12 (Immediacions, II)
Feliu Formosa
Etiquetes:
Confessions,
F.,
Literatura,
Llibres,
Paraules breus,
Petites grandeses,
Poesia
divendres, 28 d’octubre del 2011
Esperes i esperances
Batre's a cops de puny
Contra la confusió
Treure com un granet
D'or una mica d'art
De muntanyes de fang
Ignorar fins a quin
Punt es podria ser
Un mateix i gaudir-ne
Guardar per al demà
El caliu del contacte
En viatges nocturns
Detectar el pas dels anys
En cada retrobada
I esforçar-se a ignorar-ho
Esperar no se sap
Encara ben bé què
Espera - Feliu Formosa (Per a Àngel Carmona, home de teatre)
Contra la confusió
Treure com un granet
D'or una mica d'art
De muntanyes de fang
Ignorar fins a quin
Punt es podria ser
Un mateix i gaudir-ne
Guardar per al demà
El caliu del contacte
En viatges nocturns
Detectar el pas dels anys
En cada retrobada
I esforçar-se a ignorar-ho
Esperar no se sap
Encara ben bé què
Espera - Feliu Formosa (Per a Àngel Carmona, home de teatre)
Etiquetes:
Confessions,
F.,
Literatura,
Poesia
dijous, 27 d’octubre del 2011
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Paraules breus (I)
Tardor i carrers del barri. Reposen les paraules.
62 (Immediacions, I)
62 (Immediacions, I)
Camino a la recerca del racó fet per mi.
124 (Immediacions, I)
Feliu Formosa
Etiquetes:
Confessions,
F.,
Literatura,
Llibres,
Paraules breus,
Petites grandeses,
Poesia,
Tardor
dimarts, 25 d’octubre del 2011
L'eterna cançó no compresa
―Ahora echaremos una siesta —dijo Schultze.
—¿Otra?—
―Sí; yo por lo menos, sí.
Se tendieron en el mismo sitio, y como la reverberación del cielo era grande, se echaron el ala de los sombreros sobre los ojos.
—No es natural dormir tanto ―murmuró Ossorio.
—No importa ―replicó el alemán con voz confusa—. Yo no sé por qué hablan todos los filósofos de que hay que obrar conforme a la naturaleza.
―¡Pchs! —murmuró Ossorio―; yo creo que será para que el mundo, los hombres, las cosas, evolucionen progresivamente.
—Y ese progreso, ¿para qué? ¿Qué objeto tiene? Mire usted qué nube más hermosa ―dijo interrumpiéndose el alemán—; es digna de Júpiter.
Hubo un momento de silencio.
―¿Decía usted —preguntó Ossorio― que para qué servía el progreso?
—Sí; tiene usted buena memoria. Es indudable que el mundo ha de desaparecer; por lo menos en su calidad de mundo. Sí; su materia no desaparecerá, cambiará de forma. Algunos de nuestros alemanes optimistas creen que como la materia evoluciona, asciende y se purifica, y como esta materia no se ha de perder podrá utilizarse por seres de otro mundo, después de la desaparición de la Tierra. Pero, ¿y si el mundo en donde se aprovecha esta materia está tan adelantado, que lo más alto y refinado de la materia terrestre, el pensamiento de hombres como Shakespeare o Goethe, no sirve más que para mover molinos de chocolate?
―A mí todo esto me produce miedo; cuando pienso en las cosas desconocidas, en la fuerza que hay en una planta de éstas, me entra verdadero horror, como si me faltara el suelo para poner los pies.
—No parece usted español ―dijo el alemán—; los españoles han resuelto todos sus problemas metafísicos y morales que nos preocupan a nosotros, los el Norte, en el fondo mucho menos civilizados que ustedes. Los han resuelto, negándolos; es la única manera de resolverlos.
―Yo no los he resuelto —murmuró Ossorio―. Cada día tengo motivos nuevos de horror; mi cabeza es una guarida de pensamientos vagos, que no sé de dónde brotan.
—Para esa misticidad —repuso Schultze―, el mejor remedio es el ejercicio. Yo tuve una sobreexcitación nerviosa, y me la curé andando mucho y leyendo a Nietzsche. ¿Lo conoce usted?
—No. He oído decir que su doctrina es la glorificación del egoísmo.
―¡Cómo se engaña usted, amigo! Crea usted que es difícil de representarse un hombre de naturaleza más ética que él; dificilísimo hallar un hombre más puro y delicado, más irreprochable en su conducta. Es un mártir.
―Al oírle a usted, se diría que es Budha o que es Cristo.
—¡Oh! No compare usted a Nietzsche con esos miserables que produjeron la decadencia de la humanidad.
Fernando se incorporó para mirar al alemán, vio con asombro que hablaba en serio, y volvió a tenderse en el suelo.
Comenzó a anochecer; el viento silbaba dulcemente por entre los árboles. Un perfume acre, adusto, se desprendía de los arrayanes y de los cipreses; no piaban los pájaros, ni cacareaban los gallos... y seguía cantando la fuente, invariable y monótona, su eterna canción no comprendida...
Camino de perfección, Pío Baroja
Etiquetes:
Filosofia,
Literatura,
Llibres,
N.,
Universitat
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Quan arribi de debò
Plou, i poc més podria fer l’octubre per demostar que, definitivament, ja és aquí. Pel carrer veig abrics i jerseis, mocadors i fins i tot alguna bufanda. La gent demana klínex a aquells que saben que sempre en porten, i molts estem una mica malalts entre mals de coll, mocs i tos. Al despertar puc veure per la finestra com la llum incendia les fulles que saben com disfressar-se de tardor tot i semblar estar mortes durant tot l’any. Està tot tenyit de taronjes, marrons i ocres, fins i tot els verds que encara resisteixen. Certament, no podria ser més octubre. O potser sí. L’edredón em podria tapar a les nits i les castanyes podrien estar coent-se al forn després de sopar...però això ja depèn de mi.
Etiquetes:
Confessions,
Paraules pròpies,
Quasi res,
Tardor
divendres, 21 d’octubre del 2011
Cau la tardor
Etiquetes:
Confessions,
Literatura,
Més que mil paraules?,
Petites grandeses,
Poesia,
Tardor
dimecres, 19 d’octubre del 2011
Inventari
Que em són impossibles de guardar en el fons d'un calaix.
Etiquetes:
Confessions,
En femení,
Música,
Petites grandeses,
Tardor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
