La nit fa olor de castanyes

No sents l'eco

com ressona

vora l'arbre

despullat?

Escolto

Hi ha veus dins el silenci de la tardor...

Intenses espurnes

Són bombolles de so
Que esclaten en el buit

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes

Són intenses espurnes
D'una tendresa inèdita

Són precs que condueixen
A una puresa estranya

Són notes que procuren
Ser alguna cosa més

Són crides a un futur
De possible harmonia

Da camera  - Feliu Formosa Quartet per a corda (1905) Anton Webern

Vinga, Sílvia...

Mi mejor canción - Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina

I res més

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.

Fragment de La voz a ti debida - Pedro Salinas

Diumengejar

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Darrere el vidre - Feliu Formosa

Si la caiguda o el vertigen

Plou, i jo no sóc impermeable.


L'ombra feixuga - Mishima

I acabo fent tard a la feina

Les maletes ja estan plenes i l’avió m’espera però jo encara sóc a l’habitació perquè no ho he pogut recollir tot encara. I sí, ho he tornat a deixar tot per l’últim moment però aquest cop no ha estat culpa meva perquè juraria que no sabia que em traslladava. No. I sembla que ja no falti res però aixeco els ulls i tornen a aparèixer més i més coses; que si roba i papers i necessers i fotos i pòsters i pam! Ja està. Em canvio la samarreta, me’n poso una de ben vermella, agafo les maletes, faig una última ullada...i no puc marxar. Perquè m’havia oblidat, o pensava que ja els havia enviat oceà enllà. A la prestatgeria queden tots els llibres. I quin desastre i a la maleta no hi cap ni una agulla i estic asseguda a l’avió. Però he trobat el paraigües que ningú es creia que tenia. I l'he obert. Sí, és aquell paraigües però molt més gran i està malmès i ja no em cobreix de la pluja.

Es desperta un nou dia (Paraules breus III)

No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

89 (Immediacions, I)

La ciutat que t'envolta, i jo per penetrar-hi.

29 (Immediacions , I)

Feliu Formosa