Un estil literari

101 

En Bloom i el parisenc Jean M van simpatitzar en el gestos
i en el passeig. Aquesta és la síntesi.
El cos forma amb els moviments una massa
i aquesta massa forma un text. Aquest text el llegeixen
els altres i hi ha llibres que agraden
i d'altres que no.
En el fons, cada vida, en general, no és més
que un estil literari. 

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares

[Edicions del Periscopi, 2013]

No témer el diluvi

Tu el que no saps és que la teva desesperació és el meu ofec, la teva pena la meva llàgrima. Ja hem vist que les paraules no funcionen, que s’esborren amb una nit de son profunda, oblidadissa i negra. T’invento feliç, fa molts anys, i cada cop vaig més enrere per imaginar-te el somriure. Em pregunto quan deuria desaparèixer, quan deurien començar les nits d’angoixa i els xiuxiueigs buscant consol. El que no saps és que sóc allà, on no hi ets ni tu, a vegades. I et crido, et sacsejo i t’intento dir que ho sé tot, que et veig, que t’entenc, o que et podré arribar a entendre si tu m’ajudes a fer-ho. Però ajuda’m. Aleshores, potser, podrem ensorrar-te els murs i et podré ser aixopluc fins que aprenguis a no témer el diluvi i a tornar a esperar la llum.

Quatre estacions

El dia et regala les quatre estacions; la pluja de tardor contra la finestra, el vent d’hivern colpejant el cos, el verd de primavera en els ulls i el sol d’estiu dansant al carrer. Els tres-cents seixanta-cinc dies s’uneixen per ser-ne un de sol. I devores el diluvi, la ventada i la llum que va i ve, sense saber-ne més, sense voler-ne més. Que és estrany el dia, incandescent i irresistible, propagador de totes les pors i guardià dels abismes. I tu, igual que ell, de tant en tant també ets un any en vint-i-quatre hores, una estació espargida per la immensitat del temps.

Revolta

Ahir no t’esperava, i en aquesta no espera vas aparèixer; quan estaves lluny, quan ja marxaves, quan jo escoltava paraules d’altra que he arribat a creure meves. I la casualitat, com sempre, impulsivament, ens va deixar sense opció, sense raó, sense no espera i no voler. Que és bo, també, que t’estripin el seny i que unes paraules encadenades et portin a un lloc que ni elles mateixes coneixien. Aleshores hi ha la plaça del costat de casa, la veu que llegeix el que voldria escriure i el gust amarg i desitjat de la cervesa. Persisteix la teva mirada, la meva paraula i la seva revolta constant.

Estimar el temps dels intents

Ja no saps què és d'aquí i què és d'allà, què és de l'ara i què pertany al lloc on vas ser feliç i on et deien que no havies de tornar. En l'espai entremig, assumeixes el deliri. De moment, t'hi quedes.

volver

Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll Gamboa

[Viena Edicions, 2013]

delesparaules, tardor, granate

Sota la identitat construïda

hi resten l’espiral i la ventada

que invaliden les paraules,

dissolen les estacions,

i anul·len el color.

Dius que ets tendresa

I jo només t'ho nego

perquè tu me la negues.

Sota el coixí

Como los libros prohibidos
te escondo bajo mi almohada.
Duermen las luces
duermen las voces.
Entonces te saco
y comienzo
a devorarte.


Maram al-Masri

[Cereza roja sobre losas blancas, traduït per Rafael Ortega

Lancelot inverso, 2009]

De paraules soles

Debiera existir una escritura de lo no escrito. Un día existirá. Una escritura breve, sin gramática, una escritura de palabras solas. Palabras sin el sostén de la gramática. Extraviadas. Ahí, escritas. Y abandonadas de inmediato.

Escribir, Marguerite Duras

[Tusquets, 1994]